quÈ va marcar, realment, l'any que deixem enrere?

2006: un balanç

L'any 2006 va acabar amb dues imatges que, per raons ben diferents, resultaven colpidores: Saddam Hussein al patíbul i la columna de fum a la terminal número quatre de l'aeroport de Barajas, provocada per una bomba d'ETA. Després en parlarem, de tot això. En tot cas, cal fer constar que aquests no són els esdeveniments clau de 2006, sinó només els darrers. Què va marcar, realment, l'any que acabem de deixar enrere? Doncs certes coses que, a diferència de la forca on fou penjat Saddam, són difícils de visualitzar, i potser per aquesta raó tenen una presència més aviat erràtica, gens central, en els mitjans de comunicació. El cas més clar és el de Gazprom, l'empresa energètica russa que ha condicionat radicalment la política europea. Com que la cosa no té rostre, no és notícia. En canvi, constitueix un dels fets més rellevants de 2006, així com un factor bàsic per a la viabilitat a llarg termini de la Unió Europea.

L'empresa Gazprom té el 16% de les reserves mundials de gas i 150.000 quilòmetres de gasoductes. Les seves vendes representen el 6% del producte interior brut del país més gran del món, Rússia. No estem parlant, doncs, d'un gegant, sinó d'un veritable monstre que està en mans d'aquella bellíssima persona anomenada Vladímir Putin. L'any 2006 hem comprovat que aquesta és l'única carta que vol jugar Rússia, cosa que la transforma, de nou, en un possible factor de desestabilització mundial. La Rússia de Putin, la Veneçuela de Chávez i molts països àrabs es fan un tip de riure gràcies a les diverses moratòries europees sobre energia nuclear. De fet, viuen d'això.

El vertiginós creixement xinès tampoc s'ha aturat l'any 2006, ans al contrari. A aquest ritme, esdevindrà el centre absolut de l'economia mundial abans del 2025. A diferència de Rússia -una pseudopotència que va tirant gràcies a escorrialles de la Guerra Freda-, Xina ha entès el seu nou paper en l'escenari mundial. Al llarg de 2006, els xinesos han continuat invertint a l'Àfrica, especialment en la indústria pesquera. En tot cas, la consolidació d'una classe mitjana xinesa, amb uns estàndards de consum similars als occidentals, modificarà el planeta. Vull dir que si 1.400 milions de persones poden ara menjar llenguados, s'acabaran els llenguados. Tot això planteja dilemes estranys, molt incerts.

L'any 2006 també ha servit per consolidar el cada cop més grotesc populisme llatinoamericà d'esquerres. Ara al trio format per Fidel Castro, Hugo Chávez i Evo Morales s'hi han afegit els equatorians i els nicaragüencs. Resulta extraordinàriament significatiu que la gran potència de la zona, el Brasil, no en vulgui saber res, d'aquesta repetició de la década del 1970. Totes aquestes aventures tronades poden acabar com sempre: amb la total depauperació d'una classe mitjana que, tard o d'hora, reclamarà un cop d'Estat. I sant tornem-hi. Xile ha estat l'únic país del continent a aturar aquesta roda: de la sinistra dictadura de Pinochet s'ha passat a una democràcia estable, no a una nova dictadura encoberta com en el cas de Chávez o Morales.

El 2006 ha tornat a consolidar l'Orient Mitjà com el gran focus d'inestabilitat mundial. L'Iraq, amb Saddam al poder o penjant d'una soga, és una enorme bomba de rellotgeria que, de passada, condiciona el destí immediat de la primera potència mundial: els Estats Units. L'Iran, per la seva banda, va tancar l'any amb una autèntica orgia judeofòbica basada en la negació de l'Holocaust. La nova invasió del Líban per part d'Israel, com a resposta als continus atacs de Hamàs, arrodoneixen un panorama horripilant, sense cap possible solució a curt ni fins i tot a mitjà termini. El 2006 ha estat, en aquest sentit, un dels pitjors dels darrers anys.

A Europa les perspectives són ambivalents. L'any 2006, l'Alemanya de la cancellera Merkel ha tornat a recuperar el seu indiscutible paper de motor de la Unió. Així mateix, els nous països incorporats al projecte comú europeu han fet bondat, en general: les prediccions més catastrofistes sobre els nous socis s'han descartat. El 2007 veurem què passa amb les noves incorporacions. Fins aquí les notícies bones. La resta no ho són pas tant: una immigració totalment fora de control i unes actituds vacil·lants, o fins i tot contradictòries, respecte del necessari i urgent replantejament de l'Estat de benestar, insostenible cap al 2025, quan es comenci a jubilar el gruix de la generació del baby boom. Ningú no gosa fer el que cal, potser perquè el que cal fer no resultaria gaire popular.

Per a Zapatero, el 2007 arrenca molt malament. La ruptura de la treva per part d'ETA esmicola les seves expectatives i situa el PP en una posició clarament avantatjosa de cara a les properes eleccions municipals. Pel que fa a la política catalana, el 2006 ha estat completament condicionat pel procés estatutari i l'agonia del primer tripartit, i ha desembocat, però, en un escenari insòlit: la pitjor derrota electoral de tota la història del PSC l'ha portat al poder, gràcies a l'inevitable concurs dels seus partits satèl·lit. La consigna: no moure's; el resultat previsible: atonia i silencis ideològics dòcils. I qui dia passa, legislatura empeny.

Ferran Sáez Mateu

Escriptor i professor a la URL