COMENTARI DE TEXT DE NIETZSCHE

Quan els oprimits, els humiliats, els violats parlen entre ells, moguts per l’astúcia venjativa de la impotència, i diuen: “Siguem diferents dels perversos, és a dir, bons! I bo és aquell qui no viola, qui no fa mal a ningú, qui no ataca, qui no es rescabala, qui atorga la venjança a Déu, qui s’amaga com nosaltres, qui s’aparta de qualsevol cosa perversa i no exigeix gaire a la vida, igual com nosaltres, els pacients, els humils, els justos”, si s’escolten aquestes paraules d’una manera freda i sense cap animadversió, pròpiament no signifiquen res més que això: “Nosaltres, els febles, som veritablement febles. És bo, doncs, que no fem res que sigui inadequat a les nostres forces”. Però aquesta acerba constatació de la realitat, aquesta intel·ligència de mínima categoria que fins o tot la tenen els insectes (els quals en un perill molt gran es fan el mort, per tal de no fer “massa”) s’ha revestit gràcies al poder que té la impotència de falsificar-ho tot i de mentir amb el faust de la virtut que renuncia, que calla i que espera, com si la mateixa feblesa del feble (...) fos un mèrit voluntari, quelcom pretès, elegit, un acte, un guany. Aquesta mena d’home necessita la fe en el “subjecte” indiferent, capaç d’elegir lliurement (...). El subjecte ha estat potser per això el dogma millor que ha existit a la terra, ja que a la quantitat enorme dels mortals, als febles, als oprimits de tota mena feia possible aquell sublim autoengany que consisteix a interpretar la mateixa feblesa com a llibertat i llur manera de ser concreta i determinada com un mèrit i un guany.

F. Nietzcshe, La genealogia de la moral, I, p. 72

1.Expliqueu breument –al voltant de 40-80 paraules- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. (2 punts)

En aquest fragment, Nietzsche afirma que el concepte de subjecte -qui pensa, vol i actua- és un invent dels que ell anomena “febles” per tal de suportar i amagar la seva debilitat. Tot i que els febles no tenen més remei que no atacar, no venjar-se i conformar-se, s’enganyen i ho falsifiquen tot, declarant que això ho fan perquè volen, perquè ho han triat, perquè són algú.

2.Expliqueu breument el significat, en el text, de les paraules o expressions següents –al voltant de 5-15 paraules en cada cas. (1 punt)

• Impotència: incapacitat per realitzar el que hom vol
• Subjecte: qui coneix, pensa i actua

3.Per què diu Nietzsche “El subjecte ha estat potser per això el dogma millor que ha existit a la terra, ja que a la quantitat enorme dels mortals, als febles, als oprimits de tota mena feia possible aquell sublim autoengany que consisteix a interpretar la mateixa feblesa com a llibertat”? (En la vostra resposta, haureu de referir-vos als aspectes del pensament de Nietzsche que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text. (3 punts)

Per a aquest autor, la història d’Occident ha estat la d’una decadència, en comptes del progrés que molts proclamen. Aquesta decadència és la progressiva desvitalització de la vida en el seu sentit més biològic d’impuls cec, polimòrfic, diferenciador. Els herois de la Ilíada –independents, diferenciats, no sotmesos a normes són exemples d’aquesta concepció. En canvi, Sòcrates (el que s’estima més morir que viure), i més tard Jesucrist (que carrega amb els nostres pecats i mor per ells), són fites de la renúncia a la vida. El que al nostre autor li sembla més pervers és com hem estat capaços d’enganyar-nos, transformant, gràcies a la força del sentiment amarg d’impotència que és el ressentiment, allò que era bo, propi dels poderosos (aquells actius, que s'imposen...), en dolent, i allò que era dolent, propi de dèbils (els reactius, els oprimits, els impotents...), en bo; és a dir, tot invertint els valors.

Els temes del pensament nietzschià són la mort de Déu, la transvaloració, el superhome, l’etern retorn i la voluntat de poder. Es tracta d’una filosofia radical (que va a l’arrel). Reconegudes la mort Déu i la seva ombra (els valors) pensa aquest autor com es podria viure més enllà del bé i del mal. Per això anuncia el superhome, aquell capaç de viure-hi, i de donar valor a cada instant de manera que pogués desitjar que fos etern (l’etern retorn). El superhome és aquell completament lliure, que no vol sinó la seva voluntat, és a dir, que té voluntat de poder,

La Genealogia de la moral és l’obra on Nietzsche vol explicar sistemàticament com els valors morals aparentment més purs han sorgit de la impotència i del ressentiment, de la manca de força vital. Per procedir a aquesta transformació ha calgut també inventar el concepte filosòfic del subjecte, des de Descartes: aquell que coneix, vol, delibera i actua lliurement. En realitat, per a Nietzsche el subjecte és una peça més que ha servit per enganyar-nos, per convèncer-nos a nosaltres mateixos que la nostra manca de violència, el nostre posar l’altra galta en comptes de venjar-nos, la nostra debilitat i impotència són decidides, quan en realitat les proposem perquè no tenim més remei. Així, el subjecte és l’antítesi del superhome.

