Xavier Vilaseca i Bañeras
FILOSOFIA PER A JOVES ESTUDIANTS
Va néixer a Viena l’any 1902 i va morir el 1994 a Londres. Va haver de fugir de Viena durant el període nazi a causa del seu origen jueu.
Popper es proposa investigar què es pot acceptar lògicament com a ciència, és a dir, què ha de fer un científic per apropar-se a la veritat.
Popper es declara deixeble de Sòcrates. Fa seva la màxima “només sé que no sé res” i li dóna un nou sentit: no hem trobat encara la veritable teoria sobre el món, i si la trobàvem, no sabríem amb seguretat que l’havíem trobada. Coneixem moltes coses, però la nostra ignorància no minva, sinó que es posa més de manifest. La ignorància natural de l’home provoca errors. Però aquests errors no deturen el progrés del saber, sinó que són el motor del progrés del saber. Ho podríem resumir dient que aprenem dels nostres errors.
Certament és difícil rectificar els errors pràctics, però no hi hauria d’haver cap dificultat per rectificar els errors teòrics. De fet, Popper proposa com a tasca primordial del científic cercar els errors de la seva pròpia teoria per tal de poder avançar tot rectificant-los. Cada vegada que superem un error ens apropem més a la veritat.
Popper creu que no hi ha cap forma lògicament acceptable per saber si una teoria és certa. Sempre pot aparèixer una nova observació que no encaixi amb la teoria. Però, en canvi, sí que es pot concloure que és falsa quan descobrim un error.Per tant, les teories científiques són hipòtesis o conjectures que esperen ser falsades. Mentrestant les podem acceptar de forma provisional. Ara bé, el científic ha de plantejar les seves teories de tal manera que siguin falsables (si no ho són, aleshores no les podem considerar ciència sinó ideologia) i s’ha de dedicar a posar-les a prova constantment. Així, el que defineix un veritable investigador científic és la seva actitud crítica.
CONTINGUT COMPLEMENTARI
ELS DOS PROBLEMES DE L’EPISTEMOLOGIA
Segons Popper, els dos grans problemes de l’epistemologia contemporània són:
La ciència es pot definir com un esforç per a descobrir lleis naturals, és a dir, lleis que expliquin el funcionament de la naturalesa en general: per tant són “lleis generals de la natura”. La ciència no descriu un fenomen individual, sinó que ha de cercar el “cas general”. A Newton no li interessava saber com cau la poma de la pomera del seu jardí, sinó com és que cauen les coses en general i de quina manera cauen en general. L’explicació que proposa (llei de Newton) comença dient: “Tots els cossos de l’univers...". Normalment, en filosofia, aquesta mena d’afirmacions s’anomenen “universals” (judicis universals).
Segons la tradició empirista, els enunciats d’aquestes lleis universals s’han de basar en una sèrie acumulada d’observacions particulars. Aquest mètode s’anomena inducció, tal com vam veure en el tema de gnoseologia. Hume, al S.XVIII va mostrar els problemes que comporta el mètode inductiu (a partir de Hume es parla del “problema de la inducció” o “problema de Hume”). Estava convençut, com tots els empiristes anteriors, que sense inducció no hi ha ciència. La qüestió és saber quin grau de certesa i fiabilitat té la inducció. Si la inducció no pot proporcionar una certesa absoluta, aleshores la ciència tampoc no podrà proporcionar-nos una tal certesa. Segons Hume la ciència ens dóna creences, en les que podem confiar, però mai de forma plenament indubtable i definitiva.
El problema de la inducció és el problema de la “verificació” de les afirmacions generals (universals): Si per inducció afirmo que tots els planetes són sòlids, com puc verificar-ho?, és a dir, com puc observar tots els planetes?
Gairebé mai no puc observar tots els casos (aleshores parlaríem d’inducció completa). Recordeu la llei de Newton, que afirma que tots els cossos de l’univers s’atrauen amb una força directament proporcional al producte de les seves masses i inversament proporcional al quadrat de les distàncies que els separen. Imagineu-vos si Newton hagués d’observar “tots els cossos de l’univers”!
Popper donarà un canvi de perspectiva radical: No hem de preocupar-nos per solucionar el problema de la inducció, perquè la inducció no és el fonament del nostre coneixement de les lleis generals de la naturalesa.
El plantejament de Popper és molt diferent al dels empiristes. No podem esperar que la repetició d’observacions ens imposi la creença en unes regularitats. Som nosaltres els que hem d’imposar regularitats al món per veure després si funcionen.
De fet, la idea dels empiristes descansa en la teoria que la nostra ment és com un recipient buit que va rebent impressions i així adquireix contingut. Però Popper afirma que no hi ha impressions pures. Totes les impressions descansen en interpretacions, és a dir, en teories que imposem al món. Aquestes teories ens les inventem basant-nos en la imaginació, en la fantasia, en les creences religioses o metafísiques, o en el que sigui. L’important no és quin és l’origen de la nostra teoria (no hi fa res que ens les inventem), sinó que es plantegi correctament per tal que pugui ser posada a prova.
