Es diu que el pugilat deriva d'una espècie d'esgrima sense armes que tenia per objectiu acostumar als guerrers a parar les envestides amb el braç esquerre, on en general es duia l'escut, i colpejar amb el braç dret, que empunyava l'espasa.

L'equipament del pugilista consistia en els imantis, unes corretges de cuir estretes que s'enrotllaven amb molta habilitat al voltant de les mans i dels canells. Per a fer més violent i sanguinari aquest esport, en l'època romana es col·locaven en les cintes trossos de plom, fusta i ganxos de ferro.

Es desconeix la forma de l'espai on es desenvolupaven els combats, així com si existia limitació de temps. Els combats s'acabaven quan un dels adversaris queia sense poder aixecar-se o bé abandonava, el que conduïa que molts combatents quedaran desfigurats o mutilats.

Els cops es donaven fonamentalment en el cap, el nas, els pòmuls i la barbeta. No havia categories, com en la lluita.

Quan el resultat del combat no estava clarament definit després d'un llarg període de cops, ambdós contendents tenien dret a demanar l'aplicació del climax: cada púgil es mantenia alçat, immòbil, per a rebre un cop directe del seu contrincant, sense fer posat algun per a rebutjar-lo. Es proclamava vencedor a aquell que resistís més cops.

El primer campió d'aquesta especialitat va ser Onomastos d’Esmirna, i un dels millors pugilistes, Diágoras de Rodas.

El pancraci

Era una barreja de lluita i pugilat en la qual tot estava permès Es va introduir en l'Olimpíada 33ª, l'any 648 a. de C., era una prova més violenta que les anteriors. Els adversaris, amb els punys descoberts, es barallaven amb gran brutalitat, s'escanyaven, es pegaven, es trencaven els dits de les mans i dels peus. Només s'acabava quan un dels contrincants abandonava o, com en alguna ocasió, moria.

El primer guanyador que es coneix va ser Ligdamo de Siracusa.