Xavier Vilaseca i Bañeras
FILOSOFIA PER A JOVES ESTUDIANTS
Les ciències humanes són, principalment, la psicologia i les ciències socials, que comprenenla història, les ciències econòmiques, les ciències polítiques, l’antropologia i la sociologia.
Hom espera d’aquestes ciències el màxim d’objectivitat possible. Però hi ha un inconvenient que fa que la seva objectivitat teòrica sigui més feble que en el cas de ciències com la química o la física: sovint l’investigador està implicat d’alguna manera en el tema que estudia. Faran la mateixa història d’Espanya un historiador d’ERC i un del PP? Obtenen les mateixes conclusions un economista pagat per una entitat bancària i un economista pagat pel govern? I encara que no hi hagi una vinculació directa, sempre cal tenir present que en tot fenomen humà s’hi posa en joc la nostra concepció subjectiva de la humanitat, és a dir, de nosaltres mateixos. L’única manera de superar aquest subjectivisme és a través de la crítica i el debat constant, que s’ha de basar en la llibertat d’expressió, en una democratització del treball d’investigació. No és una superació absoluta, però permet fugir del dogmatisme i la intolerància.
Un altre aspecte important que caracteritza les ciències humanes és que no poden fer prediccions necessàries de fets futurs, i s’han d’acontentar amb una anàlisi de probabilitats. Algunes branques de les ciències humanes, com la biopsicologia, amb aplicacions mèdico-psiquiàtriques, o la matemàtica financera dels economistes són excepcions d’aquesta regla general.
Es poden fer previsions aproximades. Però sempre cal tenir present que els protagonistes són els éssers humans, i que les persones som lliures d'actuar d'una manera o altra segons la nostra voluntat (si bé, com veurem posteriorment, no tots els filòsofs estarien d’acord amb aquesta afirmació sobre la llibertat humana).
La psicologia al llarg del segle XX ha fet grans esforços per constituir-se com a una ciència experimental. Efectivament, hi ha la possibilitat d’experimentar i obtenir dades estadístiques sobre com es comporta la gent en determinades circumstàncies i com responen a determinats estímuls. Tant els estímuls com les respostes són observables i mesurables. El corrent anomenat “conductisme” considerava que si la psicologia es limita a estudiar les correlacions entre estímuls i respostes es pot equiparar a qualsevol altra ciència experimental. El problema rau en el fet que no es pot ignorar que en el comportament humà hi intervé quelcom que no és directament observable: la ment. Al darrer terç del segle XX la psicologia cognitiva va reivindicar la necessitat d’estudiar els processos mentals per tal d’entendre el comportament humà, tot i que no es pugui accedir directament a la ment. Hi ha diversos models que intenten descriure la ment com a un sistema de processament de la informació. Però també continuen vigents altres models que segueixen la tradició freudiana i també models que posen l’accent en una idea humanista que remarca el valor de la consciència i la reflexió lliure en la persona.
Skinner experimentava amb animals per extrapolar després els seus descobriments a l'explicació del comportament humà (especialment pel que fa a l'aprenentatge)
POPPER. CRÍTICA A L’HISTORICISME:
Pensar que la història, la sociologia, etc. poden fer prediccions tan exactes com les de la física seria equivalent a negar la llibertat humana. Aquest problema el va plantejar d’una forma rotunda Popper en la seva crítica a l’historicisme.
Les ciències teòriques com la física o la química permeten fer prediccions. Aquestes prediccions s’han de complir. Si no és així la teoria queda falsada, com ja hem vist. Ara bé, no succeeix el mateix quan el tema d’investigació és la societat humana. No existeix una “Història Teòrica” semblant a les altres ciències teòriques. Per a tal ciència caldria descobrir una “llei de la història”, que servís per explicar globalment els esdeveniments històrics i determinar-ne amb precisió les causes. Si disposéssim de semblant llei de la història podríem predir fets futurs a partir del coneixement del present social.
Escena final de "El planeta dels Simis". Una cosa és imaginar un possible futur i una altra de molt diferent és fer una predicció científica.
No disposem d’aquesta llei de la història. Ara bé, és possible trobar-la? Popper anomena historicisme a l’intent de construir una història teòrica a partir de la definició d’una llei de la història que permeti predir el futur.
Popper creu que això no és possible per dos motius:
Si ens fixem en la segona objecció, direm que no és possible trobar una llei de la història perquè aquesta llei no existeix. És la humanitat, des de lallibertat individual, que construeix el futur.
A partir d’aquesta consideració general, critica els filòsofs que, segons ell, han caigut en l’historicisme: PLATÓ, HEGEL i MARX. El problema general d’aquestes teories és que atempten contra la idea d’una societat oberta, lliure i plural. Aquests plantejaments historicistes acaben promovent una societat dictatorial, on tothom ha de seguir el camí que marca la suposada llei de la història. Això implica l’eliminació dels dissidents, dels crítics.
Anular la possibilitat de la crítica és el pitjor que se li pot fer a una persona i a una societat. Recordeu que el que defineix a un investigador és la seva actitud crítica. I és també aquesta actitud crítica el que defineix la societat oberta, lliure i plural que demana Popper.
L’ideal de Popper és la democràcia. És l’única forma d’organització del poder que permet el progrés cultural i social, justament perquè és el sistema on el principi crític és fonamental i té veritable força.