TEORIA DEL CONEIXEMENT

CONTINGUTS COMPLEMENTARIS PER A SELECTIVITAT

PROPIETATS DE LES IDEES

Les idees, tant les simples com les complexes poden ser:

• Determinades (correspon al que Descartes anomenava “clares i distintes”) o confuses.
• Reals (que tenen un referent empíric intern o extern) o quimèriques (ficcions).
• Adequades (que representen perfectament allò a què corresponen, hi concorden) o inadequades.

Les idees simples són reals i adequades (per bé que poden ser determinades o confuses).En el següent fragment ens explica perquè cal considerar les idees simples com a adequades i reals:

Totes les idees simples concorden realment amb les coses [són adequades]. Les primeres idees en concordar amb les coses són les simples, perquè, com ha estat demostrat, la ment no pot produir-les ella sola: per tant, necessàriament seran el producte de les coses que actuen sobre la ment d’una manera natural [són reals]i hi produeixen aquelles percepcions a les quals s’ordenen i adapten per la saviesa i la voluntat de Déu, el nostre faedor. D’on se segueix que les idees simples no són ficcions de la nostra imaginació, sinó produccions naturals i regulars de les coses existents fora de nosaltres i que realment actuen sobre nosaltres; per aquesta raó incorporen tota la conformitat que tracten de tenir i que la nostra condició requereix: perquè ens representen coses sota les aparences que aquestes poden produir en nosaltres, mitjançant les quals podem distingir les classes diferents de substàncies particulars, discernir els estats en què es troben i, d’aquesta manera, adequar-les a les nostres necessitats i fer-ne un ús apropiat. Així, les idees de blancor o d’amargor, tal com són en la ment, conformant-se exactament al poder que hi ha en algun cos per produir-les, posseeixen tota la conformitat que els escau i que han de tenir amb les coses de l’exterior. Aquesta conformitat de la nostra idea simple i l’existència de les coses és suficient per parlar de la realitat del coneixement.

Pel que fa a les idees complexes, les idees de modes i relacions són adequades encara que el seu referent pugui no existir. Per exemple, les idees dels matemàtics són veritat i són aplicables als objectes reals quan aquests concorden amb les idees. Si trobem un objecte real triangular, haurem d’admetre que els seus angles sumen 180º, d’acord amb la idea de triangle que nosaltres hem elaborat. I si no trobem mai cap triangle, això no fa que no tinguem igualment clar que els angles dels triangles han de sumar 180º

En segon lloc, com que les idees complexes, tret de la de substància, són arquetipus construïts per la mateixa ment, i no ·pretenen ser còpies de res ni referir-se a cap cosa existent com si fos el seu original, no poden deixar de tenir la conformitat que el coneixement real necessita. Perquè el que no està fet per representar res llevat d’ell mateix no pot ser mai capaç de representar falsament, ni pot allunyar-nos d’una vertadera aprehensió de cap cosa, pel fet de no assemblar-s’hi. I això passa amb totes les idees complexes, excepte la idea de substància. Aquestes idees, tal com he mostrat en un altre lloc, són combinacions d’idees, que la ment ajunta amb total llibertat, sense considerar si tenen cap connexió en la natura.

La idea de substància és la que presenta més problemes, ja que no és mai adequada. Es concep com un substrat desconegut que manté unides les qualitats (unknown support of qualities).

Les idees són signes de les coses i les paraules són signes de les idees. Una paraula que no remet a una idea de la ment serà fosca i confusa. Quan apliquem paraules a la idea de substància parlem de l’essència real o de l’essència nominal .

• L’essència nominal és la definició. Per exemple, podem definir la substància “or” com una matèria groga, mal.leable, fusible, pesant...
• L’essència real serien els seus constitutius materials, les seves partícules insensibles (no captables pels sentits), de les quals no en tenim una idea adequada, però que són la causa de les qualitats sensibles que configuren l’essència nominal.

Per tant, segons això, desconeixem l’essència real de les coses físiques, però sí que coneixem les seves qualitats primàries i secundàries, que són el que percep la ment. Dit d’una altra manera, quan el discurs vol anar més enllà de l’anàlisi de les qualitats primàries o secundàries i esdevé especulació metafísica sobre la realitat en si mateixa, esdevé inadequat i quimèric, i traspassa els límits de l’enteniment humà.

