COMENTARI DE TEXT DE PLATÓ

(extret de les PAAU 2014-15)

Ara acabem la investigació que hem començat en la creença que si provàvem de veure la justícia en qualsevol cosa més gran que la tingui en si, aleshores veurem més fàcilment què és en un individu concret. I aquesta cosa més gran ens semblà que era la ciutat, i vet aquí que l’hem edificada amb la màxima excel·lència possible, perquè sabem bé que la justícia es troba en una ciutat bona. Doncs, el que allà hem vist, traslladem-ho a l’individu. […]

—Ara bé —vaig fer—, quan d’una cosa en prediquem que és el mateix que una altra, tant se val que sigui més gran o més petita, entenem que li és semblant o que li és dissemblant en allò en què tal cosa es predica?

—Semblant —va dir ell.

—Doncs l’home just no diferirà en res de la ciutat justa en allò que és la forma essencial de la justícia, sinó que li serà igual.

—Igual —va dir ell.

—I tanmateix la ciutat ens sembla certament justa perquè dins d’aquesta hi havia tres llinatges de naturaleses que feien cadascuna la seva comesa: i ens semblà temperada, coratjosa i prudent per altres determinades condicions i qualitats d’aquests mateixos llinatges.

—És veritat —va dir.

—Doncs, bon amic, considerarem que l’individu que tingui aquests mateixos elements a la seva ànima es mereixerà amb raó els mateixos qualificatius que la ciutat quan aquests elements tinguin les mateixes condicions que les d’aquella.

—És totalment indiscutible —va dir.

Plató. La República, llibre IV

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

2. Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) el significat que tenen en el text els mots següents: [1 punt]

a) «llinatges»

b) «temperada»

3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons Plató, de la frase següent del text: «l’home just no diferirà en res de la ciutat justa en allò que és la forma essencial de la justícia, sinó que li serà igual». (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

4. Compareu la concepció de Plató sobre el paper de la raó en el coneixement amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]

5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «És més important que una societat garanteixi la seguretat i els béns materials que calen per a sobreviure a cadascun dels seus membres, que no pas que els garanteixi la llibertat.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

SOLUCIÓ:

1.Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

En els criteris de correcció proposats pel coordinador de selectivitat (Sr.Josep Masó) s’indica el següent:

Per assolir la màxima puntuació, l’alumne haurà d’exposar, d’una forma o altra, les idees següents:

• Per saber què és la justícia en l’individu, és útil buscar-la en quelcom més gran que l’individu, concretament en la ciutat.
• El que faria justa una ciutat és que cadascuna de les tres classes d’homes que la conformen fes allò que li és propi.
• Un individu serà just si els elements que conformen la seva ànima fan allò que els pertoca tal com ho han de fer els tres tipus d’homes en la ciutat justa.

Això, redactat, podria ser, per exemple:

Plató s’havia proposat descobrir què és veritablement un home just. Per a aconseguir-ho havia decidit investigar la justícia en quelcom més gran que l’home: la ciutat, convençut que la justícia de l’home haurà de ser semblant a la de la ciutat, ja que en tots dos casos parlem de justícia, però és més fàcil veure-la en el que és més gran.

La justícia en la ciutat consisteix en què cada classe de persones faci el que li correspon, segons la seva naturalesa. Per tant, l’home just ho serà si cada part de la seva ànima fa el que li correspon per naturalesa.

Com que també hem descobert què és la saviesa, el coratge i la temprança en la ciutat, podrem valorar igualment aquestes virtuts en els individus.

Fixeu-vos que la idea 1 està al primer paràgraf de la meva redacció. Les idees 2 i 3 estan relacionades en el segon paràgraf, que expressa la tesi central. Finalment, el tercer paràgraf conté una idea que el Sr.Masó no considera necessari d’esmentar per a aconseguir la màxima puntuació, però que a mi m’ha semblat interessant d’incloure-la.

2. Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) el significat que tenen en el text els mots següents: [1 punt]

En els criteris de correcció hi apareix la següent proposta:

a) «temperada»: que domina adequadament les passions.

b) «llinatges»: classes o grups socials de la ciutat. 

3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons Plató, de la frase següent del text: «l’home just no diferirà en res de la ciutat justa en allò que és la forma essencial de la justícia, sinó que li serà igual». (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

Segons els criteris de correcció, la màxima puntuació requeriria referir-se correctament a:

• La descripció de les tres classes de la ciutat, i de les virtuts associades a cadascuna.
• La ciutat és justa si cadascuna de les classes fa allò que li és propi.
• Descripció de les tres parts de l’ànima i de les virtuts associades a cadascuna.
• Hi ha una analogia directa entre allò que fa justa una ciutat i allò que fa just un individu: un individu és just si cadascuna de les tres parts de l’ànima fa allò que li és propi i, en particular, si la part racional regeix les altres.

Uns possible redacció:

Aquesta frase fa referència a “la forma essencial de la justícia”, és a dir, a la idea veritable de justícia. Les idees són úniques i, per tant, no pot ser diferent la idea de justícia per a la ciutat i la idea de justícia per a l’individu (aquí he fet un aclariment del sentit de la frase que ens permet entrar ja en matèria, i també hem esmentat en part la idea 4). A La República Plató es proposa descobrir què és la justícia. Per aclarir què és la justícia en l’home, fan un exercici d’investigació prèvia de la justícia en una ciutat. Sòcrates (és a dir, Plató) considera que és més fàcil descobrir la justícia en el que és més gran (la ciutat) i després veurem com es pot traslladar la idea de justícia a l’home com a individu. Per això intenta imaginar el naixement d’una ciutat (hipotètica i ideal) per tal d’esbrinar que li cal a una ciutat per tal de ser considerada justa. La ciutat és útil per a l’home per tal de satisfer les seves mancances particulars. Les necessitats són el fonament de l’organització de la polis. Caldrà obtenir aliments, habitatge, vestits... Per tal d’aconseguir ser eficaç en la producció del que cal per satisfer les necessitats la idea central és que L’especialització genera eficàcia. Cal doncs una divisió del treball segons les aptituds naturals de cada ciutadà i un esforç de col·laboració.

La riquesa i el creixement comporten també l’expansió territorial i la necessitat de defensar la ciutat dels enemics externs. Per a això el millor és disposar d’un exèrcit de guerrers professionals.

Plató no creu possible una ciutat sense guerrers, el que ell anomenarà la classe dels guardians. Tanmateix deixa per a un altre moment la discussió sobre si la guerra és bona o dolenta. S’entreveu que no la valora positivament i que entén que la causa de la guerra és la passió per l’adquisició de riqueses més enllà del que és necessari per a una vida sana.

Sigui com sigui, una ciutat necessita guardians, ni que sigui per a defensar-la dels enemics externs (o interns, si n’hi hagués). La idea és que també en la guerra cal especialització.

Descriu la naturalesa (manera de ser) de qui hagi de ser guerrer, és a dir, les qualitats d’un bon guerrer:

• Valentia
• Fogositat
• Ànima intrèpida i invencible
• Han de ser afables amb els conciutadans i ferotges amb els enemics, com els gossos de pura raça. Vol dir que es refien del que coneixen i no del que ignoren, i aquesta, de fet, és una virtut filosòfica, ja que és propi del filòsof estimar el que coneix.

A aquesta ciutat li manca encara algú que l’organitzi i la dirigeixi. Aquesta és la clau de la qüestió política: els filòsofs han d'esdevenir governants o els governants filòsofs.

Només els filòsofs són capaços de descobrir la veritat, i només qui posseeixi la veritat coneixerà el que convé o no convé a la ciutat. El filòsof intenta aproximar-se a la Idea de Bé i només ell posseeix la ciència de la virtut.