L’ensenyament d’aquest autor és el de la sospita. Quan moralitzem, no serà que ens estem fent el mort com l’insecte quan és atacat? No serà que malgrat proposar els valors de la veritat, la compassió etc. en el fons som nihilistes? La nostra indignació moral no serà impotència i enveja? La nostra idea de subjecte lliure no amaga la sensació insuportable de la impotència i de la submissió a tot el que em ve de fora? Tot allò que em domina no és res, tot pot ser com un somni de la meva imaginació. L'únic que m'apareix com a veritablement real és el jo, la cosa que pensa, cogito ergo sum. D'aquesta manera, jo sóc el que vull ser, i no sóc esclau de res de ningú. Penso lliurement, diu Descartes. La voluntat del subjecte és semblant a la de Déu en tant que puc voler-ho tot, afirmava. Però, realment, què puc fer? Què vull fer? Què sé fer? Què depèn realment de mi?

El subjecte ha d'escollir, està obligat a escollir, i pot escollir diferents alternatives. D'aquesta ficció Nietzsche en diu indiferència i Descartes en deia "autodeterminació" o lliure albir o voluntat. Descartes no entenia el subjecte com a "indiferent" sinó com a autodeterminat fins i tot quan el propi Déu el determina a actuar en un determinat sentit o a tenir una determinada idea en la ment. Descates creu en una veritat que el subjecte pot descobrir. Nietzsche considera que també la "veritat" és una ficció, però no en som conscients. El subjecte impersonal que cerca lliurement la veritat ha de ser superat pel super-home, que serà l'individu capaç de crear nous valors a partir de la seva pròpia vitalitat, sense ficcions ni autoenganys.

A Així Parlà Zarathustra, ens parla de les tres metamorfosi de l’esperit: camell, lleó i nen. El camell és l’animal de càrrega, dòcil i submís, que porta al gep l’imperatiu del deure. El lleó es deslliura de tota imposició exterior, no admet que se’l domestiqui. El lleó representa l’home que es desfà de l’imperatiu moral, de la idea del deure. Però encara cal el nen, el nadó, perquè allò que és propi del nen és la creativitat. Quan l’home prescindeixi dels deures i dels presumptes valors ja donats, caldrà que sigui ell mateix, la pròpia voluntat de poder, que en creï de nous. Aquesta es la tasca del super-home: crear valors de la vida a través de la seva pròpia voluntat de poder.

Zarathustra és el profeta del super-home. El super-home és la superació de l’home, de la mateixa manera que l’home és la superació de l’animal. El super-home representa la fidelitat a la terra, a la vida, al contrari dels cristians, que representen la negació de la vida. Podria ser (en paraules del propi Nietzsche) Goethe i Napoleó en una sola persona, o Cèsar amb l’ànima de Crist. És l’home lliure i independent, que està més enllà del bé i del mal. És apassionat, alegre, hàbil, físicament fort, amb caràcter. L’únic que detesta és la debilitat. De fet és el que Nietzsche, que era malaltís, solitari, turmentat i oblidat hauria volgut ser. Només Nietzsche? Possiblement tots nosaltres. Per això el super-home és el sentit de la terra.

 

4.Compareu la concepció de la moralitat de Nietzsche amb una altra concepció de la moralitat que es pugui trobar en la història del pensament (2 punts)

Us proposo una comparació entre MILL i NIETZSCHE. Evidentment, cal fer-ho més resumit en un examen. Us suggereixo que intenteu fer-ne un esquema o una síntesi i que me l'envieu per veure si ho heu fet bé.