ELS JUDICIS

Només una proposició (judici) pot ser certa o falsa. Conèixer és percebre l’acord o desacord de les idees segons s’expressa en una proposició. La certesa o falsedat no és mai de la idea, sinó del judici que relaciona idees.

L’acord o el desacord es fonamenta en quatre conceptes diferents, de tal manera que podem diferenciar quatre tipus de coneixement, quatre percepcions de l’acord o desacord segons:

• Identitat o diversitat: És el resultat de l’aplicació del principi de contradicció: “és impossible que una mateixa cosa sigui i no sigui”. Les idees són el que són i no són el contrari. Per exemple, el que és blanc, no és vermell. Podríem dir que cada idea està d’acord amb si mateixa. Per exemple. “El blanc no és vermell” és un judici cert.
• Relació: Es tracta de trobar connexions i comparacions entre idees. S’aplica preferentment als àmbits de la matemàtica i la moral. Per exemple, “Qualsevol part d’un angle recte és un angle agut”, o bé “És injust abusar de les altres persones”. Un matemàtic només expressa relacions entre idees prèviament definides, i un moralista expressa relacions entre idees de valors. “Se’n segueix que el coneixement moral és tan capaç de certesa real com les matemàtiques. Perquè, atès que la certesa és només la percepció de l’acord o el desacord entre les nostres idees, i la demostració la percepció només d’aquest acord per la intervenció d’altres idees intermèdies, les nostres idees morals, igual que les matemàtiques, són en si mateixes arquetipus i, per tant, idees completes i adequades; qualsevol acord o desacord que puguem trobar entre aquestes idees produirà coneixement real, igual com passa amb les figures matemàtiques”.
• Coexistència o connexió necessària de les idees en un mateix subjecte. Per exemple: “En Pere és un bon xicot, llest i trempat”. Aquest concepte s’aplica a les substàncies, que no són més que connexions d’idees simples que coexisteixen de tal manera que suposem que mantenen entre si una connexió necessària. Tant a la física com a la vida quotidiana fem servir aquest coneixement per referir-nos a conjunts de qualitats que mantenen una connexió estable.
• Existència real: Es tracta aquí de conèixer si la cosa que ens representem existeix realment. Per exemple: “En Pere existeix”. Aquí ens podem basar en la sensació, però també amb la demostració racional, com veurem tot seguit.

El fet de no referir-se a l’existència real no invalida el fet que les altres tres formes d’acord entre les idees constitueixin un veritable coneixement. No referir-se a l’existència fa que el coneixement sigui abstracte, però igualment és coneixement.

No es requereix l’existència perquè el coneixement abstracte sigui real. Per aconseguir coneixement i certesa es requereix que tinguem idees determinades, i per fer que el nostre coneixement sigui real es requereix que les idees es conformin als seus arquetipus. I no és estrany que trobi la certesa del nostre coneixement en consideracions sobre les nostres idees, cuidant-me poc i preocupant-me també poc (com pot semblar)de l’existència real de les coses: de fet, la major part dels discursos on s’exposen els pensaments i les disputes d’aquells que només pretenen dedicar-se a investigar la veritat i la certesa, no són, tal com ho entenc jo després d’examinar-ho bé, sinó proposicions generals i nocions que no tenen en compte l’existència. Els discursos dels matemàtics sobre la quadratura del cercle, les seccions còniques, o qualsevol altra part de la matemàtica, no s’interessen per l’existència de cap d’aquestes figures, i les seves demostracions, que depenen de les seves idees, són sempre les mateixes, independentment de si en el món existeixen o no els quadrats i els cercles. D’igual manera, la veritat i la certesa dels discursos morals fan abstracció de la vida dels homes i de l’existència o no, en el món, de les virtuts de què tracten.

Fixeu-vos que aquest text recull la distinció que fèiem a primer sobre la moral com a reflexió sobre “el que ha de ser” i no pas “el que és”.

EXERCICI:

Busca a l’Assaig sobre l’enteniment humà el paràgraf on explica perquè no hem de témer el relativisme moral, tot i que els arquetipus de la moral són idees complexes que construïm els humans. Què té a veure el relativisme moral i l’ús del llenguatge?