Així, l'estat ideal està format per tres grups socials o classes:

1.GOVERNANTS: Els filòsofs constituiran la classe dels governants i la seva virtut haurà de ser la prudència, és a dir, la capacitat de governar amb saviesa. D’aquesta mena de savis no n’hi ha pas gaires, però si governen els savis podrem dir que la ciutat és sàvia.

2.GUARDIANS: Els guardians o guerrers s’ocupen de la protecció de la ciutat. La seva virtut principal serà elcoratge, que és el contrari de la covardia, una mena de fortalesa de caràcter que els permet la conservació en qualsevol circumstància de l’opinió recta i justa sobre quines coses cal témer i quines no.

3.PRODUCTORS: Són els encarregats de produir els béns materials que calen als ciutadans: pagesos, comerciants i artesans (en una ciutat sana). Els productors són la classe inferior, ja que es relacionen amb les coses més prosaiques, més materials.

La seva virtut fonamental ha de ser la temprança, que consisteix en el domini de les passions. En la ciutat es tracta que les classes productores es deixin governar pels savis governants. En el pla individual es tracta que els sentiments més baixos es deixin dominar per la “recta raó”, que es deixin governar per la part millor de l’ànima. Així doncs la temprança és una mena d’harmonia entre l’inferior i el superior. Es pot entendre com un “ser amo de si mateix”, és a dir, que la pròpia raó i no pas les temptacions dels desitjos sigui qui ens mani. Tanmateix, pel que fa a la ciutat, afirma que la temprança és una mena d’harmonia entre el que mana i el que obeeix, un acord entre ells i, per tant, és una virtut que no és exclusiva dels productors sinó que abasta la ciutat sencera.

(amb això hem explicat la idea 1)

Cada ciutadà és apte per alguna d'aquestes tres coses. Això depèn de la part de l’ànima que sigui més important per a cadascú. Segons la part de l'ànima predominant en cada individu, les persones es reparteixen en cada un dels grups. I és molt important no equivocar-se en l’assignació de cada ciutadà a la seva tasca específica. Seria nefast que governés algú que estigués dominat per l’ànima concupiscible i seria absurd que un filòsof hagués de dedicar-se al comerç.

La justícia s'aconsegueix quan cada un dels ciutadans desenvolupa la seva tasca específica. La divisió del treball és el pressupost necessari per a definir la justícia.

La tasca que correspon a cadascú ve determinada per la seva pròpia naturalesa. Tothom ha de fer allò per a què està naturalment dotat.

La justícia és l'ajustament de tots els engranatges que fan que la societat funcioni correctament.

Però realment el que passa sovint és que el pagès vol manar, el comerciant vol fer la guerra, el guerrer vol guanyar diners...Per convèncer a cada persona que s'ha de limitar a realitzar la seva tasca Plató inventa el mite dels metalls: L'ànima de cada home està formada per un metall diferent: or els governants, argent els guerrers i bronze i ferro els productors. La ciutat serà destruïda quan la vigili un guardià de ferro o bronze. Plató mateix ho qualifica com una mentida útil, necessària perquè la gent normal no pot entendre les coses de forma massa conceptual, no tenen la perspectiva del filòsof.

(amb això hem explicat la idea 2)

Plató planteja en el llibre IV de La República la qüestió de si l’ànima és unitària o bé té parts. En El Fedó apareixia una ànima simple, però a La República planteja una divisió en tres parts.

La idea que l’ànima té parts diferents es basa en què els contraris són incompatibles en un mateix ésser si és simple, però poden ser presents en parts diferents. Per exemple, el desig i el rebuig són contraris. Si l’home desitja beure (té set), però alhora se n’absté (rebutja beure), és que hi ha dues parts en ell que tenen objectius contraris. Així planteja la diferència entre la part racional (que controla els desitjos) i la part concupiscible.

Però a vegades passa també que ens enfadem amb nosaltres mateixos (còlera) si els nostres desitjos (part concupiscible) no obeeixen la veu sensata de la consciència (part racional). La còlera s’alia normalment amb la raó, però no és el mateix que la raó i constitueix la part irascible de l’ànima.