L’utilitarisme considera que és bo allò que contribueix a assolir la màxima felicitat per al major nombre possible. Per tant, dit d’una manera simplificada, “bé” equival a felicitat de la majoria. Si bé en un primer moment Nietzsche coincideix en una visió utilitarista dels valors morals, a la seva tercera etapa considera que la paraula “bé” té sentits diferents, i fins i tot contraposats, en funció de qui la defineix. Cal, per tant, estudiar-ne la història, els orígens i les transformacions, és a dir, fer-ne una genealogia. La genealogia de la moral consisteix a estudiar les circumstàncies en què sorgiren els valors, en les quals es desenvoluparen i canviaren, com si fóssim arqueòlegs de la moral. Només així podrem realitzar una veritable crítica dels valors i descobrir el valor intrínsec d’aquests valors. Es tracta d’estudiar la moral com a conseqüència, com a símptoma, com a màscara, com a malaltia, com a malentès, per bé que també com a causa, com a remei, com a estimulant, com a entrebanc, com a verí... Nietzsche proposa com a tasca dels filòsofs, ajudats per metges i fisiòlegs i especialment per els filòlegs, dedicar els seus esforços a la genealogia, a la crítica dels valors, a establir una jerarquia de valors.

Per a Mill, la fonamentació de l’utilitarisme és la dignitat humana, i aquest és el valor fonamental que constitueix la base de la felicitat. És coneguda la frase que a L’utilitarisme dedica a aquesta qüestió: És millor ser un humà insatisfet que un porc satisfet; millor ser un Sòcrates insatisfet que un neci satisfet. Només pot ser útil allò que ens resulti autèntic i no falsejat. Per tal que els humans siguem feliços és imprescindible que hi hagi:

• Autodesenvolupament: és a dir, "capacitat de créixer", capacitat de conèixer i, per tant, de modificar les nostres opinions.
• Individualitat: si la pressió de la societat (i especialment de la classe mitjana) sobre els individus és molt forta, ens trobem davant una coacció i, per tant, no hi pot haver llibertat.

Aquests dos elements formen la dignitat humana, sense la qual no hi pot haver felicitat. Un món d’éssers passius i satisfets en la seva obediència no pot ser un món feliç perquè, per a Mill, la felicitat és una funció de la diversitat. Fins i tot quan algú oprimeix un altre (cas del masclisme) de fet es degrada a si mateix, perquè s’acostuma a viure en un món de submissions merament bovines i es perd el guany intel·lectual i social que significa la diversitat.

La felicitat milliana no té res a veure amb la caricatura de l’aprofitament groller dels avantatges a qualsevol preu. La felicitat implica, com a primera condició, la dignitat o autorespecte (selfrespect). La part més valuosa de la felicitat és, precisament, el sentit de la pròpia dignitat. En aquest sentit és bàsica la distinció que va proposar Mill entre "felicitat" i "acontentament”:

• La felicitat suposa un gaudi solidari. Només és pot arribar a ser plenament feliç quan es viu voltat de gent que també n’és.
• L’acontentament és el gaudi purament personal; és "no moral". Consisteix en el pur "estar bé" que no és encara "viure bé"; pertany a individus que no han assolit encara l’autonomia moral. En definitiva, es pot estar content en la dissort, però no ser feliç.

Quinés el principi, el criteri i la base da la obligatorietat de les lleis morals? Per a Nietzsche és la voluntat de poder que s’imposa quan són els nobles els qui determinen els valors. Per a Mill, en canvi, el principi moral és el sentiment d’unitat amb el proïsme que ens porta a considerar els plaers i dolors dels demés, és a dir, a cercar la major felicitat per al major nombre possible (principi d’utilitat). Notar la importància d’aquest principi, que arreli en el nostre caràcter i el sentim com un principi natural, que ens conscienciem, depèn de l’educació. Les lleis morals les coneixem per l’educació i per l’opinió pública. Hi estem “acostumats” i no ens preguntem per què han de ser aquestes i no unes altres, ni en quin principi es fonamenten.

La sanció és l’aprovació que es dóna a un acte, ús o costum. Mill diferencia entre les sancions externes i internes del principi d’utilitat. Les externes poden ser fonamentalment tres. Aprovem una norma o una acció per:

• L’esperança d’aconseguir el favor o la por al rebuig del proïsme
• Sentiments d’empatia vers el proïsme
• Amor i temor de Déu (aquí la qüestió no és si Déu veritablement existeix, sinó el fet de témer-lo. Nietzsche parlarà de la mort de Déu però entén que el temor de Déu és una de les sancions fonamentals de les lleis morals)

La sanció interna més important, segons Mill, és el sentiment del deure. La violació del deure va acompanyada d’un sentiment de dolor que ens pot arribar a fer incapaços d’incomplir-lo. Aquest sentiment, quan és desinteressat, constitueix l’essència de la consciència. De tota manera, és difícil deslligar el sentiment del deure de les associacions col·laterals derivades d’altres sentiments. En aquest sentit, Mill parla de simpatia, amor, temor, sentiments religiosos, records d’infantesa, altres records del passat, autoestima, desig de ser estimat i autohumiliació. Si anem contra els nostres sentiments, aleshores es produeix un nou sentiment anomenat remordiment.

Nietzsche planteja una genealogia completament diferent del sentiment del deure i de la mala consciència (remordiment). Però primer de tot cal veure com es van instituir els significats de bo i dolent o pervers. Nietzsche dóna una nova interpretació de l’origen de la moral aprofundint en la distinció entre:

-moral de senyors (forts)

-moral d’esclaus (febles)

La moral dels senyors és una moral de la plenitud i la força, mentre que la moral dels febles és una moral de la utilitat (per a la supervivència del feble)

En cada un d’aquests dos casos les mateixes paraules tenen significats diferents, en cada cas els conceptes morals signifiquen coses contràries. Quan és el senyor el que diu “bo”, això significa noble, aristocràtic, valent, magnànim, orgullós, fort, alegre i “dolent” significa plebeu, covard, poruc, mesquí, desconfiat, interessat, mentider, servil, i feble. En canvi, quan és l’esclau el que defineix el bé, considera bo tot allò que pot afavorir el feble: compassió, humilitat, paciència, fraternitat, amor (caritat cristiana), igualtat...

Nietzsche comença la seva anàlisi genealògica dels valors a partir d’un estudi etimològic dels noms que designen els valors en els diferents idiomes (Nietzsche era filòleg), i arriba a la conclusió que totes les formes del terme “bo” deriven de paraules que caracteritzen les qualitats de la classe dominant, mentre que “dolent” deriva sempre de termes que caracteritzen la classe dominada. Això posa de manifest que originàriament van ser els forts els que van posar els noms a les coses i als valors.

Els utilitaristes com Mill consideren que la utilitat manifesta en l’experiència acumulada i repetida al llarg del temps és el que consolida un valor. Però Nietzsche no hi està d’acord. El punt de vista del profit no correspon als forts sinó només als febles. Els forts no necessiten res de ningú, ja que ells mateixos se senten superiors. La valoració del que no és egoista és la necessitat dels febles que busquen l’escalfor del ramat. La fortalesa de la voluntat es manifesta en l’individu amb esperit de senyor, que afirma i valora la seva individualitat. La debilitat, en canvi, tendeix al gregarisme, a l’instint de ramat. Tot el que és gregari és decadent. Els que no poden suportar la vida s’han d’ajuntar en ramats, com els xais. L’home fort està arrelat a la vida, a la terra, es nodreix de lluites i tempestes i no s’humilia ni decau.

La casta dominant pot ser la dels senyors, però també pot ser la casta sacerdotal. Quan els sacerdots inventen valors, apareixen distincions com “pur” i “impur”. El “pur”, al principi, només significa l’home “que es renta, que s’absté de certs menjars que comporten algunes malalties de la pell, que no dorm amb les dones brutes del poble baix, que avorreix la sang.” Nietzsche ensuma que de bon començament “hi hagué quelcom que no era sa en aquelles aristocràcies sacerdotals”. Els judicis de valor de l’aristocràcia dels cavallers expressaven una corporalitat vigorosa, salut i força. Estimaven “la guerra, l’aventura, la caça, la dansa, els torneigs i, en general, tot allò que implica en ell mateix una acció vigorosa, lliure, vivaç i alegre.” En canvi, els sacerdots valoren “el dejuni, la continència sexual, la fugida al desert. (...) A això s’afegeix totala metafísica dels sacerdots, enemiga dels sentits, capaç de crear éssers refinats i corromputs, el seu poder d’hipnotitzar-se a l’estil del faquir i del braman.“

