plantilla

És així quan el que considerem causa i el que considerem efecte, tots dos, són presents als sentits. Veurem ara en què es fonamenta la nostra inferència quan d’un d’ells arribem a la conclusió que l’altre ha existit o bé existirà. Suposem que veig una bola movent-se en línia recta cap a una altra; immediatament concloc que xocaran, i que la segona es posarà en moviment. Aquesta és la inferència de la causa a l’efecte; i d’aquesta mena són tots els nostres raonaments en la conducta de la vida; en ella es basa tota la nostra creença en la història; i d’ella se’n deriva tota la filosofia, amb l’única excepció de la geometria i l’aritmètica. Si podem explicar com funciona aquesta inferència a partir del xoc de dues boles, podrem entendre aquesta operació de la ment en totes les instàncies.

1.Expliqueu breument –al voltant de 80-100 paraules- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. (2 punts)

El text parla de les inferències sobre qüestions de fet. Les inferències apareixen quan un dels dos termes (causa o efecte) no és present. Posa un exemple de la inferència de l’efecte a partir de la causa: el del billar. Hem d’intentar analitzar i explicar com funciona aquesta inferència, ja que aquest model es pot estendre a totes les inferències sobre qüestions de fet. Afirma que els raonaments necessaris per viure correctament i entendre la història i la naturalesa segueixen aquest model. Aquesta mena d’inferència només és diferent en els raonaments matemàtics.

2.Expliqueu breument el significat, en el text, de les següents paraules o expressions –al voltant de 5-15 paraules en cada cas. (1 punt)

Operació que realitza l'enteniment que ens permeten obtenir conclusions a partir d'unes determinades idees

3.Quines raons té Hume per dir que tots els raonaments en la conducta de la vida es basen en la relació causa-efecte? (Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de Hume que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en el text). (3 punts)

ELS DOS PRIMERS PARÀGRAFS SÓN JA LA RESPOSTA A LA PREGUNTA. TOT EL QUE VA A CONTINUACIÓ APAREIX ALS APUNTS I ACLAREIX I COMPLEMENTA LA IDEA CENTRAL DE LA RESPOSTA.

Només hi ha dos tipus de raonaments, segons Hume: sobre relacions d’idees (demostracions matemàtiques) i sobre qüestions de fet o existència. Aquests darrers ens permeten preveure els fets que passaran i entendre els fets del passat. Per això podem dir que ens són imprescindibles per a comportar-nos adequadament a la vida. Per exemple, si veig que ve un camió jo he de poder preveure que si no m’aparto m’atropellarà. Dubtar d’això seria una bestiesa, una insensatesa, i ser incapaç de veure-ho seria la nostra perdició.

Com aprenem a apartar-nos dels camions? Aquí els raonaments matemàtics no serveixen pas de gran cosa. Això només ho podem aprendre de l’experiència acumulada (pròpia o explicada per algú).I l’experiència ens ensenya que sempre que algú xoca amb un camió, la persona pren mal. Aquesta mena de relació és el que Hume anomena causa-efecte.

La relació causa-efecte significa que la percepció que anomenem "causa" ens fa pensar en l'aparició de la percepció que anomenem "efecte". Per exemple, en una taula de billar es llença una bola blanca contra una altra de vermella. Quan la bola blanca toca la vermella la vermella comença a moure's. Diem que la bola blanca (primera percepció) és la causa del moviment de la vermella (segona percepció), que és el mateix que dir que el moviment de la bola vermella és l'efecte del moviment de la blanca. Un altre exemple: si pensem en una ferida, difícilment ens podem estar de considerar el dolor que provoca. La ferida és la causa i el dolor l’efecte.

Perquè es doni la relació causa-efecte s'han de produir les següents condicions:

1.Contigüitat en el temps i lloc: A l’exemple de les boles de billar, no hi ha interval de temps ni d’espai entre el xoc i el moviment de la segona bola. Això el porta a afirmar com a condició de l’associació d’idees causa-efecte la contigüitat en el temps i el lloc.

En realitat caldria matisar que, normalment, la causa i l’efecte són propers en el temps i en l’espai. De tota manera, això no és estrictament necessari. Per exemple, diem que el llamp és la causa del tro, però hi ha un interval de temps entre la visió del llamp i l'audició del tro, i l'espai no es pot considerar ja que el so del tro no és localitzable espacialment. A més, coses tant inespacials com la por poden ser considerades causes, per exemple, de un accident, que sí que és espacial. De tota manera, Hume no parla d’aquests exemples.