Les tres parts de l’ànima són:

• ÀNIMA RACIONAL: És la part més important, la que ens permet comprendre la veritat gràcies a la intel·ligència. Com que pot entendre el que ens convé o no ens convé, és la que ha de posar ordre en tota la nostra vida, és la que ha de controlar els desitjos i es pot proposar objectius enlairats. És la part de l’ànima que calcula.
• ÀNIMA IRASCIBLE: És la part més emocional, el coratge, la còlera, que ens dóna la força i l’empenta necessària per a viures segons creiem que hem de viure, és a dir, que està al servei de l’ànima racional per al bé de tot el conjunt. També en diu “fogositat”.
• ÀNIMA CONCUPISCIBLE: És la part més corporal, més materialista, més lligada a les necessitats i desitjos bàsics com són la gana i la set, però també als desitjos més superflus de plaers corporals i luxes. A vegades aquests desitjos són tan forts que no es deixen controlar per les altres parts i de l’ànima (la qual cosa, segons Plató, representa portar una vida de vici, allunyada dels veritables ideals de saviesa i justícia)

En el Fedre plató ens presenta una comparació per fer més entenedora aquesta distinció. Compara l’ànima a un carro alat tirat per dos cavalls i conduït per un auriga. L’auriga representa l’ànima racional, la que ha de conduir el destí de l’ànima. En el cos, aquesta part de l’ànima es localitza al cap, on hi ha el cervell. La raó ha de ser la nostra guia: heus aquí un principi ben parmenidià i ben platònic a l’hora. Certament, només podrà guiar correctament l’anima un auriga que sigui prou savi. Aquesta ha de ser la seva virtut: la saviesa.

De cavalls n’hi ha dos: un de bell i bo, i un de qualitats contràries. El bell cavall representa l’ànima irascible, que en el cos humà queda tancada en el pit, on hi ha el cor. Aquest cavall simbolitza les tendències positives de l’home, les passions nobles com el coratge, el valor, la ira, l’esperança. La seva virtut ha de ser la fortalesa. Com que és prop del cap, és més dòcil que l’altre, es deixa governar millor que l’altre, que representa l’ànima concupiscible, i se situa al ventre, on hi ha l’estómac i el sexe. El cavall dolent i poc dòcil simbolitza les tendències negatives de l’home, els desitjos més baixos, la sexualitat, la gola, la cobdícia... Però aquesta part també es pot controlar si és moderada. La seva virtut, per tant, ha de ser la temprança.

Si cada part fa amb virtut el que li correspon, aleshores hi haurà equilibri, harmonia en l’ànima. Aquesta harmonia o equilibri entre les parts de l’ànima és el que Plató anomenaJUSTÍCIA. El carro alat s’estimba precisament perquè el cavall dolent el desequilibra.

(amb tot això hem explicat la idea 3)

Arribats a aquest punt, quan ja sabem en què consisteix la justícia en la ciutat, podem establir que un home just és també aquell que, com a la ciutat, té ajustades les tres parts de l’ànima de tal manera que cadascuna fa amb virtut el que li correspon.

El paral·lelisme entre les tres parts de l’ànima i les tres classes socials és clar:

(amb això hem completat l’explicació de la idea 4)

Possiblement trobareu aquest redactat massa extens. Després de la primera frase, m’he basat en el que he escrit als apunts, retallant i enganxant (intenteu localitzar cada paràgraf en els apunts). De tota manera, no és necessari fer-ho tan complert. Es pot fer més resumit, però sempre relacionant bé les idees i explicant bé els aspectes més importants.