Quan les castes sacerdotals, per gelosia, s’enfronten als cavallers, són els enemics més perillosos perquè són els més impotents. A partir d’aquesta impotència, l’odi esdevé en ells una cosa monstruosa. La seva arma és la inversió dels valors aristocràtics. Per als forts bo = noble = poderós = bell = feliç = estimat per Déu. Per als sacerdots, en canvi, els bons només són els desgraciats, els pobres, els febles, els humils. Els pietosos i els beneïts per Déu també són només els qui pateixen, els desposseïts, els malalts, els lletjos. Només ells obtindran la felicitat eterna.Al contrari, els nobles i poderosos seran per sempre els perversos, els cruels, els cobejosos, els insaciables, els ateus, els maleïts i els condemnats. Aquesta tranformació dels valors és decadent i destructiva i és la base de la moral judeocristiana. Nietzsche és contrari a la moral judeocristiana i a la seva transformació en ideals democràtics i socialistes. De fet s’enfronta a tot el que ha triomfat en els darrers dos mil anys, que considera decadent i malaltís. Els demòcrates parlen del triomf del poble, de l’alliberament dels senyors que els dominaven. L’església va ser el primer pas de l’alliberament dels oprimits, però ara l’església és alienant (Marx) i cal també alliberar-nos-en, diuen els demòcrates, i posar en el seu lloc el nou Déu de l’Estat dels ciutadans (o la constitució, hi afegeixo jo). Tot això, per Nietzsche no és més que decadència, el triomf de la feblesa, de l’instint de ramat, de l’odi, el triomf del ressentiment.

Els senyors són positius, afirmen la vida. Els esclaus, els ressentits, són negatius, s’expressen “en contra de”. La seva acció és una reacció. Els senyors són actius, són feliços actuant tal com són, i consideren als febles com a infeliços dignes de compassió. Si els menyspreen no és per odi, sinó per llàstima, perquè els veuen infeliços. Els febles, els impotents, els oprimits, els esclaus, en canvi, són passius. Només se senten feliços quan descansen, quan estan narcotitzats, anestesiats, tranquils, en pau. El feble és més intel·ligent, no té més remei que usar la intel·ligència per trobar els camins obscurs i amagats que li permetin sobreviure. El noble és instintiu, intuïtiu, sincer, directe. El feble enverina lentament. El noble ataca directament, es deixa emportar per la rauxa. El noble no té por dels seus enemics sinó que els estima veritablement (no com el fals amor entre els homes, el que els cristians anomenen “perdó” de Déu i “amor entre els homes Un homefeble no es mereix ser tingut per enemic, no val ni per això, no n’és digne. El feble, en canvi, no estima els seus enemics sinó que els pateix i per això és rancorós i ressentit. El ressentiment del feble és el que porta a condemnar la moral del fort: El ressentit es revenja del fort introduint el sentiment de culpabilitat, de pecat. L’orgull, el poder, la força, la vitalitat és pecat. Però aquesta revenja, aquesta moral també afecta al feble. De fet, el feble viu en primer terme aquest sentiment de culpa, que el porta a voler retallar encara més la seva pròpia vida. D’aquí venen els ideals ascètics de penitència, abstinència, sacrifici...

El feble espera la revenja definitiva quan ell, benaurat (recordem les benaurances de Jesús), contemplarà des del cel com el fort crema als inferns (és més difícil que un ric vagi al cel que no pas que un camell passi per l’ull d’una agulla de cosir). I l’amor al proïsme que prediquen els cristians? On és? On és el perdó? Tot això només són falsedats. El crisitanisme ens fa dèbils, submisos, mansos, resignats, humils, tortura la consciència amb la ideade culpa i de pecat. Però per sobre de tot això, el que més el molesta és que considera els cristians com a falsificadors. Tot en el cristianisme fa pudor de mentida.

Una objecció que se li ha fet sovint a Nietzsche: Si els cristians han imposat la seva moral als forts, qui és més fort? No és una qüestió de vencedors o vençuts, sinó del significat de les paraules. Fort significa allò que representa la vida ascendent i feble allò que representa la vida decadent. Per més que la decadència triomfi, sempre serà decadència, és a dir, feblesa. Hi ha més fortalesa en un sol home que afirmi la vida que en un ramat d’homes decadents.

Nietzsche explica també quin és l’origen del sentiment del deure i de la mala consciència. El que és natural en el regne animal (i, per tant, en la bèstia humana) és la capacitat d’oblit. Però l’home ha desenvolupat la capacitat de prometre. La capacitat de prometre és una memòria de la voluntat. Es tracta de no voler alliberar-se del que un dia vam afirmar que volíem (vam prometre). El que farem en el futur depèn del que hem decidit avui. Això implica aprendre a “pensar causalment”, és a dir, a calcular els mitjans necessaris per aconseguir els objectius promesos. Veiem com apareix el concepte de “responsabilitat” lligat al de “promesa”. No hi ha responsabilitat si no apareix la possibilitat de prometre, de mantenir-se fidel a la decisió de la voluntat. Quina és la genealogia d’aquest procés? Es tracta d’un procés llarguíssim, prehistòric. La idea fonamental és que “només allò que no cessa de fer mal roman en la memòria”. Així, en l’origen de la memòria hi trobem crueltat i sacrificis, mutilacions i rituals religiosos cruels (les religions són sempre cruels en la seva essència més profunda, afirma Nietzsche). Calia establir unes “idees fixes” (inoblidables) capaces d’hipnotitzar el cervell i la seva força d’oblit.

Aquest procés és necessari com a punt de partida de l’aparició de “l’individu sobirà”, és a dir, de l’home que s’allibera de la moral dels costums i sent la força de la pròpia individualitat, de la seva pròpia voluntat com a individu autònom, independent i que, per tant, pot prometre. Aquest home té una consciència orgullosa, una consciència de poder i llibertat que el fa superior. Sap que mereix la confiança i la temença de les altres criatures, que és, per tant, “respectable”. I aquesta força li permet mesurar els valors. Sap que és prou fort per mantenir la seva paraula malgrat que les circumstàncies puguin ser adverses, i desprecia els mentiders que incompleixen el que han dit. El fet de conèixer amb orgull el privilegi extraordinari de la responsabilitat és el que s’anomena “ la consciència”

Hi ha una altra pregunta igualment important: com va aparèixer al món la “mala consciència”, és a dir, la consciència de “culpa”? El concepte moral de culpa té el seu origen en el concepte molt més material de “tenir un deute”. La idea que el reu mereix una pena perquè hauria pogut actuar d’una altra manera no és pas a l’origen sinó al final de la genealogia de la culpa moral. Tant se val com hauria pogut actuar el malfactor o si efectivament podia actuar d’altre manera. L’important és el desig de la víctima de rescabalar-se del mal sofert amb el dolor del causant. Això pressuposa una certa equivalència entre mal i dolor. Es paga el mal amb dolor. Nietzsche creu que la idea que el mal (pèrdua) es pot rescabalar amb dolor prové de la relació jurídica més antiga: el contracte entre creditor i deutor, la forma fonamental de compra, venda o negoci. A partir d’aquí apareix la primera gran generalització: “Cada cosa té el seu preu; tot pot pagar-se.” El que no es pot pagar tal com s’havia promès (cal, per tant, memòria i capacitat per prometre), s’ha de pagar amb el que hom encara té: el seu cos, la seva llibertat, la seva pròpia vida o fins i tot l’ànima, que no trobarà així la pau a la tomba. El creditor no cobra amb bens o terres, però obté una mena de sentiment de benestar amb el dolor del deutor. Com por constituir una satisfacció el fet de fer patir? Als homes moderns ens repugna la idea antiga que la crueltat és una festa, és l’essència de la festa. Però segons Nietzsche aquest és un principi fonamental de la psicologia humana: “El fet de veure patir satisfà i el fet de fer patir encara satisfà més”. Nietzsche no planteja aquesta qüestió com un rebuig pessimista contra l’home.Al contrari, quan la humanitat no s’avergonyia de la seva crueltat la vida era més joiosa a la terra que ara que existeixen pessimistes.

L’establiment de contractes entre deutor i creditor porta a la primera noció de “justícia”: la bona voluntat entre aquellsqui són si fa no fa igualment poderosos, el fet de compensar-se mútuament, de “posar-se d’acord” altra vegada mitjançant una compensació i, pel que fa a aquells qui no són tan poderosos, d’obligar-los a sotmetre’s a ells amb una compensació.

També la comunitat manté amb els seus membres la relació del creditor amb els seus deutors. L’home que viu dins la societat gaudeix de comoditats i protecció, viu en pau. Aleshores el delinqüent és un “infractor” que ha incomplert un contracte enfront del conjunt i ha de ser castigat.

Un càstig sempre té més o menys la mateixa forma, però les finalitats poden ser molt diverses:

• Neutralitzar o impedir un prejudici ulterior.
• Pagar un mal comès a un perjudicat.
• Aïllar un desequilibri per evitar la propagació del trastorn.
• Infondre temor envers els que castiguen.
• Compensar els avantatges que ha assaborit el delinqüent.
• Eliminar un element atrofiat, mantenir pura una raça o consolidar un tipus social.
• Fer una festa violant i escarnint l’enemic sotmès.
• Recordar els deures als testimonis de l’execució (càstig exemplar).
• Protegir el delinqüent enfront del llibertinatge de la venjança.
• Venjar-se. Exercir el privilegi de la venjança.
• Declarar la guerra als enemics de la pau.
• Deixondir (o evitar) en el culpable el sentiment de culpa.
• ...

El darrer ús del càstig és el que ens posa sobre la pista del sentiment que busquem, el de la “mala consciència”, el “remordiment de consciència”. Nietzsche considera que els delinqüents i els condemnats no solen tenir remordiments. El càstig que reben més aviat els produeix resistència al càstig. A la prehistòria, el càstig servia per evitar precisament el remordiment, la pena interior del delinqüent. D’alguna manera, el delinqüent paga amb la moneda del dolor el dany o el sofriment que ha causat i queda en paus. Però el càstic té una altra conseqüència: ens fa més intel·ligents, més previsors, més cautes, més desconfiats, més amagats a l’hora d’actuar. Aquest “home intel·ligent” deixa de ser un “animal salvatge” (Freud en dirà animal reprimit), i aquesta és precisament la seva “malaltia”, l’anulació i el desballestament de l’instint natural, salvatge. Tots els instints que no descarreguen la seva excitació cap enfora es giren cap endins. Això és el que Nietzsche anomena la “interiorització” de l’home. Els instints de l’home salvatge, lliure, es van girar contra el mateix home. L’enemistat, la crueltat, el desig de perseguir, d’agredir, de bescanviar, de destruir... tot això es gira contra aquell qui posseeix aquests instints. En això consisteix l’origen de la “mala consciència”. La mala consciència és un instrument de masoquisme, l’eina de l’home que pateix per ell mateix, que lluita contra si mateix, contra els seus instints naturals. Aquest masoquisme autorepressiu reapareixerà en l’explicació freudiana de l’aparició de la consciència i del soterrament en l’inconscient dels instints agressius i sexuals més primaris. Nietzsche anomena també a això “ànima”, i aquesta és una novetat a la terra, un espectacle nou, brutal i fonamentalment paradoxal, absurd, o potser l’anunci de quelcom que encara està per venir. Aquest espectacle no tenia sentit sense uns espectadors capaços de captar tota la vivacitat del drama, i per això es van inventar els déus, uns déus interessants en el drama humà, en la festa del sofriment humà.

Els homes forts que imposaren el seus valors no en sabien res de sentiment de culpa, no en tenien pas de mala consciència, però sense ells aquesta mala consciència no haguera pogut pas aparèixer. La llei dels homes forts és l’origen de l’estat (no pas un contracte, com sostenien els contractualistes Hobbes o Rousseau), de la repressió de l’estat que està a l’origen de la manca de llibertat, de la intel·ligència, de la repressió de l’instint que genera l’aparició de la mala consciència. Aquesta voluntat masoquista d’automaltractar-se, la crueltat contra un mateix, és precisament el que atorga valor a tot allò que no és egoista, a tots aquells valors que normalment considerem com a “ideals ètics”, a allò que mentiderament s’anomena amor al proïsme, desinterès personal, autonegació, autosacrifici.

Segons Mill, la facultat moral no és part de la nostra naturalesa (no és innata), però és un producte natural de la nostra naturalesa sempre que s’eduqui correctament. També es pot mal educar i pervertir, com demostra l’experiència. De tota manera, el desenvolupament natural del sentiment va en la direcció de la llei moral. Si s’imposen lleis morals completament artificials (antinaturals), l’anàlisi racional tendeix a desmuntar-les i dissoldre-les. Això, en canvi, no passa amb els sentiments utilitaristes, que tendeixen naturalment a consolidar-se. Existeixen uns sentiments naturals potents, i són la força natural de la moralitat utilitarista. El principi de felicitat general no és, per tant, una invenció arbitrària malgrat el seu fonament subjectiu. El desig d’unió amb el proïsme és un poderós i necessari principi de la naturalesa humana, que no cal ni tan sols inculcar. Aquest desig d’associació és tan natural que es fa difícil concebre l’home desvinculat de la societat. Quan més avança la civilització (quan més ens allunyem de l’estat salvatge) més es reforça el sentiment d’unió. Quan es reconegui el principi de la utilitat general com a criteri ètic, la força de la moral utilitarista es basarà en aquests sentiments naturals.

Per a Nietzche aquest procés que descriu Mill és un procés de decadència i no pas de veritable progrés moral. El futur no és una humanitat unida per sentiments fraternals, sinó l’adveniment del super-home. Zarathustra és el profeta del super-home. El super-home és la superació de l’home, de la mateixa manera que l’home és la superació de l’animal. El super-home representa la fidelitat a la terra, a la vida, al contrari dels cristians, que representen la negació de la vida. Podria ser (en paraules del propi Nietzsche) Goethe i Napoleó en una sola persona, o Cèsar amb l’ànima de Crist. És l’home lliure i independent, que està més enllà del bé i del mal. És apassionat, alegre, hàbil, físicament fort, amb caràcter. L’únic que detesta és la debilitat. De fet és el que Nietzsche, que era malaltís, solitari, turmentat i oblidat hauria volgut ser. Només Nietzsche? Possiblement tots nosaltres. Per això el super-home és el sentit de la terra.

