L’ANTROPOLOGIA CULTURAL FREUDIANA

Freud utilitza el mite totèmic per explicar l’origen de la religió, la moral i totes les normes socials establertes per tal de fer possible i perdurable la vida social. El mite totèmic explica la mort del primer pare (protopare) en mans dels seus fills:

“Els homes haurien viscut, al començament, en petites hordes, sota el domini d’un mascle poderós i cruel que acapararia totes les femelles.

Els fills, un dia, s’haurien rebel·lat contra el pare: units el mataren i, dividit en trossos el devoraren com caníbals.

Cap membre de la multitud victoriosa va poder ocupar el seu lloc, perquè si algú semblava aconseguir-ho, aleshores veia com s’alçava en contra seva una idèntica hostilitat, seguida de lluites i assassinats; tots, finalment, s’adonaren que havien de renunciar a l’herència del pare.

En la impossibilitat de satisfer els impulsos sexuals dels membres masculins de l’horda (quan el pare era viu), per repressió de les pulsions i identificació, aquests van haver de sublimar-se en forma de llaços afectius que uniren els fills amb el pare i als germans entre si. Foren aquests llaços afectius els que, una vegada perpetrat el crim, feren néixer en l’assassí i en els seus còmplices un poderós sentiment de culpabilitat.

El pare mort revivia en l’esperit dels seus fills; la seva persona física havia estat abatuda, però els seus manaments i prohibicions romanien vigents: els remordiments i esquinçament dels llaços fraterns impediren als successors de posseir les dones, inaugurant així la prohibició de l’incest i la llei del matrimoni exogàmic, com primera forma d’expiació i penitència per la seva culpa.

Formaren aleshores la comunitat fraterna totèmica, els membres de la qual gaudien dels mateixos drets i estaven vinculats per les mateixes prohibicions (totèmiques): repetició i commemoració expiatòria del seu crim pel sacrifici totèmic (l’animal emblemàtic de l’horda, com a substitut del pare) i consumició de l’animal sacrificat com a signe de comunió amb el pare i d’aliança fraterna. Sense aquella reacció emotiva irresistible evocada pel protocrim, tal vegada els fills s’haurien exterminat recíprocament; però aquella reacció engendrà també el manament: no mataràs, i aquesta prohibició –que en el totemisme primitiu es limitava a l’animal substitut del pare, excepte en la commemoració anual - va prendre aleshores major extensió.

El pare mort era per a tots l’ideal, a la vegada temut i adorat, font de la llei i del dret que implica el tabú; posteriorment aquest protopare va ser elevat a la categoria de Creador del món i divinitzat; i no sense raó, doncs aquell engendrà tots els fills del primer nucli humà...”

Freud pensava que el sentiment de culpabilitat experimentat pels membres de l’horda primitiva es va traslladant a cada generació successiva en la situació edípica que es torna a reviure a cada nen, i així aquest sentiment acaba convertint-se en un sentiment generalitzat per a la humanitat sencera. Aquest sentiment és la base psicològica per a l’aparició dels lligams socials de tipus ètico-moral (prohibició de l’incest i del fratricidi) i també és la base del sentiment religiós, com a remei a la culpabilitat originada per l’assassinat del protopare.