Una possible redacció més breu, però igualment correcta: 

Aquesta frase fa referència a “la forma essencial de la justícia”, és a dir, a la idea veritable de justícia. Les idees són úniques i, per tant, no pot ser diferent la idea de justícia per a la ciutat i la idea de justícia per a l’individu. Per aclarir què és la justícia en l’home, fan un exercici d’investigació prèvia de la justícia en una ciutat. Per això imagina una ciutat hipotètica i ideal per tal d’esbrinar que li cal per ser justa. Parteix de la idea que l’eficàcia està lligada a l’especialització, i diferencia tres grans especialitzacions, que determinaran les tres classes socials que composen el seu ideal de ciutat:

1.PRODUCTORS: Són els encarregats de produir els béns materials que calen als ciutadans: pagesos, comerciants i artesans (en una ciutat sana). Els productors són la classe inferior, ja que es relacionen amb les coses més prosaiques, més materials.

La seva virtut fonamental ha de ser la temprança, que consisteix en el domini de les passions. En la ciutat es tracta que les classes productores es deixin governar pels savis governants. La temprança és una mena d’harmonia entre el que mana i el que obeeix, un acord entre ells i, per tant, és una virtut que no és exclusiva dels productors sinó que abasta la ciutat sencera.

2.GUARDIANS: Els guardians o guerrers s’ocupen de la protecció de la ciutat. La seva virtut principal serà elcoratge, que és el contrari de la covardia, una mena de fortalesa de caràcter que els permet la conservació en qualsevol circumstància de l’opinió recta i justa sobre quines coses cal témer i quines no. Un bon guerrer ha de ser valent, fogós, tenir l’ànima intrèpida i invencible. També han de ser afables amb els conciutadans i ferotges amb els enemics. Es refien del que coneixen i no del que ignoren, i aquesta, de fet, és una virtut filosòfica, ja que és propi del filòsof estimar el que coneix.

3.GOVERNANTS: A aquesta ciutat li manca encara algú que l’organitzi i la dirigeixi. Els filòsofs constituiran la classe dels governants i la seva virtut haurà de ser la prudència, és a dir, la capacitat de governar amb saviesa. D’aquesta mena de savis no n’hi ha pas gaires, però si governen els savis podrem dir que la ciutat és sàvia.

Aquesta és la clau de la qüestió política: els filòsofs han d'esdevenir governants o els governants filòsofs. Només els filòsofs són capaços de descobrir la veritat, i només qui posseeixi la veritat coneixerà el que convé o no convé a la ciutat. El filòsof intenta aproximar-se a la Idea de Bé i només ell posseeix la ciència de la virtut. 

La justícia s'aconsegueix quan cada un dels ciutadans desenvolupa la seva tasca específica. La justícia és l'ajustament de tots els engranatges que fan que la societat funcioni correctament. La tasca que correspon a cadascú ve determinada per la seva pròpia naturalesa. Tothom ha de fer allò per a què està naturalment dotat. 

Pel que fa a la justícia en l’home, el punt de partida és la divisió de l’ànima en tres parts:

• ÀNIMA RACIONAL: És la part més important, la que ens permet comprendre la veritat gràcies a la intel·ligència. Com que pot entendre el que ens convé o no ens convé, és la que ha de posar ordre en tota la nostra vida, és la que ha de controlar els desitjos i es pot proposar objectius enlairats. És la part de l’ànima que calcula. La seva virtut ha de ser la saviesa.
• ÀNIMA IRASCIBLE: És la part més emocional, el coratge, la còlera, que ens dóna la força i l’empenta necessària per a viures segons creiem que hem de viure, és a dir, que està al servei de l’ànima racional per al bé de tot el conjunt. També en diu “fogositat”. La seva virtut és el coratge o valentia.
• ÀNIMA CONCUPISCIBLE: És la part més corporal, més materialista, més lligada a les necessitats i desitjos bàsics com són la gana i la set, però també als desitjos més superflus de plaers corporals i luxes. A vegades aquests desitjos són tan forts que no es deixen controlar per les altres parts i de l’ànima (la qual cosa, segons Plató, representa portar una vida de vici, allunyada dels veritables ideals de saviesa i justícia). La seva virtut ha de ser la temprança, és a dir, el control dels desitjos a partir de l’obediència a la raó.

