El lloc i la seva parròquia de Santa Maria, documentada des del 1012, pertanyien al terme del castell de Vilamajor, dels més importants d'aquesta part del Vallès. El poblament originari de la zona, segurament disseminat en viles rurals i masos (s'esmenten la vila de Rifà, la vila de Brugueres, Vilalba, Molnells i Pulchroloco—Bell-lloc—), havia de transformar-se i adquirir un caràcter marcadament urbà quan Jaume I atorgà privilegi als seus habitants d'exempció dels mals usos el 1262, creà la batllia el 1265 i, sobretot, quan el mateix monarca atorgà el 1272 una carta de poblament que contenia una sèrie de privilegis. S'hi establia que la nova vila havia de ser emmurallada i travessada per l'antic camí de Barcelona a Sant Celoni i que havia de celebrar mercat i fira periòdicament. A més s'eximia la població de diversos impostos. Per a comprendre aquestes disposicions, cal tenir en compte que el rei tenia necessitat de disposar d'un centre estratègic a la sortida del Vallès, en una zona de caràcter marcadament senyorial; això a part del fet que la vila de Granollers era de domini episcopal. L'any següent, Jaume I escrivia als batlles de la rodalia exigint-los l'assistència dels veïns al mercat de Cardedeu. Jaume II, el 1311, concedí que el mercat fos traslladat al diumenge i, més endavant, Pere III manà que se celebrés el dimecres.
El municipi de Vilamajor, amb les seves parròquies de Cardedeu, el Fou i Santa Susanna, fou alienat posteriorment per la corona. El 1384 fou subscrit un pacte entre els prohoms de les dites parròquies i els consellers de la ciutat de Barcelona, en virtut del qual el municipi passà a ser carrer de Barcelona i a gaudir dels privilegis del Recognoverunt proceres, a fi que el municipi es veiés lliure del jou feudal de Bernat (IV) de Cabrera, vescomte de Cabrera, senyor d'Hostalric i de Montsoriu i, més tard, comte de Mòdica. Aquest pacte fou sancionat pel rei Pere III en un document subscrit a Fraga, i, nou anys després, el seu fill Joan I, segons un pergamí del 1393 del Museu Municipal, signat a Tortosa, confirmà el privilegi de carrer, afegint-hi el de membre. Segons les Rúbriques de Bruniquer, Cardedeu ja havia esdevingut carrer de Barcelona el 1343.
La parròquia de Cardedeu formà part de la universitat de Vilamajor fins el 1599, quan el rei Felip III concedí la separació. Des de llavors, Cardedeu constituí municipi propi, amb el seu batlle, el mostassaf i altres funcionaris.
A la guerra dels Segadors, juntament amb d'altres poblacions del Vallès, Cardedeu fou objecte de saqueigs, incendis i sacrilegis en el mateix temple parroquial, com també d'altres excessos de les tropes castellanes. A la guerra de Successió, Cardedeu va restar de la part del rei-arxiduc Carles. A la guerra del Francès foren incendiats els masos de Can Bas, Can Font de la Perera i altres, i el 16 de desembre de 1808 es lliurà, al torrent del Fou, entre Cardedeu i Llinars, un combat entre els francesos de Saint-Cyr i els espanyols comandats per Vives i Reding. Amb el nom de batalla de Cardedeu, Jean Charles Langlois reproduïa en gravat el dit combat dins el seu Voyage pittoresque et militaire en Espagne.La batalla fou guanyada pels napoleònics, els quals tingueren pas franc per a socórrer els francesos bloquejats a Barcelona, després del Bruc i de Bailèn, i així s'acabà el setge de la ciutat, que havia durat quatre mesos.
El 1873, l'any de la Primera República, els carlins entraren a Cardedeu en diverses ocasions, en una de les quals, el 28 de maig, cremaren els arxius municipals. El dia 6 de novembre tornaren a la vila, comandats pels seus capitostos, Miret i Huguet, i incendiaren l'església, la casa de la vila, la casa del batlle i l'estació, mentre que una quarantena de liberals es refugiaren al campanar. Els reforços del batalló de Tarifa, de Granollers, que els havien de socórrer, es retiraren covardament sense donar-los ajuda. Aleshores, els assetjats al campanar es rendiren, però no els fou respectada la vida, com se'ls havia promès, sinó que foren afusellats al cementiri de Vilamajor. Al poble li fou duplicada la contribució que exigien i li fou imposada una multa d'onze mil duros.
Durant aquests anys que hem referit, també hi ha hagut fets calamitosos. Així, el 25 de maig de 1448, un terratrèmol que tingué l'epicentre entre Cardedeu i Llinars, i que al Vallès produí 104 víctimes, entre morts i ferits, a Cardedeu ocasionà destrosses al campanar i a la casa dels beneficiats, com també l'enderrocament de diverses cases. Amb les pluges excepcionals caigudes el novembre del 1776 i repetides el novembre del 1777, la riera no pogué engolir les aigües i, a l'altura de Can Canyes, la rierada seguí la línia recta i va inundar tots els carrers de la vila.