Les idees morals de Nietzche es completen amb la seva idea de l’etern retorn.

Podríem pensar que Nietzsche ens està oferint un nou imperatiu, més enllà del bé i del mal, propi del super-home: Obra de tal manera que puguis voler que la teva acció es repeteixi eternament. Si la nostra existència s’ha de repetir eternament, aleshores cal lluitar per una existència digna de ser viscuda i repetida eternament. Però aquesta existència ha de ser inventada a partir dels fonaments autèntics de la voluntat de poder ascendent i no pas sobre la debilitat, el ressentiment i la malaltissa necessitat d’escalf en el ramat i d’automortificació de la consciència.

 

5.Creieu que Nietzscheté raó en la seva crítica al subjecte? Raoneu la resposta. (2 punts)

Se’m planteja que opini sobre la crítica de Nietzsche a una de les creences més esteses i arrelades en la nostra societat: som subjectes individuals.

El punt de partida de la filosofia moderna és el subjecte. Dotat de raó, és capaç de conèixer, d’adoptar valors, de deliberar lliure i racionalment i de dur a terme el que vol (El cogito cartesià: dubta, afirma, nega, estima, odia, vol, no vol, imagina i sent).

La postmodernitat (segona meitat del segle XX) ho posa en qüestió de diverses maneres: múltiples identitats, irracionalisme, no identitat entre els individus, relativisme, interpretació. Podeu enfocar la qüestió des de qualsevol d'aquestes perspectives.

Ja a Veritat o mentida parla Nietzsche de com en realitat som un animal que parla, i moltes vegades fem servir el llenguatge per enganyar-nos. Per això podriem enfocar el tema des de la teoria discursiva. La persona no és un individu sol, autònom, que pensa i duu a terme processos cognitius que després són influenciats pel context social. Els seus pensaments, la seva identitat, es veuen configurats per la societat en què es troba i per les pràctiques col.lectives en què participa activament. Segons la teoria discursiva, les actituds no són quelcom que tenim al cap, producte de càlculs racionals interns, una predisposició interior individual, sinó pràctiques avaluatives: maneres de parlar amb què fem saber als altres la nostra posició sobre qüestions de debat públic, és a dir, discursos. Les actituds són un missatge i no pas una estructura mental. Per això poden ser expressades en forma de text. Un discurs és un conjunt d’afirmacions que constitueixen un objecte. Un discurs és un conjunt d’idees, valors i opinions que s’articulen en pràctiques lingüístiques, situat històricament i que construeix un objecte d’una determinada manera. Com veurem més endavant, el llenguatge no només és comunicatiu sinó també constructiu: els objectes canvien la seva realitat segons com se’n parla. El discurs fa visibles i rellevants unes coses i n’amaga d’altres. El llenguatge determina les accions humanes mitjançant la narració del que és real i el que no ho és. El discurs es materialitza en textos. Un text és unteixit de significats que pot ser reproduït, analitzat i interpretat.

El grup no és un context de modulació sinó la font de les actituds. L’origen de les actituds no està en els individus sinó en les relacions de grup i en les relacions de poder entre els diferents grups (contextualitzats històricament). Les pràctiques col.lectives són accions significatives per a la gent que hi participa. El significat no és al cap de la gent sinó en les seves interaccions. Els significats es nogocien i construeixen a partir de situacions concretes. La persona acaba tenint les actituds que constitueixen la manera de veure el món pròpia dels grups de pertinença. L’actitud és la versió individual dels valors i interessos grupals. Les actituds són la materialització de la ideologia del grup en el pensament de l’individu.

Això no significa que les persones siguem una mena de titelles que som moguts per uns fils socials que no podem controlar (determinisme sociològic). El subjecte és un agent social. El subjecte interpreta les situacions socials i s’esforça per donar sentit al seu món, té capacitat d’elecció i genera projectes que poden contradir les pautes socioculturals dominants. Això fa que les conductes no siguin predecibles. La persona interpreta la situació de manera complexa i elaborada. Té un caràcter interpretatiu, crític i constructor, amb molta variabilitat segons la seva situació particular, a partir de significats compartits ( no individuals).