2.Prioritat en el temps: La causa és anterior a l'efecte. Aquesta condició es desprèn del concepte de causa. Si la causa fos posterior, ja no en diríem causa sinó efecte.

3.Conjuncio constant: Aquesta és la condició imprescindible. La contigüitat i la prioritat per si soles no donen lloc a l’associació de la idea de causa i efecte si no es dóna també una conjunció constant. Això significa que si repetim l'operació ha de passar el mateix. Si torno fer el llançament i en xocar les dues boles la vermella queda quieta i la blanca recula, o la travessa, no podré dir que es dóna una relació causal, perquè ja no tindré motius per esperar un mateix efecte d’una mateixa causa.

No podem evitar fer aquesta mena d’associacions. Tots els homes, sigui quina sigui la seva cultura i la seva llengua es regeixen per les mateixes lleis d'associació d'idees. Aquestes lleis d'associació funcionen en la nostra ment com les lleis de gravitació universal funcionen en els cossos. Mantenen l'ordre del nostre esperit com les de Newton mantenen l'ordre de l'univers.

L’associació causa-efecte és un resultat natural de la imaginació. Però la ment, a més de fer associacions d’idees, fa també raonaments o inferències. Les operacions que realitza l'enteniment que ens permeten obtenir conclusions a partir d'unes determinades idees s’anomenen inferències i, com hem dit al principi, poden ser de dos tipus:

1.Inferències sobre relacions d'idees: Són la forma més perfecte de coneixement i s’anomenen demostracions. Això és el que fan les ciències de la Geometria, Àlgebra i Aritmètica (nosaltres podríem afegir-hi la Lògica, però Hume no l'esmenta). Afirmar que el quadrat de la hipotenusa equival a la suma dels quadrats dels catets expressa una relació entre aquestes figures.

Aquestes relacions es descobreixen per la mera operació del pensament, és a dir, en podríem dir a-priori.

Encara que no hi hagués cap triangle en el món, aquestes relacions continuarien essent certes, perquè la seva contrària és contradictòria.

2.Inferències sobre qüestions de fet o existència: Es basen en l’experiència i no ens proporcionen un coneixement absolutament necessari com el de la matemàtica. No es tracta de demostrar sinó de provar. Una prova no és absolutament definitiva, i podem esperar sempre una contraprova que qüestioni la prova que havíem acceptat com a certa. De tota manera, les proves empíriques produeixen en nosaltres creences irresistibles que es fonamenten en el costum de la repetició.

Estic segur que un fet succeeix si en tinc una impressió. Però també sovint puc deduir (inferir) que un fet ha succeït o succeirà sense tenir-ne una impressió. En el text veiem com la percepció del moviment de la primera bola em permet inferir l’imminent moviment de la segona abans que això es produeixi. Tots els raonaments (inferències) sobre qüestions de fet es basen en la relació causa-efecte.

Les qüestions de fet, com deia Leibniz, són contingents, és a dir, que el seu contrari també és possible. No és contradictori pensar que el sol no sortirà demà, o que quan una bola de billar en piqui una altra totes dues quedaran quietes. Així, el coneixement de les causes i els efectes no pot ser a-priori sinó que s’ha de basar en l’experiència. Concretament, es basa en l’experiència de la conjunció constant de dues percepcions, tal com hem dit abans.

Cap objecte revela mai, per les qualitats que apareixen als sentits, ni les causes que el produeixen ni els efectes que provoca. Tampoc la nostra raó, sense l'ajut de l'experiència, no treu cap inferència sobre l'existència real o les qüestions de fet. Per exemple, si jo mostro una gerra d'aigua i una d'àcid sulfúric a algú que no sàpiga absolutament res de l'aigua ni del sulfúric, per més que se les miri, sense fer cap experiment no podrà deduir quina crema la pell i quina no la crema.

Si només veig el sol un dia no puc deduir si l'endemà sortirà o no. Ara bé, l'experiència em posa de manifest que ha sortit cada dia fins ara i és per això que dedueixo que demà també sortirà. L’experiència crea en nosaltres uns hàbits, és a dir, ens acostumem a què les coses succeeixin d’una determinada manera. Aquest hàbit és el fonament de la nostra creença en les inferències sobre qüestions de fet. De tota manera, la creença no és res més que un sentiment. A més, és difícil de descriure el sentiment de la creença. Hume diu que és una concepció més vívida, més ferma o més intensa. La creença no dóna un contingut més extens a una idea, però li confereix vivacitat i força, fermesa, solidesa i estabilitat. Els mecanismes d'augment de la vivacitat s'expliquen per les connexions imaginatives entre impressions i idees. Una impressió present confereix vivacitat a una idea que hi és connectada, és a dir, la reforça i la consolida, lafa més creïble. La meva idea de "sortida de sol" es reforça cada matí quan tinc la impressió que surt el sol.

Una creença és una certesa pràctica però no absoluta que es basa en el costum de la repetició de determinades experiències o percepcions. Jo tinc la creença que quan la bola blanca piqui la vermella la vermella es mourà, o que demà sortirà el sol, però no puc estar-ne absolutament segur. Per la llei d'associació causa-efecte jo associo la primera bola de billar amb la segona. Cada vegada que repeteixo el moviment de la primera succeeix el mateix: que la segona es mou. La repetició no afecta lògicament a les relacions entre els fets (que hagi passat 10.000 vegades no vol dir lògicament que hagi de passar sempre), però crea en nosaltres un costum que fortifica la creença fins que considerem la relació entre les dues boles com a necessària (creença irresistible). És el costum i no pas la raó el principal guia de la nostra vida. És el costum el que ens fa esperar que les mateixes causes produiran els mateixos efectes, que és el que anomenem “principi de causalitat”.

En el coneixement dels fets futurs es planteja el tema de l'eficàcia causal o causalitat, fonamental tant en la filosofia racionalista com en l'empirista. Entenem que causes similars, en circumstàncies similars, produiran sempre efectes similars. Això és la suposició que el curs de la naturalesa continuarà essent uniformement el mateix. Però "produir" efectes vol dir tenir un cert poder. Per exemple, si jugo a billar, quan una bola en pica una altra i aquesta segona es mou, penso que la primera bola ha "causat" el moviment de la segona. Si ho analitzo m'adono que el que he vist realment és que primer es movia una bola i després se'n movia una altra, però no he vist l'eficàcia causal", el "poder efectiu".

Alguns filòsofs tenien problemes per aclarir on rau aquest poder causal. Leibniz el situava en Déu (harmonia preestablerta). Nosaltres, espontàniament, el situaríem en les coses mateixes, en la seva energia, seguint una línia aristotèlica. La pregunta que es farà Hume no és "on és el poder causal?" sinó una pregunta més radical: si no tenim impressió de l’eficàcia causal, en què es fonamenta la nostra creença en la causalitat?

A l’exemple de les boles de billar, només hi trobem contigüitat, prioritat de la causa i conjunció constant, però en cap cas hi ha impressió de poder, força o energia. Justament perquè no hi ha aquesta impressió, podem imaginar que només un ésser imaginari com Déu té poder causal (Leibniz). No podem tenir una impressió de “connexió necessària” entre la causa i l’efecte. La idea de connexió necessària és fruit de la nostra fantasia. És una idea confusa (ni clara ni distinta) que copia el sentiment (creença) de relació causa-efecte habitual. Només tenim una creença, que es basa en un hàbit, i que ens permet confiar que si es torna donar la causa es tornarà a donar l’efecte. Si admetem que la ciència és el coneixement de les regularitats a què estem habituats, no hi ha cap problema. Però si volem veure en la ciència un coneixement absolutament cert, necessari (en el sentit que el contrari és contradictori), hi hem de renunciar. La ciència només ens ofereix un coneixement probable.

Les nostres investigacions s'han de limitar a intentar descobrir les causes generals dels fenòmens naturals mitjançant raonaments fets a partir de l'analogia, l’experimentació i l’observació. Per exemple, podem intentar descobrir la causa de la caiguda dels cossos. L'experiència ens mostra que sempre que hi ha dues masses a prop l'una de l'altra, s'atreuen amb una força que és directament proporcional al producte de les seves masses i inversament proporcional al quadrat de les distàncies que els separen. Això ja és molt. Podem intentar afinar més i matisar aquesta llei. Però el que és impossible és intentar descobrir per experiència quines son les causes de les causes. Es a dir, per què els cossos s'atreuen d'aquesta manera i no d'una altra? o preguntes per l'estil. Això no és assenyat i és massa pretensiós. Hume intenta posar de manifest d’una forma rotunda i definitiva que no podem parlar mai de causes si no és per a relacionar dues impressions.Així, seria una utilització incorrecta del terme una afirmació com “Déu és la causa de la meva existència” o “la substància material és la causa de les meves sensacions”, perquè en cap d’aquests dos casos relaciono dues impressions que es produeixin amb contigüitat en l’espai i el temps, prioritat de la causa en el temps i conjunció constant. És evident que la idea de causalitat existeix i prospera en el nostre pensament espontani; però, així fonamentada, perd tota possibilitat d'adquirir valor ontològic.

No es tracta doncs d'abandonar la idea de causalitat en l'àmbit de l'acció, però sí cal abandonar-la en l'àmbit de la metafísica. Hume considera que el concepte de substància és el resultat d'una mala utilització del principi de causalitat. Ens preguntem: per què hi ha impressions? La substància material (el món) només es pot "postular" com a "causa de les impressions", i la substància espiritual com a "causa dels pensaments". però després de la crítica al valor ontològic del principi de causalitat, hem de renunciar a pensar que aquest postulat sigui res més que una creença i més aviat una fantasia (i no pas una certesa absoluta).

El que vol Hume no és que deixem les nostres creences espontànies, sinó que deixem de fer castells conceptuals metafísics. Jo no sé què és el món més enllà de les impressions que en tinc ni puc saber què sóc jo mateix més enllà de la percepció dels meus pensaments. L’ànima és una sèrie d’impressions diferents, com les de calor o fred, amor i odi, pensaments i sensacions. Estan totes reunides i agrupades, però els falta simplicitat o identitat. La ment és un compost de percepcions particulars i no pas el “pensament en general” com havia dit Descartes.

Descartes havia associat la matèria a la necessitat i l’esperit a la llibertat. Si neguem valor a les idees de substància material i substància espiritual, què en queda de la distinció entre necessitat i llibertat?Hume pretén haver descobert una nova manera d’enfocar el tema. Per a ell necessitat no significa res més que relació causa-efecte entre dues percepcions (no pas una necessitat en el sentit clàssic i cartesià que afirmava que el contrari era impossible, a diferència de la contingència, que significava que el contrari sí que era possible). De la mateixa manera que dic que la relació entre el moviment de les dues boles de billar és una relació causal necessària, puc afirmar que la relació entre una acció particular (que puc percebre) i un motiu de la voluntat particular (que puc percebre si són meus el motiu i l’acció) també és una relació causal necessària. El que no podré saber mai és en què consisteix la “força”, “energia” i “poder” efectiu de la bola ni tampoc la “força”, “energia” i “poder” efectiu dels motius de la voluntat. Tampoc no podrem dir res sobre l’origen dels nostres motius (que segons Descartes era la res cogitans), com no podem dir res sobre l’origen de les impressions sensibles (que segons Descartes era la res extensa). D’aquesta manera, llibertat significa només relació causal necessària entre els motius i les accions (no pas amb els resultats de les accions, que poden ser contraris a la voluntat), però no una suposada força espiritual diferent i independent d’una suposada força material.

Per tant, no és que Hume no cregui en la llibertat i consideri que no hi ha esperits lliures, sinó que tampoc no creu en una causalitat necessària de la natura. D’això no se’n pot parlar amb idees clares i ben fonamentades en les impressions. Els conceptes cartesians i tradicionals de llibertat, necessitat, esperit i matèria són idees confuses fruit de la fantasia que produeixen creences infundades.

La negació de la validesa gnoseològica dels conceptes ontològics de causalitat i substància ens porta a un escepticisme metafísic. L'escepticisme, però, és per al rars moments de reflexió, mentre que les creences fonamentades en l'experiència són útils i necessàries per a la vida normal. Potser no podrem estar mai absolutament segurs de res, però això no ha d'afectar la nostra vida ni impedir-nos de confiar en els avenços en el nostre coneixement basats en l'experiència.

4.Compareu la concepció de Hume de l’experiència i els sentits amb una altra concepció de l’experiència i els sentits que es pugui trobar en la història del pensament. (2 punts)

HO HE REDACTAT EN DUES VERSIONS DIFERENTS, COMPARANT-HO PRIMER AMB PLATÓ I DESPRÉS AMB DESCARTES. ES TRACTA, PERÒ DE FER-HO NOMÉS AMB UN.

Segons Hume, l'objecte propi de la filosofia és l'estudi de dels continguts de la nostra ment, del que ell anomena les percepcions de la nostra ment. Hi ha dos tipus de percepcions: les impressions i les idees.

Les impressions són les nostres percepcions més fortes i vives, quan oïm, o veiem, o sentim, o odiem, o desitgem o ens delim. Així, és una impressió la nostra percepció immediata del color verd, quan veiem quelcom verd, o la nostra percepció de la gana, quan tenim gana. No es tracta només dels sentits fisiològics exclusivament. Podem parlar de percepcions externes (de sensació, com l’olor d’una rosa) i internes (de reflexió, com sentir-se enamorat). Això correspondria aproximadament a la distinció entre sensacions i sentiments. També poden ser simples (gust de meló) o complexes, les quals es poden descomposar en percepcions més simples (la percepció del meló amb tota la complexitat de les seves qualitats gustatives, tàctils, aspecte visual, aromàtiques...)

Les idees en són còpies debilitades de les impressions que es produeixen gràcies a la imaginació i la memòria. Ara no veig res de color verd, però em puc representar la idea de verd. Ara no tinc gana, però em puc representar la idea de gana.

Aquí tenim una noció d’”idea” diametralment oposada a la que havia proposat Plató. Per a Plató les sensacions eren produïdes per les coses, i les coses eren còpies imperfectes de les idees. Per tant, les sensacions eren una mena de subproducte marginal. De tota manera, l’experiència sensible ens servia a vegades com una mena de despertador que ens evocava el record de la idea que havia servit de model originari per a la producció de la cosa (possiblement gràcies a un demiürg). La idea era eterna, perfecta, immutable, bona, bella i veritable per si mateixa, era model i origen de les coses sensibles, i era inabastable en la seva plenitud des de la misèria de l’existència humana actual, relegats com estem al fons d’una obscura caverna, que no és altra cosa que el món de les sensacions.

De tota manera, la idea de Plató no es planteja mai com a “representació mental”, sinó com a entitat en si mateixa. Hume diria que sobre això, sobre substàncies ideals, no en podem pas parlar, a partir de la crítica a la metafísica que hem explicat a la pregunta anterior.

Hume no estudia les impressions. Això correspon als fisiòlegs i als anatomistes. La impressió és l'absolut del problema i no cal preocupar-se de les seves condicions, de la mateixa manera que el newtonià es guarda bé prou d'explicar la gravitació, amb la qual explica tota la resta. El que Hume investiga és la formació de les idees i les seves relacions entre si i amb les impressions.

Hume es basa en el següent axioma: cap idea no és vàlida si no reprodueix una o vàries impressions. Les idees es formen gràcies a la imaginació i la memòria (les facultats que tan poc agradaven a Descartes). La imaginació i la memòria reprodueixen les nostres impressions (evidentment de forma més dèbil que quan es produeixen efectivament les impressions). Quan tenim la sospita que un terme (concepte) filosòfic que fem servir en un argument no té un significat clar, no representa cap idea clara (les paraules simbolitzen les idees), només hem de fer-nos la següent pregunta: de quina impressió deriva aquesta suposada idea? Si és impossible d'assignar-li cap impressió, si la idea no és cap còpia (debilitada) de cap impressió, es confirma la nostra sospita i per tant podem deixar-la de banda i negar-nos a utilitzar-la. Això passa amb idees com substància, ànima, Déu...

Les idees simples es formen pel record de les impressions simples, en són una còpia debilitada. Pel que fa a les complexes, algunes són còpies d’impressions complexes. Per exemple, la idea de meló prové de la impressió complexa de meló. Però hi ha idees que tenen altres orígens. Hume investigarà quines són les forces que entren naturalment i espontània en joc per a formar-les. Esquemàticament podem dir que les idees complexes poden formar-se com a record d’impressions complexes o bé com a combinació imaginativa d’altres idees. Les idees no es relacionen gràcies ala raó sinó a la imaginació. Aquí la diferència entre Hume i els racionalistes es manifesta en el seu grau més alt. La combinació imaginativa d’idees pot ser fantasiosa o bé pot seguir unes lleis que Hume resumirà en tres principis fonamentals d’associació.

La llibertat de la fantasia no té límits, si bé sempre treballa a partir del material que li ofereixen les impressions. Les idees de la fantasia es poden formar només per algun dels següents mecanismes: composició, transposició, augment i disminució. Puc imaginar un home verd composant les percepcions d'home i color verd. Però no puc imaginar un home d'un color que mai no he vist.

Però, a banda de la fantasia, la imaginació crea idees complexes seguint certes lleis i regularitats que Hume anomena lleis d’associació, i que són les següents:

1.Semblança: relacionem dues percepcions si s'assemblen. Per exemple: una pintura ens fa pensar en el model.

2.Contiguitat en l'espai o el temps: relacionem dues idees quan entre elles hi ha una relació de proximitat, ja sigui en l’espai o bé en el temps. Per exemple, l’esment d’un pis d’un edifici introdueix naturalment una pregunta o una conversa sobre els altres. Un vaixell ens fa pensar en el mar o el record de la meva àvia em fa pensar en el meu avi.

3.Relació causa-efecte. Aquesta és la més important, i ja l’hem explicat a la pregunta anterior.

La relació causa-efecte només es dona quan hi ha una acumulació d’experiència, és a dir, quan es produeix un hàbit. L’experiència s’entén en Hume com a acumulació d’impressions que crea en nosaltres el sentiment de la creença (tal com hem assenyalat a la pregunta anterior).

Creença era la paraula que utilitzava Plató per referir-se a la part millor de la “doxa”, el que anomenava “pistis”. La doxa correspon al coneixement empíric del món sensible, per contraposició a l’episteme, que és el coneixement racional de les idees. Dins de la doxa, el nivell més baix i poc fiable era el de la “eikasia”, que podria ser equivalent a la fantasia, si bé es tracta de fantasies que hom pren per veritables, més que no pas les fantasies dels artistes creatius o dels somniadors. La pistis és un coneixement que no està del tot mancat de racionalitat, però que està lluny d’un coneixement absolut, de la veritat total i definitiva de les idees.

Hume creu que tal mena de veritats són inassolibles. La ciència, com hem dit a la pregunta anterior, s’ha d’acontentar a descobrir regularitats observables en el món empíric, conscients del caràcter provisional i no pas absolut dels seus descobriments. Hume i Plató coincideixen en el fet que l’experiència no dóna certeses absolutes, però Hume s’hi conforma i Plató no. Plató té fe en quelcom més perfecte, però és conscient que en el món sensible no ho podem pas trobar.

Per a Descartes, la sensibilitat és una de les quatre facultats de l’enteniment: imaginació, sentit (sensibilitat), memòria i intel·ligència. Quan es tracta de cercar la veritat, l’única facultat que em serveix és la intel·ligència, ja que és la única que em permet captar la claredat i la distinció de les idees, és a dir, la seva evidència. Res del que procedeix dels sentits és evident per si mateix. Per exemple, quan reflexiona sobre la veritat fonamental “cogito ergo sum”, Descartes es pregunta: com he arribat al coneixement del cogito? L'únic que he hagut de fer és utilitzar la intel·ligència, és a dir, reflexionar. Es tracta d'un coneixement a priori. Descartes no utilitza el terme "a priori" sinó que ens parla de l'innatisme de les idees. Està clar que les idees de Déu o ànima no provenen del coneixement sensible. Descartes afegeix que idees com “moviment”, “extensió”, “cos”, etc., també són innates (a priori). No es tracta de recuperar cap teoria platònica de la reminiscència. L'innatisme consisteix en una certa disposició del pensament per a pensar certes idees. Aquestes idees neixen naturalment en el nostre pensament. L'innatisme significa la independència de la raó, respecte de l’experiència, en la investigació. Per això podem considerar Descartes com un racionalista.

De l’innatisme de les idees, Descartes en parlarà especialment en la tercera i quarta meditació. Però ja a la segona ens posa un exemple que ens permet entendre els papers que juguen els sentits i la intel·ligència en el coneixement. És l’exemple de la cera. Si comparem les qualitats sensibles de la cera sòlida amb la cera fosa, només les idees innates de flexibilitat, extensió i canvi ens permet trobar el que tenen en comú. No és doncsde la facultat d’imaginar (imaginar no és res més que observar la forma o la imatge d’una cosa material) d’on prové aquest concepte que tinc de la cera.

Descartes, seguint els principis del seu propi mètode, sap que ha de començar per analitzar el contingut del seu pensament per poder avençar ordenadament des del més simple al més complex. Així, l’anàlisi el porta a distingir tres tipus de pensaments:

