METAPSICOLOGIA

La metapsicologia és la teoria psicoanalítica de la personalitat. Segons Freud, la personalitat de l’individu s’ha d’interpretar d’acord amb tots els elements psíquics constitutius.

Una consideració general summament important des d’un punt de vista filosòfico-antropològic:

A la vida psíquica hi ha una determinació causal tan rígida com en l’àmbit dels processos físics, sense que això signifiqui un reduccionisme de l’element psíquic al fisiològic. Per tant, en estudiar l’home hem de deixar de banda aspectes tals com la “voluntat lliure” o la “transcendència de l’esperit”, que no són més que ficcions metafísiques.

Tradicionalment, s’havia entès que l’home té un coneixement privilegiat d’ell mateix i de la seva ment. Ara calia admetre que no gaudeix d’un accés exhaustiu i complet als seus pensaments, records i desitjos. Una bona part dels fenòmens mentals roman oculta al seu protagonista, és a dir, succeeixen de forma inconscient.

La personalitat l’estudia des d’una perspectiva tòpica i des d’una perspectiva dinàmica.

PERSPECTIVA TÒPICA:

Cap al final de la dècada dels anys 20, Freud es va trobar en la necessitat de donar una explicació més exhaustiva de l’estructura de la personalitat que la que havia donat a la primera tòpica (inconscient, pre-conscient i conscient).

En el que Freud anomena segona tòpica, va dividir l’estructura psíquica en tres nivells o instàncies:

-id (l’allò)

-ego (el jo)

-super-ego (el super-jo)

L’ego és el centre de la personalitat. És una part organitzada a partir de l’id, i es forma en aquest per la influència del món exterior, de tal manera que es converteix en mitjancer entre l’id i la realitat. L’eina bàsica de l’ego és la racionalitat, mentre que l’id es caracteritza per ser una força irracional. L’id és el substrat més antic de la personalitat i és, per dir-ho d’alguna manera, l’element animal del nostre psiquisme. Com a tal té una component salvatge o descontrolada. Quan naixem, la nostra vida psíquica es redueix a l’id. Però l’home no pot sobreviure descontroladament. La seva adaptació a la realitat passa per la repressió de la seva animalitat i la imposició de la racionalitat i la cultura. El jo, sota la influència de l’exterior, ha de tendir a regular, amb la racionalitat, la tendència irracional de l’allò de satisfer els seus impulsos sexuals i agressius (que analitzarem després). El jo és la instància que sublima o reprimeix els impulsos pertorbadors. El jo es regeix pel principi de realitat i tendeix a la conservació de l’individu; això el jo ho fa sovint amb l’ajut o sota els dictats del super-jo. El super-jo es forma a mesura que l’individu va interioritzant les normes socials d’actuació i comportament, rebudes en tota l’etapa de creixement i educació, i que esdevenen forces de censura i repressió dels impulsos pertorbadors. El super-jo és el resultat de l’aprenentatge del que és bo i del que és dolent, del que és just i del que és injust; per això constitueix la consciència moral de l’individu i se li atribueixen dues funcions: recollir i representar el conjunt dels valors morals dignes de recompensa i reprimir tota mena de comportament moralment reprovable. En el super-jo s’hi troba l’origen del sentiment de culpabilitat, que s’experimenta com una angoixa en el jo quan hi ha un conflicte entre la satisfacció d’un impuls de l’id i la censura del super-jo.

La psicoanàlisi ens recorda que la vida humana és un conflicte continuat en el qual es troba immers el jo. El jo adopta un paper d’àrbitre que es troba en l’aclaparadora situació d’haver d’harmonitzar la convivència pacífica i fructífera de les demandes de l’id i del super-ego i les exigències i possibilitats de la realitat.

No hi ha una correspondència exacta entre conscient i inconscient i els tres nivells de la segona tòpica:

-Normalment l’id s’identifica amb l’inconscient. De tota manera, podem ser conscients d’alguns impulsos de l’id, però no dels més pertorbadors.

-El super-jo s’interioritza de tal forma que sovint actua des de l’inconscient i s’imposa dictatorialment, malgrat que la seva font sigui, en part, la racionalitat. El super-jo és el resultat de la reflexió i l’experiència de la humanitat al llarg de la seva història, però només pot actuar en la mesura que s’interioritza i s’imposa a despit de la comprensió o incomprensió de la seva conveniència per part de l’individu. Per exemple, la prohibició de l’incest pot ser una norma moral molt convenient per al bon funcionament social; però actua en nosaltres com una força que prové del nostre interior i que no qüestionem racionalment (el tabú de l’incest és quasi universal en les cultures antigues i totalment universal en les modernes; Freud considerarà que s’interioritza a partir de la superació del complex d’Èdip, la qual cosa succeeix a nivell inconscient).

-El jo se sol identificar amb el conscient, si bé el que anomenem consciència moral correspon al super-jo. Els límits entre el jo i l’allò són també difusos. És necessari que les energies del jo provinguin en origen del nivell primari de l’id. Podríem dir que l’id genera el jo per autocontrolar-se (reprimir-se per sobreviure) i el super-jo per reforçar i consolidar aquest mecanisme d’autocontrol.

PERSPECTIVA DINÀMICA:

Una preocupació fonamental de la psicoanàlisi és aclarir el funcionament de la motivació de les nostres accions i estats mentals, és a dir, cercar els factors que determinen el funcionament de la conducta.

Freud rebutja la creença que l’ésser humà es comporta de manera exclusivament racional, és a dir, mogut per creences i desitjos que es proposa de manera conscient i reflexiva. Ans el contrari, els motius de la nostra conducta són essencialment inconscients. Freud anomena pulsions aquests impulsos inconscients que són el motor del psiquisme. Sovint, en lloc de “pulsions” utilitza el terme “instints”

La teoria freudiana de la pulsió passa, com la tòpica, per diverses fases:

*(1894-1911) Freud admet la distinció, habitual en biologia, entre:

-Instint d’autoconservació, o pulsions del jo, dirigit a la conservació de l’individu com a tal (supervivència)

-Instint sexual, o libido, dirigit a la conservació de l’espècie. A “Sociologia de Masses” ens diu que la libido és:

“l’energia de les pulsions relacionades amb tot allò susceptible de ser comprès en el concepte d’amor” i, afegeix més avall, “la investigació psicoanalítica ens ha ensenyat que totes aquestes tendències constitueixen l’expressió dels mateixos moviments instintius que impulsen als sexes a la unió sexual”.

Aquests dos instints entren en conflicte. En el principi de la teoria, aquest conflicte s’identifica amb la confrontació existent entre forces conscients i inconscients. Les pulsions del jo serien la força repressora (que actua segons el principi de realitat) i la libido seria la força inconscient reprimida (que cerca la seva satisfacció segons el principi de plaer).

*(1911-1914) El descobriment del fenomen del narcisisme (enamorament d’un mateix) modifica la distinció entre “instint sexual” i “pulsions del jo”. