SENSE AMOÏNAR-NOS PER LA PROCREACIÓ (publicat a l' Avui el 25-9-06)

Els immigrants i els estèrils

D' un cercle de vint amics a punt de sobrepassar els trenta-cinc anys només tres: en Joanot, en Roger i, tot just la setmana passada, l'Enric, han tingut fills (un, o dos com a màxim). Una colombiana de la mateixa edat, resident a Barcelona, ja va pel quart nen i està a punt de convertir-se en àvia perquè la seva filla gran està embarassada. No cal ser cap expert en estadística per extraure, de la realitat més immediata, les profundes transformacions demogràfiques que està experimentant el nostre país.

Em sembla una gran hipocresia que, en tot el debat que es genera sobre el tema de la immigració, no es digui ben alt que el futur de les nostres societats depèn dels nouvinguts perquè, en part, els autòctons hem renunciat al nostre poder reproductiu. Potser sí que les catalanes d'uns trenta-cinc anys que han envoltat el cronista al llarg de la vida (totes elles encara sense fills) es començaran a inquietar aviat i s'estimaran més deixar de tallar el bacallà en el món de l'economia o de la política per dedicar-se a canviar bolquers, però, en qualsevol cas, no semblen massa disposades a compensar el ritme contundent de l'al·ludida colombiana, alhora que algunes declaren sense embuts com el seu neguit d'ascens social no passa, precisament, per eixamplar la massa social cridada a reconèixer els seus mèrits. Els prego que no interpretin esbiaixadament aquest comentari titllant-lo de misogin: el mateix judici es pot aplicar als homes que xalen més en el fragor de la vida pública, en els viatges exòtics i en el consum desaforat que invertint una mitjana de 200.000 euros en un budell que no para de bramar.

És curiós com se centra la polèmica en si els immigrants han de tenir dret de vot o no a les eleccions municipals o si Catalunya està arribant al màxim de la seva capacitat d'absorció i, en canvi, no s'acabi de posar l'accent en el fet que els nouvinguts s'estan convertint en el nucli existencial de la nostra comunitat. Recordem-ho: el creixement vegetatiu es manté gràcies als immigrants; són els seus fills, aquest 25% de naixements de pares estrangers que cada any es registra, els que impedeixen la pèrdua neta de la població i és el seu treball el que frena una recessió d'una economia que cada any cauria al voltant del 0,6 %. No ens enganyem: podem amagar el cap sota l'ala i estar discutint de minúcies, però, amb aquestes dades a la mà, l'únic que es pot dir és que en menys d'una dècada no es tractarà que els immigrants gaudeixin d'un dret o d'una prestació, sinó que els immigrants seran Catalunya, ells ens hauran salvat de la davallada econòmica i ens hauran salvat de l'extinció.

La qüestió , com ja he insinuat en algun article anterior, és que tota la població que ja habita en el país es troba en peu d'igualtat davant del nou fenomen: els catalans arrelats al país des de generacions que es perden en les bromes del temps tenen el mateix risc d'esdevenir una minoria que els fills dels que van arribar als anys seixanta procedents d'altres regions d'Espanya. I no cal dir que, en aquestes condicions, la pregunta és si tindrem un país vertebrat al voltant d'una cultura comuna o si la immigració serà el coup de grâce que propiciarà la divisió entre comunitats o la definitiva annexió a la nació espanyola, en la mesura que els nouvinguts, acomboiats per un imaginari comunicatiu dominant, percebin que la integració es pot realitzar plenament en castellà i que és Espanya el primer àmbit al qual han de retre lleialtat si volen consolidar les seves expectatives socials.

Si els immigrants són, doncs, la condició existencial de la Catalunya immediata, la cultura es referma com l'únic factor que garantirà la supervivència d'una idea nacional, la cultura serà l'únic que mantindrà el lligam entre el passat i el futur, el substrat del país serà el mateix mentre el català sigui la llengua vehicular entre el fill d'un senegalès i el fill d'un xinès i es retrobin amb uns referents comuns i diferents dels d'Espanya.

En aquest sentit, comparteixo algunes de les raons per a l'optimisme que esmenta el darrer Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, l'historiador Josep Termes, expert en les relacions entre el catalanisme i el món obrer, a l'entrevista publicada al número 3 de la revista d'Òmnium Cultural quan reconeix que les noves migracions tenen un important avantatge: no pateixen de la connotació de l'espanyolisme que tenia part de la immigració dels anys 60 quan arribava gent amb referents culturals i polítics del tipus "esto es España" i "hemos ganado una guerra", amb els quals trobaven el pretext per no fer cap esforç d'integració. Serà difícil que el senegalès o el xinès s'emocioni amb els referents del catalanisme però també ho serà que s'apuntin als símbols de l'espanyolisme. Denunciar que això darrer no passi (malgrat que ho intentin de forma descarada o de manera més sibil·lina) ha de ser la tasca prioritària dels nostres agents intel·lectuals i polítics, tal vegada l'acte de patriotisme necessari que ens pot atorgar el luxe de continuar en el món sense amoïnar-nos per la procreació.

Hèctor Bofill

Professor de dret constitucional