IDEES: Les defineix com a imatges de les coses. D’entrada no són ni certes ni falses, perquè ni afirmen ni neguen res. Jo puc tenir la idea de sirena com a fruit de la meva imaginació, però això no significa que sigui una idea falsa ni certa, ja que no n’afirmo ni en nego l’existència. D’idees en distingeix tres menes:
- INNATES: Provenen exclusivament de la meva naturalesa. Per exemple: cosa, veritat, pensament, Déu... Provenen de mi i no són modificables.
- ADQUIRIDES (o adventícies): Sembla que s’originen en les sensacions i que provenen d’uns objectes exteriors que les causen (si bé això encara no està gens clar, i caldrà examinar si efectivament és així). Com les innates, tampoc no són modificables. Per exemple: la visió del Sol, un soroll, la sensació de calor...
- INVENTADES (factícies): Com les innates, provenen de mi, però podria no tenir-les, les produeixo lliurement i les puc modificar. Per exemple: sirena, hipogrif... La paraula “factici” significa “convencional”, és a dir, fruit d’un acord o convenció.
VOLICIONS (o afeccions): Posa com a exemples el desitjar i el témer. Quan desitjo quelcom, o quan tinc por tampoc no puc parlar de veritat o falsedat. Puc desitjar coses dolentes, o bé que no existeixen, però és ben cert que les desitjo.
JUDICIS: Consisteixen en afirmacions o negacions. Aquí sí que pot haver-hi veritat o error. L’error més comú es pot produir en afirmar que una idea (mode del meu pensament) es correspon, es semblant o és conforme a les coses que hi ha fora de mi.

Hume no accepta l’existència d’idees innates. Aquest és un principi fonamental de l’empirisme, que havia reivindicat amb vehemència Locke. De tota manera fa una afirmació sorprenent amb la que vol conciliar els principis dels filòsofs racionalistes i els empiristes. Segons Hume, d’acord amb Locke, no hi ha idees innates. Però això no significa que no hi hagi percepcions innates. Les impressions les considera percepcions innates. De tota manera, el significat de la paraula “innat” equival senzillament a “natural”. Diu que les impressions sorgeixen de la naturalesa de forma immediata. Els racionalistes haurien especificat que les idees són innates perquè sorgeixen immediatament de la naturalesa racional humana i no pas de les sensacions, que són naturals, però adquirides pel contacte amb la realitat. Per a Hume innat significa natural immediat i es contraposa a artificial, mentre que per als racionalistes significa racional immediat i es contraposa a adquirit.

Però, a banda de la fantasia, la imaginació crea idees complexes seguint certes lleis i regularitats que Hume anomena lleis d’associació, i que són les següents:

1.Semblança: relacionem dues percepcions si s'assemblen. Per exemple: una pintura ens fa pensar en el model.

3.Relació causa-efecte. Aquesta és la més important, i ja l’hem explicat a la pregunta anterior.

Descartes diferencia entre pensar i creure. Potser és difícil de creure que no tinc cos i que m’equivoco quan sumo dos i cinc, però puc pensar que no ho he de creure. Per altra banda, no és sensat de dubtar totes aquestes coses a l’hora d’actuar, però és imprescindible fer-ho quan es tracta de trobar la veritat ferma. Descartes diferencia entre seguretat moral i certesa metafísica. La seguretat moral és una mena de convicció útil i necessària per a la vida quotidiana, la seguretat que tenim cos, que el que veiem i sentim es correspon a una realitat objectiva i no pas somniada. Però aquesta seguretat no serveix per a fer ciència, no és un coneixement absolut i indestructible. Descartes cerca una certesa metafísica, és a dir, una seguretat total i inqüestionable.

Hume creu que tal mena de seguretats són inassolibles. La ciència, com hem dit a la pregunta anterior, s’ha d’acontentar a descobrir regularitats observables en el món empíric, conscients del caràcter provisional i no pas absolut dels seus descobriments. Hume i Descartes coincideixen en el fet que l’experiència no dóna certeses absolutes, però Hume s’hi conforma i Descartes no.

Ja hem explicat que Descartes dóna més importància a les idees innates que no pas a les que provenen de l’experiència. L’origen empíric de les idees no en garanteix que representin millor els objectes que l’origen innat. Quines són les raons que em fan creure que les idees adquirides són semblants a uns objectes externs a mi dels quals provenen? Descartes n’assenyala dues:

1.La naturalesa així ens ho ensenya, és a dir, hi ha una inclinació natural a creure-ho. Aquí distingeix entre “inclinació natural” i “llum natural”. La llum natural equival a la intel·ligència, és a dir, a la capacitat de distingir la veritat de l’error. Quan la llum natural m’indica que quelcom és cert, ho puc donar per cert sense reserves (fonament de l’autonomia gnoseològica de l’home en el racionalisme cartesià, que l’enfronta amb el tradicional principi d’autoritat). La inclinació natural, per contra, és només una tendència, un impuls que sovint es mostra incert. Aquest impuls em porta a escollir el que crec que és millor per a mi, i sovint m’equivoco i escullo malament. Per això tampoc no me’n puc refiar a l’hora de creure que les idees s’assemblen als objectes que representen.

