Xavier Vilaseca i Bañeras
FILOSOFIA PER A JOVES ESTUDIANTS
FI I MITJÀ
La finalitat (fi) de tota acció moral és el bé (en la seva doble dimensió de felicitat i justícia).
Podríem dir que totes les accions que tenen el bé com a finalitat són morals. Si l’acció té una altra finalitat pot ser que sigui immoral o bé amoral. Si són contràries al bé direm que són immorals. Si no tenen res a veure amb el bé, però tampoc no hi són contràries, direm que són amorals. Posem algun exemple:
Si ens fixem en els exemples anteriors, donem per suposades certes intencions. Suposem que vetllem per l’educació del fill pel seu bé. Però vetllar per l’educació d’un fill per poder vendre’l més car seria clarament una immoralitat. Amb això veiem que la moralitat de les accions depèn de la intencionalitat amb què es realitzen. “Intenció” prové de la forma llatina “intendere”, que significa “tendir cap a” o “apuntar a”, és a dir, “perseguir una finalitat”. Per això, afirmar que la moralitat de les accions es mesura per la intencionalitat equival a dir que es determina pels fins o finalitats.
Però la moralitat d’una acció no depèn únicament de la intenció, de la finalitat, sinó que també hi entra en joc la qüestió dels mitjans. El mitjà és allò que es realitza per tal d’assolir una finalitat.
Un tema llargament debatut en la història del pensament ètic és la qüestió de si el fi justifica els mitjans. Això pot ser cert en la mesura que no es produeixi un conflicte de finalitats moralment valuoses. Una acció amb una finalitat bona no pot ser plenament moral si els mitjans que s’utilitzen no són moralment acceptables.
Per entendre això, cal que recordem que hem dit que la finalitat moral és el bé, que hem caracteritzat per la justícia i la felicitat atenent a les dues dimensions de l’ésser humà (social i personal). Així podríem haver dit que la finalitat de l’ètica és la persona, és a dir, que la persona és un fi en si mateix. Si això és així, aleshores la persona no ha de ser mai un mitjà. Utilitzar les persones com a mitjans per a finalitats suposadament superiors és una contradicció moral, perquè no hi ha cap finalitat superior a l’ésser humà.
Imaginem, per posar un exemple, que un pare es ven el fill però ho justifica perquè en té dos més per alimentar i compta fer-ho amb els diners que tregui de la venda d’un d’ells. Si no se’l vengués potser moririen tots tres de gana. Un altre exemple, en aquest cas històric: els americans justifiquen el llançament de les bombes atòmiques sobre el Japó perquè la finalitat era acabar amb la Segona Guerra Mundial. De fet, diuen, malgrat la matança que van representar les dues bombes, encara es van estalviar un munt de morts que s’haurien produït si s’hagués continuat amb les armes tradicionals. En els dos casos que hem plantejat, es justifica la utilització de les persones (de la vida de les persones) com a mitjà perquè la finalitat és el benefici d’un major nombre de persones. Però això és molt perillós perquè és el mateix argument que fan servir els dictadors per exterminar els seus enemics: diuen que ho fan pel bé general. Hom pot entendre sovint la misèria humana, la misèria dels pares desesperats o de les nacions abocades a la guerra. Però que una acció sigui comprensible no significa que sigui moral. L’abandonament d’un fill o una guerra no poden ser mai morals (per més que algunes religions parlin de “guerres santes”). Caldria pensar de quina manera es poden evitar aquestes situacions sense sortida en lloc de conformar-se amb solucions salvatges (immorals).
