Les obsessions en periodisme sempre són perilloses

Depèn de qui ho digui

L a competència entre mitjans és tan ferotge que a la fi acaba afectant de ple els continguts. A ningú no el sobta que una cadena de televisió defensi un personatge concret en els seus programes i una altra cadena el destrossi. Per què? És possible que l'únic argument sigui la presència d'aquest personatge en una determinada cadena en lloc d'una altra. Si un diari dóna una notícia exclusiva, la primera reacció de la competència és desmentir-la. No sempre el més important és, per a alguns mitjans, si és veritat o no, sinó qui ha donat la notícia. En qualsevol notícia sempre acostuma a haver-hi algú interessat a desmentir els fets. Per al mitjà que no ha donat la notícia no és difícil d'obtenir declaracions del suposadament perjudicat. Així, el mitjà en qüestió pot desmentir-la sense ser ell directament qui la negui. Ho pot posar en boca d'un altre. Aquest és un exercici repetit en el món informatiu. Té risc i és perillós.

En la informació política es pot veure , en moltes ocasions, un excés de declaracions per part dels polítics. A vegades els diaris abandonen el seu deure i publiquen simplement allò que diuen els altres per no haver de dir-ho ells.

També hi ha ocasions en què un mitjà segueix una línia informativa equivocada, en contraposició a la seva competència. Per no baixar del burro i entrar en la bona línia manté viva una informació que sap que no condueix a la veritat, però una rectificació equivaldria a donar la raó al seu competidor. Hi ha vegades en què no és possible desmentir la notícia. Aleshores hi ha mitjans que carreguen contra els protagonistes de la informació, possibles filtradors.

La informació lligada a la por o a l'extorsió forma part de la pitjor cultura periodística. L'afany d'exercir el poder des dels mitjans de comunicació és un error. Informar, interpretar, entretenir no hauria de ser pas una eina per exercir el poder, sinó una forma de servir la societat. És indubtable que els mitjans tenen una gran influència en la gent, però això pot ser una conseqüència dels continguts, no pas la finalitat del mitjà de comunicació.

Un diari, una cadena de televisió , una emissora de ràdio, un web no neix per manar, neix per servir. Jacques Delors, expresident de la Comissió Europea , va dir en una ocasió: "La informació és el petroli del segle XXI". Els mitjans de comunicació serien les gasolineres, no aquells qui desencadenen les crisis.

Si la primera reacció d'un mitjà es desmentir la notícia exclusiva d'un altre, al final, els fets poden amb tot i la realitat s'acaba imposant. Quan el New York Times va publicar els papers del Pentàgon, tota la competència va reaccionar amb silenci, no dient res. Amb el temps, tots els diaris van acabar donant la informació, perquè la realitat d'una notícia rigorosa no es pot parar. Una altra qüestió són notícies menors o menys rellevants.

La guerra dels diaris, de les televisions o de les ràdios per mantenir postures informatives confrontades, sense voler buscar la veritat, perjudica tot el periodisme. A vegades la batalla es planteja simplement perquè algú ha donat una entrevista a un altre, o perquè no ha volgut anar a un programa concret. La informació hauria d'estar per sobre d'aquestes qüestions. Però no és fàcil. Una de les altres coses que poden marcar línies informatives equivocades són les obsessions dels periodistes. Tampoc no és fàcil, però seria convenient fer un esforç per tal de desvincular qüestions personals de les professionals, així com fugir dels judicis universals.

Si, per exemple, un periodista esportiu diu en una crònica d'un partit que un futbolista no té nivell per jugar en un club de Primera Divisió, es pot trobar que el jugador acabi triomfant i ell estigui encadenat a les seves paraules, a allò que va escriure en el seu dia i que resulta de difícil rectificació. És veritat que tothom és amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules. En una crònica, el periodista esportiu ha de parlar sobre l'actuació en aquell partit concret i deixar els judicis universals per al final de temporada. Les obsessions, en periodisme, són sempre molt perilloses.

Etiquetar periodistes massa ràpid és també un altre mal del nostre temps. Pensar que el periodista que no escriu allò que un vol està defensant sempre interessos propis és un altre error en què es cau amb freqüència des de fora de la professió. El desconeixement de la gent sobre els mitjans i, sobretot, de com es fan els diaris és molt gran. En ocasions es pensa que l'elecció d'una fotografia qualsevol forma part d'una conspiració en la qual intervé tot el diari, quan el més probable és que l'hagi triat un editor en funció de la seva força gràfica. No es pot fer sempre una lectura política del diari. Els bons mitjans tenen sempre un punt de descontrol, cosa que els atorga llibertat.

Santi Nolla

Periodista