2.Les idees adquirides no depenen de la meva voluntat. Aquesta raó tampoc no és convincent, perquè podria haver-hi en mi un poder desconegut que les produís sense la intervenció de cap cosa externa (tal com passa quan somnio). A més, encara que acceptés que les coses produeixen les idees de les coses, encara no hi hauria motiu per acceptar que veritablement coses i idees s’assemblin.

La conclusió provisional és que no trobem el camí per saber si podem estar segurs de l’existència dels objectes que representen les idees. Cal cercar-lo per alguna altra banda. La solució la trobarà en la suposició de Déu com a garantia del coneixement, com a garantia de la fiabilitat de les nostres facultats de coneixement.

Hume critica a Descartes pel fet de posar en dubte la fiabilitat de les facultats de l’enteniment. Això no és, com creia Descartes, un escepticisme metodològic i provisional (dubte metòdic) sinó un escepticisme radical incurable. Tal com ho veu Hume, no es pot dubtar seriosament de cap de les nostres facultats, no podem dubtar del sentits ni de la lògica. Del que es tracta és de no precipitar-nos i utilitzar-les acuradament, revisant sovint el que creiem, el que hem vist i el que hem pensat.

5.Creieu que Hume té raó quan defensa que tota la nostra creença en la història es basa en la inferència de la causa a l’efecte? Raoneu la resposta. (2 punts)

Puc conèixer la història de la societat a partir de documents escrits que la relaten, elaborats pels testimonis directes d’aquests fets. La fiabilitat d’aquests documents cal contrastar-la, però constitueixen la base de les explicacions dels historiadors. Però la qüestió que aquí es planteja és com podem saber què ha passat en un temps anterior sense que ningú hi hagi estat o ho hagi vist. Com puc explicar l’origen del món, la història de la vida i de les espècies... Hume és anterior a les teories evolucionistes de Lammark i Darwin, però nosaltres podem plantejar-nos aquesta qüestió. Com puc representar-me la història de la meva espècie, la vida de les espècies primitives, la història geològica o climàtica? L’únic que conec directament és el present. Però no només l’instant, sinó les relacions que es produeixen entre les diverses percepcions que captem al llarg de les nostres vides. Segons Hume, és aquesta experiència acumulada el que ens permet imaginar possibles històries passades. Però el que Hume no té en compte és el paper de la creativitat imaginativa a l’hora de plantejar hipòtesis explicatives. Això no arribarà fins a l’epistemologia del segle XX, amb teòrics com Popper o Lakatos. Tal com ho interpreta Popper, les hipòtesis evolucionistes de Darwin venen propiciades per l’acumulació d’observacions durant el seu viatge al voltant del món a bord del Beagle, però això no és suficient. Cal també una imaginació genial per proposar les seves hipòtesis sobre la selecció natural i l’adaptació al medi. La imaginació, naturalment, és subjectiva. Però l’objectivitat científica queda salvaguardada per l’exigència d’una validació empírica de les hipòtesis. Per tant, l’explicació científica és la resultant de la combinació d’imaginació creativa i de rigor experimental.

La relació causa-efecte, tal com l’entén Hume, prové de l’acumulació d’experiències (hàbit) sobre la conjunció constant de dues percepcions (la causa i l’efecte). Això, tal com hem dit, no funciona exactament així. Newton no ha vist repetides vegades que dos cossos s’atraguin amb una força proporcional al producte de les seves masses i inversament proporcional al quadrat de les distàncies que els separen. Però el que sí que ha fet és, després d’imaginar aquesta relació, experimentar per comprovar que aquesta relació es compleix sempre que s’assaja.

Ara bé, el que és indubtable és que qualsevol explicació sobre la naturalesa es basa en el principi de causalitat. Tal com hem vist, Hume el defineix com la convicció que la naturalesa manté la regularitat, de tal manera que podem creure que causes similars produiran sempre efectes similars. Així, coneguts els efectes, podem inferir quines en són les causes remotes.

L’home, però, al llarg del temps i en les diferents civilitzacions, ha tendit a utilitzar explicacions mitològiques i religioses sobre el passat, és a dir, sobre els orígens. Aquesta mena d’explicacions és rebutjada totalment per Hume, però és indiscutible que les explicacions religioses prosperen i estan profundament arrelades en moltes persones de tots els nivells socials i culturals. Deixant de banda quines siguin les nostres creences personals, no podem menystenir la religió com a font de creences sobre la història. Si es fonamenten en revelacions veritables o bé són només el fruit de la fantasia col·lectiva és una qüestió que per ara no podem pas resoldre objectivament.