plantilla

Xavier Vilaseca i Bañeras

FILOSOFIA PER A JOVES ESTUDIANTS

RESPONSABILITAT MORAL

Responsabilitat moral és l’obligació de respondre dels nostres actes davant la pròpia consciència i davant la humanitat en general.

Podríem parlar també de responsabilitat legal o jurídica, que seria l’obligació de respondre davant d’un tribunal.

Les condicions que ens permeten parlar de responsabilitat són la llibertat i el coneixement (o consciència).

Coneixement: Per parlar de responsabilitat cal que el subjecte sigui conscient (tingui consciència, coneixement) de les circumstàncies i les conseqüències dels seus actes. Per exemple: toco el timbre d’una casa, es produeix un encreuament elèctric i s’incendia l'edifici. Evidentment, jo no sóc un piròman, perquè no tenia consciència (ni en podia tenir) de les conseqüències del que he fet.

Però no sempre la ignorància ens eximeix de responsabilitat. Hi ha circumstàncies que hom està obligat a conèixer. No es pot disculpar per ignorància a aquell que és responsable de la seva pròpia ignorància.

Per exemple: jugant amb una pistola, pensant que no està carregada, se’m dispara i fereixo algú. Jo ignorava que la pistola podia disparar-se, però sóc responsable de no haver comprovat que la pistola era descarregada.

Llibertat: La llibertat és la possibilitat d’actuar segons la decisió de la voluntat. També és la possibilitat de decidir per mi mateix les finalitats de les meves accions. Són dos sentits molt diferents.

En el primer sentit ens podem trobar amb tota mena d’obstacles que dificulten o impossibiliten la realització de les nostres decisions. Per exemple, vull salvar un nen que s’ofega a un riu, però el corrent és massa fort, o jo sóc paraplègic o bé no sé nedar. No sóc, per tant, lliure de salvar-lo. Aleshores no puc ser tampoc responsable de no haver-lo salvat.

El segon sentit és més controvertible. Significa que jo puc escollir la finalitat de les meves accions, i sóc responsable de la meva elecció en la mesura que només depèn de mi. Això vol dir que si escullo les bones intencions sóc virtuós, i si trio les males intencions sóc un viciós, una mala persona. Ara bé, ens podríem preguntar fins a quin punt depèn de mi mateix ser virtuós o viciós, és a dir, fins a quin punt sóc realment lliure. En parlàvem al final del tema 2

Hom és responsable no només de les seves intencions, sinó del seu comportament i de les conseqüències previsibles del seu comportament. Hom ha de ser capaç de preveure, dins d’uns marges de raonabilitat, les conseqüències possibles de la pròpia conducta, i (sempre que les seves facultats mentals siguin suficients) és responsable de les conseqüències que es produeixin amb o sense intencionalitat.

De tota manera, la intencionalitat és sempre un factor que agreuja la responsabilitat (també pel que fa a la responsabilitat jurídica).

EXERCICI

Busca un exemple on es posi de manifest que la manca de mala intenció no eximeix de responsabilitat a l’actor.

LA CERCA DE CULPABLES. UNA DÈRIA PERILLOSA

La idea de responsabilitat s’associa directament al concepte de “culpa”, que té un origen clarament religiós. Fixeu-vos que, segons la Bíblia, els homes han de ser sovint castigats per les seves culpes (pecat original d’Adam i Eva, diluvi universal...).

En el següent article hi veureu la necessitat de cercar culpables del fracàs del sistema educatiu i, conseqüentment, castigar-los.

L’objectiu del sistema educatiu és aconseguir que cada nen desenvolupi al màxim les seves potencialitats en benefici propi i del conjunt de la societat. Això no funciona prou bé i a l’article es busquen culpables. Atribuir la culpa del fracàs de l’educació a l'individu-nen és una actitud tramposa, mancada de sentit de la realitat, perversament bíblica. Segons l'article, aquests nens culpables s’han de fer fora del “paradís” escolar, i que purguin els seus pecats, és a dir, que no restin impunes com ara passa. I amb ells, els seus pares, que naturalment són tan culpables com els seus fills.

Què en penseu vosaltres, que sou els destinataris del sistema educatiu, del fracàs escolar? Esteu d’acord amb les idees que apareixen a l’article? Quina mena de dret és el dret a l’educació?

L’educació i la responsabilitat

Els drets es desprenen de les obligacions i no al contrari; si els primers són una invenció, les segones vénen donades pel fet que vivim en societat. Els drets se’ls ha de guanyar un cada dia i els ha de defensar amb la seva actitud, amb l’acompliment de les obligacions que han estat consensuades per tots els integrants d’aquesta societat. Tenir drets no només vol dir posseir les coses, sinó també tenir l’oportunitat de fer-les, d’acomplir-les. El dret a l’educació és el dret a fer, a poder aprofitar el temps a l’Institut, per exemple. Quan un alumne no fa res està fent malbé el bon funcionament del centre escolar i gastant els diners de tots. Els nois i noies han de tenir l’oportunitat d’estudiar, han de tenir les portes dels centres escolars obertes sempre que els aprofitin. Si no ho fan, si no volen estudiar, no tenen cap dret a demanar res. Quant ens costa cada alumne? Penso que no s’hauria d’invertir tant en aquests alumnes que no aprofiten el que se’ls està oferint. El dret a l’educació deriva de l’obligació de ser una persona culta. Per què no funciona tot això? Perquè falla la responsabilitat, que s’ha d’exigir als nois i noies des de ben petits. La responsabilitat s’ha de treballar des de casa i cal descarregar l’Estat de la culpa. La responsabilitat la té l’individu, els pares,... Tenim a les aules dels instituts alumnes que no estan atents, que no fan els deures i que no estudien. Com pot permetre la societat aquesta situació? Tot i que els pares són en primera instància qui els ha d’educar, no hauríem d’exigir-los tots plegats que s’esforcessin, que fessin els deures i que estudiessin? Per desgràcia, hi ha una total impunitat en el fet de no ser responsable.

EULALIA ISABEL RODRÍGUEZ