EL DESCOBRIMENT DE L’INCONSCIENT

Fins a Freud, els psicòlegs identificaven la vida psíquica amb la vida conscient. Freud va suposar que la vida psíquica té les seves arrels en una zona més profunda de la persona: l’inconscient.

A finals del XIX, la teràpia psiquiàtrica de les alteracions psíquiques es basava en remeis de tipus físic: electroteràpia, hidroteràpia, medicaments calmants, suposant que les alteracions psíquiques tenien un origen orgànic.

Freud havia conegut a París, gràcies a una beca, al neuròleg Charcot, que usava la hipnosi per al tractament de la histèria. De tornada a Viena, va assajar, conjuntament amb Breuer, aquest tractament.

Els afectats per la histèria, davant de determinades situacions o estímuls, desencadenen un comportament alterat, recorrent a plors, crits, desmais, anestèsies, paràlisis... No es troba una relació entre aquests símptomes i la situació que envolta al malalt i tampoc no es troba cap causa orgànica (lesió, infecció o traumatisme).

Segons la interpretació de Freud, la histèria va lligada al context cultural en què es mou la persona afectada i, indirectament, també va lligada a determinades èpoques de la pròpia cultura. En l’estadi actual de la cultura europea cada vegada és menys freqüent trobar casos d’histèria; en canvi, en èpoques anteriors aquesta malaltia era freqüent principalment en les dones (d’aquí el nom, derivat d’híster, que és el nom llatí de la matriu)

La hipnosi és un estat de disminució o anul·lació de la consciència, una mena de somni provocat, al qual s’arriba per una tècnica de suggestió. La hipnosi només és possible en individus fàcilment suggestionables. Freud i Breuer la utilitzaven per fer dir coses als malalts histèrics que ajudessin a alliberar-los de les seves obsessions o complexos.

Freud havia observat que una ordre donada en estat d’hipnosi podia ser executada en estat conscient per la persona abans hipnotitzada. Per exemple, donem l’ordre de caminar de quatre grapes quan es desperti. En despertar-se, el pacient efectivament sent la necessitat de caminar de quatre grapes, si bé també sent la necessitat de dissimular. També havia observat que, en estat conscient, el pacient era incapaç de trobar la raó de l’acció que duia a terme. Només després d’un esforç important de concentració, estimulat pel psicòleg, el pacient arribava a recordar que hom li havia donat l’ordre de realitzar aquella determinada acció.

Fenòmens d’aquesta mena van fer suposar a Freud l’existència del psiquisme inconscient, capaç d’enregistrar ordres i fer-les executar sense que l’individu en fóra conscient.

Un cas molt important per a la gestació de la psicoanàlisi va ser el d’Anna O., treballat conjuntament per Freud i Breuer. Era una noia amb neurosi histèrica que se sentia incapaç de beure, sense saber explicar per què:

“Podia agafar el got amb la mà, però en tocar-lo amb els seus llavis l’arraconava a l’instant... Per calmar la set que la turmentava només prenia fruites aquoses. Quan feia sis setmanes que estava en aquell estat, va començar a parlar un dia, sota hipnosi, de la seva institutriu anglesa, per qui no sentia cap afecte, i conta amb extremades mostres de fàstic que un dia, durant la seva infantesa, entrà a la seva habitació i va veure com el gos de l’anglesa, un animal repugnant, bevia aigua d’un got, però per educació no va fer cap observació. Després d’exterioritzar enèrgicament, en aquest relat, el seu disgust, que en el moment en què es va produir va haver de reprimir, va demanar aigua, va beure’n sense cap dificultat una gran quantitat i va despertar de la hipnosi amb el got a la mà. Des d’aquell moment va desaparèixer completament la pertorbació de la impossibilitat de beure.”

La noia, censurada per motius d’educació, havia reprimit els seus sentiments d’agressivitat. El vas d’aigua simbolitzava l’objecte de la repressió a la qual s’havia sotmès.

Aquí tenim tots els elements que intervenen en l’alteració de la personalitat i en la histèria:

-Trauma: Fet o element pertorbador de l’equilibri de la personalitat, esdeveniment que provoca trastorns

-Símptoma: Signe exterior d’un trastorn.

-Síndrome: Conjunt de símptomes característics d’una certa malaltia

-Repressió: Reprimir és impedir quelcom. En termes psicoanalítics vol dir impedir que alguns elements del psiquisme es manifestin a nivell de consciència, enviant-los o mantenint-los a nivell inconscient. La repressió és la principal forma de reacció de defensa en front d’un trauma.

