Assetjament submergit

Enric Bruguera

Estudiants i mestres bestialment apallissats estan arribant amb més facilitat a diaris i telenotícies quan els còmplices i testimonis de l'agressió graven les imatges amb les càmeres dels seus telèfons mòbils i les fan córrer per Internet. És l'expressió extrema de la confluència entre violència escolar i noves tecnologies, i el seu innegable impacte mediàtic presenta efectes col·laterals positius en tant que atrau l'atenció pública. Però l'anomenat ciberassetjament o ciberbullying opera majoritàriament en els àmbits molt més foscos, quotidians i anònims de l'ús adolescent i massiu dels telèfons mòbils, la missatgeria instantània i la navegació per webs i blogs.

La major xarxa internacional de protecció de la infància a Internet, Wiredsafety (www.wiredsafety.org), ja fa temps que va començar a advertir sobre pràctiques d'assetjament escolar electrònic. I això que va començar a tractar el problema gairebé per casualitat. Perquè els seus més de 10.000 voluntaris escampats arreu del món tenien en el seu punt de mira els grans perills que la xarxa podia parar als més joves, des de la pederàstia a la pornografia infantil, passant per l'accés a continguts inadequats, i arribant a la prevenció d'eventuals intents de segrest.

La sorpresa va saltar quan els activistes de Wiresafety, per cada indici de suposat intent de pederàstia electrònica, van anar detectant centenars de casos en els quals eren els mateixos adolescents usuaris de la xarxa els qui es robaven entre ells contrasenyes electròniques, falsificaven i feien circular correus comprometedors, penjaven webs i blogs difamatoris dels seus companys, es suplantaven les identitats virtuals o es llançaven amenaces més o menys anònimes.

Una efervescència d'assetjament on line que, a més, ha anat configurant trets diferencials específics. Entitats com Stop Cyberbullying o Net Bullies alerten que la intimidació electrònica és encara molt més difícil de detectar que l'assetjament escolar convencional perquè les víctimes són més reticents a denunciar els abusos. El motiu és clar: l'adolescent assetjat electrònicament tem - i amb raó- que el primer que faran els seus pares serà retirar-li l'accés al telèfon mòbil i a la connexió a Internet. Una prevenció lògica pel fet que eventuals atacs amb virus, codis maliciosos o spam -correu electrònic no desitjat- contra el jove pot acabar destarotant i infectant l'ordinador domèstic. L'aparell on precisament la família guarda, entre d'altres coses, els números i contrasenyes de comptes bancaris i targetes de crèdit.

I amb una altra diferència afegida respecte a l'assetjament presencial. Si a les aules, els passadissos i els patis de l'institut sol predominar la violència del físicament fort contra el feble, Internet i els mitjans electrònics permeten a les víctimes presencials convertir-se en botxins virtuals, aprofitant habilitats informàtiques i anonimats on line per revenjar-se des dels llimbs de la xarxa dels qui els amarguen el dia a dia. Els estudis del portal australià Stop Tex Bully i el britànic Bullying Online avalen una constatació sorprenent: la proporció de joves que confessen haver utilitzat Internet i el mòbil per ridiculitzar i amenaçar companys és superior a la dels que admeten haver-ne estat víctimes.

Probablement cal protestar contra la comercialització de videojocs més o menys basats en situacions virtuals d'assetjament com The Rule of Rose o Canis Canem Edit. I cal escandalitzar-se davant de la possibilitat tècnica que qualsevol inadaptat ens introdueixi un virus a l'ordinador de casa, activi la nostra webcam i faci xantatge a les criatures amb les imatges robades de la intimitat domèstica. Però no ens enganyem: hem d'afrontar el repte tecnològic des de la consciència clara de fracàs rotund a l'hora de prevenir la intimidació escolar convencional. Un fracàs que, significativament sovint, projecta al ciberespai la asimètrica inòpia de les famílies de víctimes i assetjadors.

Periodista