EL TEATRE DE POSTGUERRA

Durant els anys de la immediata postguerra, el teatre en català fou completament bandejat dels escenaris (fins i tot, els populars Els pastorets ). El 1946 s'hi pogué tornar a representar, però fins deu anys després no foren permeses les traduccions. En aquests anys, exiliats i/o prohibits els autors més dinàmics d'abans de la guerra, el panorama teatral no oferí cap novetat d'interès. Només J. M. de Sagarra i Carles Soldevila assoliren d'estrenar obres d'un cert relleu.

A la segona meitat dels anys cinquanta, s'inicià una positiva recuperació (estrenes d'Espriu, Oliver, Brossa i Pedrolo; creació de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, intent fallit de teatre nacional...), que fou consolidada en la dècada següent. Cal destacar l'Escola Catalana d'Art Dramàtic Adrià Gual, dirigida per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, que tingué un paper decisiu en la tasca de connexió de la nostra dramatúrgia amb els més moderns corrents europeus. Fou especialment important la influència exercida sobre els nostres autors pel teatre èpic de l'alemany Bertolt Brecht. Un aspecte interessant d'aquesta etapa fou l'aparició de molts grups de teatre independent, la majoria no professionals i estesos per les comarques. Lligat amb aquest fenomen sorgiren els directors (com Salvat o Feliu Formosa) que escrigueren de manera parcial o total els textos que escenificaven.

Entre els autors més significatius de les darreres promocions, destaquem J. M. Benet i Jornet ( Berenàveu a les fosques , de 1972) i Jordi Teixidor ( El retaule del flautista , de 1970, un dels èxits més multitudinaris de la història del nostre teatre. Paral·lelament o posteriorment estrenaren autors com Jaume Melendres i Rodolf Sirera.

El teatre ha tendit en les darreres dècades a posar en primer pla la part d'espectacle en detriment del text i s'ha caracteritzat per la recerca de noves formes expressives. El grup Els Joglars, que ha obtingut un gran èxit internacional, ha excel·lit en una línia de creació original que combina el mim amb els més variats recursos escènics. En els darrers muntatges han introduït la paraula, que ha adquirit una progressiva importància. Cruel ubris , Mary d'Ous , Àlias Serrallonga o La torna són fites del seu treball.