ELS FRANCISCANS

EL MOVIMENT FRANCISCÀ

L’orde dels Franciscans va ser fundada per Sant Francesc d’Assis (1182-1226). Provenia d’una família benestant, però va abandonar els seus bens i es dedicà a predicar l’Evangeli i a viure en extrema pobresa. Predicava l’amor universal als homes, però també a tota criatura vivent, plantes i animals, i fins i tot al Sol. Va esdevenir un potent model de santedat.

En general, els filòsofs franciscans valoraven més el sentiment que la lògica, tot posant l’accent en el paper de l’amor i la voluntat i valorant les experiències místiques.

Després de la mort de Sant Tomàs, que era de l’orde dominicà, els franciscans es van oposar a la racionalització de caire aristotèlic del pensament tomista. Propugnaven un retorn a les tesis agustinianes, que exigien la fe, esperança i caritat com a virtuts prèvies al coneixement, l’amor a Déu com a condició per a la il·luminació intel·lectual.

RAMON LLULL

El franciscà Ramon Llull (1232-1315) formava part de la noblesa mallorquina. Va viure al marge de la fe fins que va tenir una il·luminació mística que el va convertir en un cristià compromès en múltiples campanyes religioses en terres d’infidels.

Va ser un home d’acció, però també un home d’estudi. És el filòsof català de més projecció al llarg de la història. La seva obra barreja singularment la lògica matemàtica, la poesia i el misticisme.

Va escriure en català, àrab i llatí. Volia arribar a tothom, especialment als infidels. Estava convençut que podia demostrar a jueus i musulmans la veritat del dogma cristià utilitzant mètodes de lògica matemàtica (Ars Magna).

Comparava la relació entre fe i raó amb la que es produeix entre l’oli (fe) i l’aigua (raó). La fe descansa sobre la raó sense barrejar-s’hi. Són dues coses diferents, però necessàriament harmòniques.

Seguint la tradició agustiniana, creu en la llum intel·lectual de l’ànima que fa possible el coneixement. Aquesta llum ens permet descobrir uns principis generals evidents per a tots i que són les arrels de l’arbre del coneixement.

GUILLEM D’OCCAM

El filòsof anglès Guillem d’Occam (1290-1349) va ser professor de la Universitat d’Oxford. Es va oposar al poder del Papa i per això Joan XXII el va cridar a Avinyó (on hi havia traslladat la cort papal de Roma –la qual cosa provocà el Cisma d’Occident). Va aconseguir refugi i protecció a la cort de Baviera.

La idea principal d’Occam és l’absoluta llibertat de Déu, pel damunt de qualsevol limitació que nosaltres puguem pensar. Déu no està obligat a res i és ell mateix qui determina el que és veritable o el que és bo segons la seva pròpia voluntat. Per exemple, si Déu volgués que se l’odiés, l’amor seria pecat i l’odi seria el bé. Déu pot transformar-ho tot en el moment que vulgui. Nosaltres no podem deduir quina és la voluntat de Déu si no és ell mateix que ens la revela. Per tant, l’únic camí cap a Déu és la fe, i la teologia filosòfica s’ha de suprimir radicalment.

Això no significa que la racionalitat humana no tingui cap valor. De fet, la raó ens ajuda a entendre el que captem amb els sentits. No es pot deduir lògicament com és la naturalesa, per això cal observar-ne acuradament tots els detalls. L’experiència és l’únic camí per a la investigació científica de la naturalesa. Aquesta tendència era típica dels franciscans d’Òxford, que es dedicaven a l’estudi de les ciències naturals i marca una tradició empirista que donarà els seus fruits més destacats en l’anomenat Empirisme Anglès.

El coneixement consisteix a captar empíricament el concret, el particular, i no pas l’universal. Els conceptes universals només són creacions de la ment humana per classificar una multitud d’objectes concrets, són signes de les coses, són simplement noms (i no pas substàncies transcendents a l’estil de les idees platòniques). Són paraules que representen individus en les nostres proposicions. Aquesta tesi es coneix com a nominalisme. El coneixement és més real quan més s’acosta a l’individu. Així, si dic que això és un animal dic menys que quan afirmo que és un gos, i encara sé més quan l’identifico com el setter d’en Pere.

Conforme al seu empirisme, ens suggereix estalviar l’ús de conceptes abstractes innecessaris, és a dir, evitar els conceptes metafísics mancats de referència empírica. Això es coneix com la navalla d’Occam. La navalla simbolitza una mena d’higiene filosòfica consistent en suprimir la major part de les nocions que els filòsofs utilitzaven. L’hereu d’aquesta navalla serà indiscutiblement David Hume.

Umberto Eco s’inspirà en el personatge de Guillem d’Occam per escriure la seva novel·la El Nom de la Rosa (que ha estat també portada al cinema). Guillem de Baskerville, el protagonista, és un monjo franciscà que participa en un debat teològic en una abadia benedictina. Hi farà un paper de detectiu a l’estil de Sherlock Holmes (el nom ens fa pensar en “El gos de Baskerville"). Observant tots els detalls aconseguirà treure l’entrellat d’un seguit d’assassinats de monjos. La clau dels assassinats és a la biblioteca i ens ajuda a entendre la importància de les obres d’Aristòtil a l’època medieval. A la novel·la es retrata també el debat entre els partidaris de la pobresa de l’església i els partidaris de la seva fastuositat.