plantilla

Descartes, al Discurs del mètode, es proposa dubtar de tot i no donar res per cert d’entrada. Hom pot, certament, qüestionar-se tot el que ha après. Però mentre no té res de ferm, ha de continuar la vida quotidiana. Hom no pot viure ordenadament sense cap norma de conducta, per la qual cosa Descartes assumeix unes normes morals que considera “provisionals”, i que seguirà fermament mentre el seu mètode no li permeti trobar-ne de millors. De fet, es mantindrà en aquestes normes tota la vida.

A la tercera part del Discurs del Mètode parla de tres o quatre normes (segons com, podríem considerar que la quarta norma no és pròpiament una norma sinó una decisió personal de Descartes, una elecció de vida):

Primera: Viure d’acord amb els costums del país i les opinions més moderades, sense comprometre la pròpia llibertat. Recordeu com Aristòtil també ens parlava de moderació i de fugir dels extrems.
Segona: Ser constant, ferm i decidit una vegada presa una determinació. Això no significa obstinació, sinó fugir de la indeterminació i mantenir-se ferm mentre no hi hagi motius prou evidents per canviar de posició.
Tercera: Admetre l’ordre necessari de les coses del món i entendre que no es pot canviar el món. Però la manera de pensar i valorar les coses sí que depèn de la pròpia llibertat. Aquesta norma ens fa pensar en l’ètica estoica. Els estoics afirmaven que res no està en el seu poder sinó els seus pensaments, i això els era suficient per impedir-los tenir cap afecció per altres coses (apatheia).
Elecció de vida (quarta norma): Dedicar-se a conrear la raó i cercar la veritat. Aristòtil afirmava que l’activitat intel·lectual és la finalitat natural de l’home, i aquesta era la base de les virtuts dianoètiques, és a dir, de la felicitat. Descartes considera que és natural que fem servir la raó si Déu ens l’ha donada i que aquesta és la millor ocupació que es pot tenir a la vida (si s’és un home normal, és a dir, si no ets un sant o un profeta)