ÈTICA MATERIAL I ÈTICA FORMAL

L’ètica, al llarg de la història, ha intentat explicar la moral buscant quins són els seus principis, els seus fonaments. Segons el tipus d’explicació distingim entre ètiques materials i ètiques formals.

Ètiques materials:

Intenten concretar en què consisteix el bé, per tal de donar-nos una norma d’actuació. Tothom està d’acord a dir que la finalitat de la moral és el bé; però ja no és tan clar què hem de considerar com a bo i què com a dolent.

No podem entretenir-nos-hi; només esmentarem algunes de les teories més clàssiques:

TEOLOGISME: El bé s’identifica amb Déu. La paraula de Déu ha de ser la norma moral. Aquesta és una postura que implica creure en una determinada religió que ens indiqui quina és la voluntat de Déu. Fixeu-vos que podem plantejar-nos la mateixa qüestió de dues maneres diferents: Déu vol i mana el que és bo o el que és bo ho és precisament perquè Déu ho mana i ho vol? Aquesta pregunta dóna peu a dues formes diferenciades de teologisme.

UTILITARISME (o PRAGMATISME): És bo allò que és útil i dolent allò que és perjudicial. Aquesta teoria ha de respondre a dues preguntes especialment complicades:

EXERCICI: Intenta tu mateix respondre coherentment aquestes preguntes. Quins problemes trobes i quines contradiccions et compliquen les respostes?

HEDONISME: El bé és el que ens produeix plaer i el mal el que ens produeix dolor. El plaer ens pot explicar la dimensió personal del bé, però es fa més difícil aplicar-ho a la dimensió social. Podem pensar que la justícia ens dóna el més gran dels plaers, però també podem renunciar a la dimensió social i limitar-nos a la pròpia felicitat prescindint de la societat.

NATURALISME: És bo el que és natural i dolent el que és antinatural. Aquesta postura cau en el que Hume (S.XVIII) anomenava “fal.làcia naturalista”. Aquesta fal·làcia consisteix a creure que del coneixement de com són les coses se’n pot deduir com haurien de ser. Hume feia notar que l’haver-de-ser, és a dir, els deures, no es pot determinar a partir del coneixement de la naturalesa. La naturalesa només ens ensenya com són les coses. La moral ens parla de com haurien de ser. La naturalesa és sovint salvatge i inhumana i no ens ofereix un veritable model moral.

Ètiques formals:

Al contrari de les ètiques materials, per a les ètiques formals no importa el contingut de l’acció sinó la seva forma, és a dir, la seva intenció i la seva conformitat amb la llei del deure.

La teoria formal més destacada és la d’Immanol Kant (1724-1804). Segons Kant, les accions humanes no són ni bones ni dolentes. L’únic que es pot considerar bona o dolenta és la voluntat humana. La bona voluntat és la voluntat de complir els deures morals de forma totalment desinteressada, només per respecte al deure. Si els deures s’haguessin de complir per algun interès, aleshores la moral seria relativa. Quelcom estaria bé de fer-ho si ens interessés, però no caldria fer-ho si no ens interessés. Pensa que els deures són independents dels interessos personals. Kant posa com exemple el cas de tenir un deute: la meva obligació és tornar els deutes contrets, i això és així tant si em dona plaer com si no, tant si em convé com si no, és a dir, tant si m’interessa com si no. Si els deutes només s’haguessin de tornar quan ens convingués, els deutes ja no serien deutes.

Queda clar, doncs, que si no volem caure en el relativisme l’única forma acceptable de la llei moral és aquella que es planteja el deure de forma totalment desinteressada. Ara bé, pregunteu-vos vosaltres mateixos si existeix algú que actuï d’una manera absolutament desinteressada. Kant s’ho qüestiona i pensa que malgrat que potser no hi ha ningú perfectament moral, això no implica que la moral pugui respondre a una actitud interessada, perquè aleshores la moral no seria res valuós i respectable.