THOMAS S.KUHN

Va néixer el 1922 a Cincinnati (Ohio) i va ser professor de Princeton. Va morir l’any 1996.

Kuhn no es pregunta què han de fer els científics, sinó què han fet realment els científics al llarg de la història i què estan fent ara. Per això, a diferència de Popper, no fa un estudi de la lògica de la investigació, sinó una descripció de la pràctica real de la investigació.

PARADIGMA CIENTÍFIC I NORMALITAT

Un paradigma és un model metodològic i teòric acceptat i compartit per una comunitat científica en un moment determinat de la història.

• Model metodològic: conjunt de mètodes i sistemes d’investigació.
• Model teòric: conjunt de lleis generals acceptades com a certes.
• Comunitat científica: conjunt dels científics que estudien un tema general en un moment històric concret.

Exemples: Astronomia ptolemàica, astronomia copernicana, dinàmica aristotèlica, mecànica clàssica (newtoniana), mecànica quàntica, teoria termodinàmica, teoria de la relativitat, teoria de l’evolució...

L’estudi del paradigma prepara a l’estudiant per entrar a formar part de la comunitat científica. Així, podem definir també paradigma com el que estudien els alumnes d’una determinada especialitat.

L’estudiant no es dedica a criticar les teories, sinó a aprendre-les per tal d’aprovar la seva carrera. Quan l’estudiant es transforma en investigador (és a dir, quan obté una beca per entrar a formar part d’un projecte d’investigació dirigit per científics més experimentats i de més prestigi), tampoc no es dedica a criticar les teories apreses per tal de falsar-les, sinó que es dedica a resoldre enigmes.

Cada paradigma planteja una sèrie de problemes per resoldre que anomenem “enigmes”. Aquests enigmes s’intenten resoldre sense introduir canvis essencials amb la intenció de ratificar, enfortir i ampliar el paradigma.

D’aquesta tasca en direm ciència normal, i és el que permet que el paradigma es vagi ajustant, perfeccionant, es faci més precís i explicatiu.

Exemple: Imaginem que som al segle VII després de Crist i que ens dediquem a l’astronomia. El paradigma vigent és el ptolemaic. En les nostres observacions descobrim que el moviment de Mercuri no és exactament com prediuen les lleis que hem estudiat. Ens dedicarem a inventar una nova teoria? No. El primer que farem és assegurar-nos que les nostres observacions són fiables. Si aconseguim estar-ne ben segurs, aleshores procurarem introduir un canvi mínim en la teoria sense tocar aspectes essencials. Ptolomeu explica el moviment dels planetes situant-los en deferents que tenen el seu centre a la Terra. En aquest cas podríem postular un epicicle dins de la deferent i el moviment aparent encaixarà en el model. No hi ha cap necessitat de suposar que tant la Terra com Mercuri giren al voltant de Sol en òrbites diferents!

.........

LES REVOLUCIONS CIENTÍFIQUES

Una revolució científica és un canvi de paradigma.

Un paradigma no s’abandona si no hi ha un paradigma alternatiu que el pugui reemplaçar.

El paradigma alternatiu tindrà també enigmes per resoldre, segurament més que no pas l’anterior. Aleshores, per què s’abandona el vell? Pel que s’espera del nou, és a dir, per certes expectatives prometedores. El paradigma nou ha d’oferir certes expectatives de:

• més precisió,
• bona consistència lògica,
• més abast,
• més simplicitat,
• fortalesa erística (que tingui bons arguments per defensar-se)

Hi intervenen també aspectes molt més subjectius, com poden ser:

• motius econòmics,
• motius laborals,
• prestigi i personalitat dels científics que proposen el canvi,
• ...

Canviar de paradigma és una feinada enorme. El que hem estudiat ja no serveix i hem de començar de nou. Però a vegades, si confiem que la feinada tindrà un bon resultat i si estem motivats econòmicament i psicològicament, podem emprendre la feina i, possiblement, el paradigma antic serà substituït per un de nou (només “possiblement”).

El nou paradigma no només és incompatible amb l’anterior, sinó que, a més, és incomparable, en tant que ofereix una imatge del món que no té res a veure amb la imatge del paradigma anterior. Està clar que la revolució copernicana, o la revolució darwiniana, o la revolució einsteniana no han estat només uns canvis en la manera de treballar dels científics, sinó que han canviat la nostra concepció del món i de nosaltres mateixos.

I la veritat? On és la veritat? Fixeu-vos que en cap moment hem considerat si el nou paradigma és més veritable que l’anterior. Podem definir “veritat” com a “correspondència entre coneixement i realitat”. En cada moment de la història es dona per suposat que el paradigma vigent és veritable. Per això aquest no és un element decisiu de cap revolució científica. Els científics no parlen de la veritat sinó de teories més precises, o bé de teories més àmplies, o bé de teories superades, però mai de teories més veritables (a menys que “veritat” sigui sinònim de precisió i amplitud).

EXERCICI:

Com va canviar la nostra visió del món la revolució científica protagonitzada per Darwin? Quina imatge sobre l’ésser humà teníem a Europa abans de Darwin i quina és la imatge actual? Com va canviar la nostra relació amb la naturalesa?

Creus que les idees de Darwin són ja acceptades a totes les universitats del món?

CRÍTICA A POPPER I RÈPLICA

La teoria de Kuhn entra en contradicció amb aspectes fonamentals de la de Popper

Crítica de Kuhn:

El falsacionisme de Popper no té res a veure amb el que Kuhn entén per ciència normal. L’investigador, segons Kuhn, és un solucionador d’enigmes i no pas un falsador de paradigmes.

Cap teoria no resol mai tots els problemes, i menys quan tot just comença a desenvolupar-se. El nou paradigma és com un nadó que s’ha de desenvolupar i créixer fins a fer-se realment fort. Si tots els fracassos portessin a rebutjar les teories, no arribaríem mai a consolidar un paradigma.

A més, si abandonéssim els paradigmes pels errors que hi detectéssim sense tenir-ne preparat cap de nou, ens quedaríem amb no res.

Rèplica de Popper:

Popper reconeix que Kuhn té certa raó. Però l’activitat rutinària portaria a la ciència a la seva autodestrucció. L’existència d’una activitat científica no revolucionària és pròpia del professional poc crític i fomenta el dogmatisme.

De fet, la preocupació fonamental de Popper era l’antidogmatisme. I això tant pel que fa a la ciència com a la política. El dogmatisme és a la ciència com la tirania a la societat. La llibertat i esforç crític de la ciència es correspon a l’esforç crític i de superació que ha de caracteritzar la democràcia.

EXERCICI

Tema de redacció (procura no escriure més d’una cara de foli): Fins a quin punt creus que ens podem refiar de la ciència?