Arribats a aquest punt, quan ja sabem en què consisteix la justícia en la ciutat, podem establir que un home just és també aquell que, com a la ciutat, té ajustades les tres parts de l’ànima de tal manera que cadascuna fa amb virtut el que li correspon. Si cada part fa amb virtut el que li correspon, aleshores hi haurà equilibri, harmonia en l’ànima. Aquesta harmonia o equilibri entre les parts de l’ànima és el que Plató anomenajustícia.

El paral·lelisme entre les tres parts de l’ànima i les tres classes socials és clar:

-La ciutat és sàvia quan els savis governen, i l’home és savi quan la seva part racional domina el conjunt amb saviesa.

-La ciutat és forta i coratjosa quan els governs la defensen d’aquesta manera, i l’home és fort i coratjós quan la seva part irascible actua així.

-La ciutat és temperada quan els productors obeeixen als savis i es moderen, i l’home és temperat quan la seva part concupiscible obeeix la raó i es modera.

-La ciutat és justa quan cada classe social fa el que li correspon per naturalesa, i l’home és just quan cada part de la seva ànima fa el que li correspon.

4. Compareu la concepció de Plató sobre el paper de la raó en el coneixement amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]

Fixeu-vos que aquesta pregunta, tot i ser sobre l’autor del text, no té una relació directa amb el tema. Que hi tingui més o menys relació dependrà de cada examen concret.

En els criteris de correcció no es fa una proposta de redacció, però s’indica que cal tenir en compte:

a) La identificació adequada i precisa de les dues concepcions que s’han de comparar.

b) El contrast pertinent dels dos termes de la comparació.

En qualsevol cas: l’alumne és lliure de triar fer una caracterització de les dues concepcions de manera prèvia i independentment de la comparació i després establir la comparació, o fer la caracterització de les dues postures de forma implícita en termes de les diferències mútues. També pot escollir fer una caracterització prèvia d’una de les dues concepcions –qualsevol d’elles– i descriure l’altra per contrast. Per tant, l’enunciat exacte de la pregunta s’ha d’entendre que no posa restriccions a aquesta llibertat en la resposta.

Per tant, primer de tot hem de decidir amb quin autor farem la comparació. Només es pot comparar amb un autor. Si ho comparéssim amb més d’un, per fer-ho més complert, ens equivocaríem greument, ja que els possibles errors en cada autor ens descomptarien nota. Per tant, queda clar: comparem amb un sol autor. Quin? Si som a començament de curs podem comparar-ho amb els sofistes. Si ja fóssim a final de curs, ja hauríem estudiat Aristòtil, Descartes, Locke o Nietzsche, i podríeu triar qualsevol d’aquests, el que millor dominéssiu.

Com veieu, la forma de redactar-ho pot ser diversa. El coordinador ho deixa molt obert.

Si escollim comparar-ho amb els sofistes, una possible resposta seria:

Plató té una concepció que s’arrela a la tradició de Pitàgores, de Parmènides i de Sòcrates: el coneixement de la veritat només és possible gràcies a la raó. La raó, o la intel·ligència és doncs essencial per a poder aconseguir el coneixement.

Els sofistes no confiaven en el poder de la raó, per la qual cosa van considerar que és impossible aconseguir un coneixement veritable. La seva postura epistemològica es coneix com a relativisme. Ho expressava amb contundència Gòrgies: res no existeix; si alguna cosa existís no podria ser coneguda; i si alguna cosa pogués ser coneguda no podria ser expressada. Plató, en canvi, sí que creu que quelcom existeix de veritat: el món de les idees (més enllà d’aquest món sensible). I creu que aquest món és racional i, per tant, intel·ligible, si bé és cert que descobrir-lo reclama la dedicació de tota una vida, i potser no és del tot possible fins a més enllà de la mort.