-Psiquisme: El psiquisme és el motor de la nostra personalitat. En el que es coneix com a “primera tòpica”, Freud divideix el psiquisme en tres nivells: inconscient, pre-conscient i conscient

-Conscient: Designa les operacions i continguts presents a la consciència en el moment actual.

-Pre-cosncient: Designa les operacions i continguts no presents a la consciència en el moment actual, però que poden arribar a fer-s’hi presents. Per exemple: coneixements, records, imatges, conceptes, instruccions.. que no s’utilitzen en el moment present.

-Inconscient: Designa els continguts no presents a la consciència i que no li són accessibles a causa de la censura. Freud creia que les persones som conscients d’una part molt petita de les nostres operacions i continguts mentals. Per això es va interessar molt per tot aquest material “enterrat” que anomena inconscient. D’una forma més concreta podríem dir que l’inconscient està format pels instints, els records de les primeres experiències i pels conflictes reprimits. Evidentment, tot això no tindria cap valor si no suposem que l’inconscient té una energia pròpia, els efectes de la qual emergeixen a la vida conscient.

D’aquesta manera dóna la seva interpretació de la histèria com el resultat d’uns traumes que han estat reprimits i obligats per mitjà d’una forta repressió a romandre a nivell inconscient. Com que aquests traumes no poden accedir a la consciència es converteixen en símptomes neuròtics corporals.

Malgrat tot, Freud es va adonar que el mètode de la hipnosi no funcionava igualment bé per a tothom, ja que no tots els neuròtics són fàcilment suggestionables o hipnotitzables.

Així, recorrent a l’experiència en què un pacient podia arribar a recordar, fent un esforç de concentració, coses amagades en l’inconscient, va provar un altre camí que va anomenar lliure associació. La lliure associació consistia en què l’individu, en estat conscient, havia d’anar explicant tot allò que recordés o li passés pel cap, tingués o no sentit, fent l’esforç de no aplicar-hi cap mena de censura. Al cap de poc temps, Freud s’adonà que això resultava un gran esforç pels pacients, perquè moltes associacions (explicacions) que feia el pacient eren interrompudes, inhibides o desviades per un mecanisme inconscient que censurava i seleccionava les idees que venien al cap del pacient, de tal forma que el pacient, en un moment determinat, canviava de tema o interrompia el que estava explicant (també va observar Freud que moltes d’aquestes interrupcions feien referència al camp de la sexualitat. Així va començar a considerar la sexualitat com un aspecte fonamental en el conjunt de la personalitat de l’individu). Apareixia, per tant, un mecanisme de defensa que impedia l’aparició a nivell conscient de records traumatitzants o desagradables o no convenients: la repressió.

Freud il·lustra aquest procés de repressió i el paper del terapeuta amb la següent imatge:

“Suposem que en aquesta sala, i entre el públic atent i silenciós que m’escolta, hi hagués un individu que es comporta pertorbadorament i que amb les seves rialles, exclamacions i moviments, distragués la meva atenció, fins al punt de veure’m obligat a manifestar que m’era impossible de continuar la conferència. En sentir-me, s’aixequen diversos espectadors i, després d’una breu lluita porten fora de la sala al pertorbador, el qual queda expulsat o reprimit i, d’aquesta manera puc, jo, continuar el meu discurs. Però per tal que la pertorbació no es repeteixi, en cas que l’expulsat volgués tornar a entrar, alguns dels senyors que han executat els meus desitjos, romanen muntant guàrdia al costat de la porta, constituint així una resistència subsegüent a la repressió efectuada. Si denominem el conscient a aquesta sala i l'inconscient al darrera de la porta, tindrem una imatge força precisa del procés de repressió. Tanmateix, suposem que amb l’expulsió del pertorbador i la guàrdia situada a la porta, no s’hagués acabat l’incident, doncs podria molt bé succeir que l’expulsat, ple de ràbia, continués donant-nos maldecaps. No és aquí entre nosaltres, però la repressió ha estat fins a cert punt inútil, doncs el pertorbador fa, des de fora, un xivarri intolerable, i els seus crits i cops de puny a la porta destorben la meva conferència més que abans. En aquestes circumstàncies veuríem amb gran alegria com, per exemple, el nostre president, el doctor Stanley Hall, fent el paper de mediador i pacificador, sortiria a parlar amb aquest intractable individu i tornaria a la sala demanant-nos que li permetéssim tornar a entrar, restablint-se d’aquesta manera la pau i la tranquil·litat. Aquesta és una exacta imatge de la missió del metge en la teràpia psicoanalítica de la neurosi.