l'individu davant d'un mirall inapel·lable

Igualtats

Sovint hom pot deduir la data de redacció d'un text no tant per les respostes que dóna, sinó per la naturalesa de les preguntes que planteja. Pensava això fa poc, tot rellegint un seguit de capítols de La democràcia a Amèrica (1835), d'Alexis de Tocqueville. Actualment, és normal que la filosofia política, la sociologia o l'economia centrin moltes de les seves anàlisis en la qüestió de les desigualtats que condicionen l'estabilitat interna de les societats contemporànies, o en les que marquen veritables abismes entre diferents països del món. A la primera meitat del segle XIX, en canvi, Tocqueville es preguntava per les conseqüències... de la igualtat. Per a un europeu d'origen aristocràtic, la democràcia nord-americana de l'any 1835 constituïa alguna cosa més que un projecte polític incipient: també era una mena de "confirmació empírica" de les idees il·lustrades del segle XVIII.

Per diferents raons, la pregunta de Tocqueville torna a tenir un sentit. És evident que la desigualtat social té unes conseqüències indesitjables, i no només des d'una perspectiva social o política, sinó també moral. És obvi, en tot cas, que l'acostament progressiu a una societat que garanteixi la igualtat d'oportunitats també ha de tenir algunes conseqüències: és impensable que es tracti d'un fenomen innocu. Des de qualsevol angle que siguin contemplades, aquestes conseqüències són globalment bones. Això no significa, però, que no hagin generat bosses de damnificats, tal com passa amb tot canvi social d'aquesta envergadura.

Tornem ara a l'any 1835, però situem-nos en qualsevol contrada d'Europa, a Catalunya mateix. La possibilitat que, en una sola generació, es passés de la menestralia a una professió liberal existia, però era absolutament remota. I també podia passar, és clar, que el fill d'una família acomodada acabés demanant caritat, però la probabilitat era ben petita. En general, la frontera -moltes vegades de dimensions esfereïdores- que separava els rics dels pobres anava des del bressol a la tomba (literalment: a còpia de marbres sumptuosos, els cementiris continuaven subratllant, amb pretensió d'eternitat, els abismes socials).

Un segle més tard, l'any 1935, continuaven existint enormes desigualtats, òbviament, però no tantes com en l'època que descriu Tocqueville: s'havia abolit l'esclavatge, les dones ja podien votar, etc. Mig segle després, l'any 1985, hi havia desequilibris socials, però no tants com l'any 1935. I així fins a l'any 2007, on, desgraciadament, també hi ha desigualtats, però d'una naturalesa molt diferent a les del 1835 o a les del 1935. No vivim a cap paradís terrenal, però fóra cínic no voler admetre l'existència d'una igualtat d'oportunitats que s'instal·la progressivament en el gruix -no dic pas "en la totalitat"- de la població. El motor de l'ascensor social és l'educació, i aquesta està garantida, ni que sigui a nivell de mínims, als fills de tothom, tant si es tracta d'un ciutadà de ple dret com d'una persona sense papers.

Aquesta nova situació, positiva des de qualsevol perspectiva, ha creat, però, un segment de damnificats. L'any 1935, per raons econòmiques, la immensa majoria de la població no podia ni tan sols somiar a accedir a la universitat. Mig segle després, l'any 1985, això ja era perfectament plausible. És justament aquesta palesa igualtat d'oportunitats la que ha generat malestar, i fins i tot un profund ressentiment, en alguns sectors que abans veien garantida la seva promoció social a través d'una espècie d'automatisme, d'una palanca que s'activava pel sol fet d'haver nascut en un carrer determinat. De tot això n'ha parlat amb molt encert el sociòleg Richard Sennett tot evocant, precisament, el barri de Cabrini Green, a Chicago, on va passar la infantesa. Sennett, dit sigui de passada, és potser l'autor modern que millor ha descrit aquest tipus de contradiccions (socials, però també personals, íntimes).

Des de la dècada del 1990 s'han consolidat arreu del món occidental un conjunt molt bigarrat i confús -més que no pas complex- de moviments antisistema. De les poques coses que tenen en comú en destaca cridanerament una: en general, no són joves amb un origen familiar marginal o premarginal, sinó, ben al contrari, marginals o premarginals que provenen de la classe mitjana, o fins i tot mitjana-alta. Les seves reivindicacions s'acostumen a ridiculitzar dient que només són coses de nens de casa bona, etc. Jo no hi veig res de graciós, en tot això: es tracta de persones excloses d'un ascensor social que ja no es basa en l'origen familiar, sinó en els mèrits personals (laborals, acadèmics, etc.).

En definitiva, és normal que no tothom estigui a favor d'un sistema que, ni que sigui d'una forma lenta i erràtica, tendeix a garantir la igualtat d'oportunitats. Les barreres econòmiques de fa cent anys tenien una dramàtica repercussió social; les barreres meritocràtiques actuals, en canvi, tenen una dramàtica repercussió personal, en la mesura que situen l'individu concret davant d'un mirall inapel·lable, probablement més dur i comprometedor que l'anterior perquè porta adherida la vella, feixuga i obscura idea de culpa.

Ferran Sáez Mateu

Escriptor i professor a la URL