És ben clar que no és possible verificar una llei científica en tots els casos, però en canvi és molt fàcil demostrar la falsedat d’una llei general de la naturalesa. Per exemple, és impossible demostrar que “tots els planetes són sòlids”, perquè és impossible veure tots els planetes. Però serà suficient observar un planeta que no sigui sòlid per demostrar la falsedat de l’afirmació anterior. La lògica de la investigació científica, tal com la desenvoluparà Popper, no cercarà com verifiquem un enunciat sinó com falsem un enunciat. Això no té res a veure amb el problema de la inducció que, per tant, desapareix.
El científic estarà obligat a plantejar els seus enunciats de tal manera que siguin falsables. Com s’aconsegueix això? Especificant amb precisió les condicions en què la llei ha de funcionar. Per exemple, si jo plantejo una teoria que em permet arribar a la conclusió que: “Alguna vegada hi haurà un eclipsi de sol ”, la probabilitat d’encertar és alta, però la precisió és molt petita i, per tant, és poc falsable. Però si plantejo una teoria que em permet afirmar que:“El 15 d’agost de 2025 es podrà observar un eclipsi de sol des de Palafrugell”, la probabilitat d’encertar disminueix moltíssim, però la falsabilitat és molt alta.
Si, a més, afirmo que l’eclipsi començarà a les 14:23 hores, la falsabilitat és encara més alta. Així mateix, aquesta teoria ha guanyat en quantitat d’informació. Això vol dir que també ha guanyat en utilitat.
Queda clar doncs que:
 |
La Teoria General de la Relativitat d’Einstein prediu una sèrie de fets que mai ningú no havia suposat. Per exemple, preveu que la llum ha de ser atreta per la força gravitacional dels cossos. Així, la llum d’un astre que passés a prop del sol hauria de ser desviada en la seva trajectòria cap a la terra per la força gravitacional del sol. Això implicaria que percebríem l’astre en una posició anòmala. Però de dia no es veuen els astres, perquè la llum del sol és massa intensa. Eddington, l’any 1919, va fer una fotografia dels estels visibles durant un eclipsi de sol i, efectivament, els astres es percebien de la forma que Einstein havia previst! La teoria d’Einstein havia superat un test de falsació.
|
El que ha de fer el científic és intentar treure conclusions lògiques del seu sistema d’enunciats teòrics i intentar trobar una observació contradictòria amb les seves conclusions. Si no troba aquesta observació contradictòria, no estarem encara segurs que la teoria és veritat. La veritat és inassolible, però funciona com a finalitat de la investigació. Si s'aconsegueix falsar la teoria, aleshores estarem segurs que era errònia i haurem fet un pas endavant: haurem eliminat un error i, per tant, haurem après quelcom més i ens haurem acostat una mica més a la veritat.
R E S U M La ciència avança en el seu camí cap a la veritat seguint quatre moments que formen un cercle repetitiu i progressiu: Primer moment: Els científics plantegen hipòtesis o conjectures. Per fer-ho no es basen en la inducció, com creien els empiristes. Aquestes teories ens les inventem basant-nos en la imaginació, en la fantasia, en les creences religioses o metafísiques, o en el que vulgueu. Segon moment: Un cop plantejada la hipòtesi, cal dissenyar tests rigorosos dirigits a refutar (falsar) la hipòtesi. Es tracta de cercar prediccions de fets futurs amb la màxima precisió possible i de contrastar empíricament aquestes prediccions (fer observacions i experiments per veure si les prediccions es compleixen). Tercer moment: Si la hipòtesi supera els primers tests, s’ha de seguir testant-la fins aconseguir falsar-la. Quart moment: Un cop falsada la hipòtesi l’abandonarem i en cercarem una de nova per a tornar iniciar el procés. |
El problema de la “demarcació” és el de trobar el sistema de diferenciar el que és científic del que no ho és. És una qüestió important, ja que la paraula “ciència” o “científic” investeix d’autoritat i dona una credibilitat que a vegades pot ser mal utilitzada i fins i tot perillosa.
Segons Popper, una teoria és científica si és falsable. Aquest és el criteri de demarcació i permet diferenciar la ciència del que no ho és (Popper anomena metafísica al discurs no-científic). Posem alguns exemples:
Popper considera que el que no és falsable no és científic, però això no significa que el que no sigui falsable no tingui sentit. La metafísica té sentit, significat i valor, però no és ciència.
La metafísica té valor històric, ja que la majoria de les idees de la ciència moderna provenen de la metafísica clàssica. Per exemple, Copèrnic va plantejar la teoria astronòmica heliocèntrica inspirant-se en la metafísica de Plató (Atenes S.-V a.de C.) que creia que el més semblant a la perfecció, en el nostre món és el sol. Si el sol és el més semblant a Déu, pensa Copèrnic, és de justícia que ocupi el lloc central de l’Univers!
A més, els enunciats de la metafísica com “Déu existeix” tenen significat i poden ser veritables, però mai no podran ser enunciats científics perquè és impossible falsar-los.