Els sofistes es presentaven com a mestres que ensenyaven a raonar, però el que ensenyaven realment era a “enraonar” (retòrica) o a discutir (erística). Això tenia unes conseqüències polítiques importants en el context de la democràcia participativa atenenca. Segons Plató, deixar de banda la recerca de la saviesa, del coneixement racional del bé veritable, és la causa de la decadència política del sistema. La regeneració política necessitava una recuperació de la confiança en la racionalitat.

Plató diferencia entre el coneixement del món sensible (doxa) i el coneixement de les idees (episteme).

DOXA: Es tradueix per “OPINIÓ”. Seguint el model de Parmènides representa el camí de les aparences i es basa en les sensacions. Segons la distinció que fa Plató dels nivells de coneixement, els sofistes no van més enllà de la doxa. Es divideix en dos subnivells:

• EIKASIA Es tradueix persemblança. Diu Plató que es refereix a les “ombres i als reflexos de les coses sobre miralls i superfícies semblants”. Entenem que es refereix al coneixement per pura imaginació, és a dir, a l’opinió infundada.
• PISTIS Es tradueix per creença. És l’opinió que no es justifica amb un raonament sòlid i rigorós, però que intenta ser raonable, o versemblant.

EPISTEME: Es tradueix per intel·lecció(tot i que la traducció més habitual és “ciència”). Representa el coneixement que segueix el camí de la raó. Per tant, és la forma de coneixement més important i fa referència a les Idees, és a dir, a la veritable realitat. Es divideix en dos subnivells:

• DIANOIA. Es tradueix per enteniment. És una forma de ciència o coneixement que explica la racionalitat de les coses apartir d'hipòtesis que dóna per suposades i fent servir imatges i comparacions. L’exemple que dóna Plató és el de les matemàtiques. Ja sabem que les línies no tenen dimensions, però les dibuixem a la pissarra (imatges). A més donem molts principis com a evidents (axiomes) sense poder-los demostrar, per la qual cosa els hem de considerar fonamentalment com “hipòtesis”.
• NOESI. Es tradueix com saber. La noesi utilitza el mètode dialèctic, que veurem tot seguit. Es tracta d’intentar conèixer les Idees sense utilitzar ni imatges ni símils, i sobre tot, sense donar res per suposat (sense fer servir hipòtesis que donem per certes sense poder estar-se segurs). La finalitat màxima de la noesi és el coneixement de la Idea suprema, és a dir, el coneixement de la Idea de Bé.

La dialèctica és elmètode d’investigació filosòfica propi de Plató. A La República ens explica quin és l’objectiu bàsic de la dialèctica: conèixer les idees en si mateixes, sense utilitzar hipòtesis, i la situa en relació amb les altres formes del coneixement.

De tota manera aquest terme ens fa pensar en el fet de dialogar, que és fonamental en la concepció filosòfica de Plató (herència del mestre Sòcrates). No oblidem que totes les obres de Plató es presenten com a diàlegs. La dialèctica, entesa com a coneixement de la veritat, és fonamental per a aquells que vulguin debatre i triomfar sobre els seus adversaris per la força de la veritat. Com veurem més endavant, els governants ideals són aquells que coneixen la veritat i saben defensar-la en els debats.

Els sofistes ensenyaven retòrica (art de fer discursos), erística (art de discutir) i oratòria (art de parlar en públic), i això havia de servir als seus alumnes per a triomfar en les disputes polítiques (independentment de si el que defensaven era o no era veritat). Però el que proposa Plató és ensenyar a descobrir i defensar la veritat, i això només ho pot fer aquell que domini la dialèctica, el veritable filòsof, el veritable savi. L’objectiu final de la dialèctica és la comprensió plena de la idea de bé, de tal manera que podem defensar-la davant dels sofistes més hàbils.

5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «És més important que una societat garanteixi la seguretat i els béns materials que calen per a sobreviure a cadascun dels seus membres, que no pas que els garanteixi la llibertat.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

Segons els criteris de correcció, es tracta d'avaluar una tesi que estarà relacionada amb alguns dels problemes tractats per l’autor, però pot no estar directament vinculada amb la temàtica del text. Fins i tot pot passar que l’afirmació no sigui de l’autor o fins i tot que sigui contrària al pensament de l’autor.

En aquesta pregunta l’estudiant ha d’intentar justificar la seva postura a favor o en contra de la tesi tot fent-ne una valoració personal (la resposta pot també consistir a explicar, de forma raonada, per què de fet no està ni a favor ni en contra de la tesi). Es tracta que l’estudiant faci l’esforç d’argumentar d’una forma personal, clara i coherent a favor o en contra de la tesi. D’altra banda, l’acord del corrector amb la tesi defensada no pot tenir-se en compte a l’hora d’avaluar aquesta pregunta, ni tampoc el fet que l’alumne ignori arguments històricament importants.

Caldrà valorar, doncs:

• El grau de comprensió que es demostri de la tesi a discutir.
• La coherència de les raons que l’estudiant doni ja sigui a favor o en contra de la tesi, i la claredat de la seva exposició.

Una possible redacció:

En aquesta afirmació hi ha una contraposició poc clara entre llibertat i seguretat. Si no hi ha llibertat hi ha esclavatge o servitud, i en aquesta situació no es pot parlar de seguretat. Entenc que la seguretat significa precisament que la societat garanteix l’exercici de la pròpia llibertat de tal manera que ningú pugui perjudicar la llibertat dels membres que componen aquesta societat.

Per altra banda, la subsistència personal és també una condició essencial per a qualsevol altre propòsit. És evident que sense subsistència no hi ha res.

De tota manera, podríem entendre l’afirmació en el sentit que si la societat permetés que cadascú decidís el que vol fer amb la seva pròpia vida, es produiria una manca d’organització que posaria en risc la subsistència i la seguretat dels ciutadans. Plató pensaria segurament així. Cadascú, diu, ha de fer el que li pertoca segons el que estableix la llei i no pas segons la seva pròpia decisió, i així la societat funcionarà com un gran organisme amb totes les peces ben ajustades. Si ho comparem amb un ésser viu, podríem pensar que només pot subsistir si cadascun dels seus òrgans fa allò que li és propi.

Però jo penso que les persones no som peces d’un organisme superior, sinó que cadascú té valor per si mateix. Cada ésser humà és una persona i com a tal té la seva dignitat, és a dir, el seu valor, i que no pot ser utilitzat com a mitjà per a una finalitat superior. La llibertat és la possibilitat de l’expressió de la pròpia individualitat, i renunciar-hi seria renunciar a la pròpia dignitat.

Per això considero que la llibertat és el valor fonamental, i que tots els altres objectius de l’organització social hi estan supeditats. Això no significa que no calgui acceptar el joc democràtic, a partir del qual s’estableixen un seguit de lleis que regulen (i, per tant, limiten) les llibertats individuals. Aquesta és la clau per a què la societat no estigui només al servei de la llibertat d’uns quants, sinó de la llibertat de tots.

Precisament la democràcia significa que es respecta per damunt de tot la llibertat de cadascú de promoure els canvis que consideri necessaris, i de cercar el suport dels altres ciutadans.

Plató proposa un sistema polític de caire totalitarista. S’han assajat al llarg de la història sistemes polítics que han negat la llibertat de l’individu en favor d’un suposat bé superior que és l’estat. Podem incloure aquí els règims feixistes i també els sistemes comunistes totalitaris. Però també és cert que el liberalisme capitalista, que en principi reivindica la llibertat individual com a valor fonamental, genera discriminació i pobresa i, conseqüentment, impedeix que moltes persones puguin desenvolupar una vida lliure i plena. Per això crec que cal ser molt curós en el fet del respecte als drets humans per a aconseguir una democràcia que sigui veritablement garantia de llibertat i progrés. L’estat ha d’establir democràticament les lleis necessàries per a garantir el respecte a aquests drets fonamentals de tots els homes i dones, de tal manera que subsistència, seguretat i llibertat no s’excloguin entre si.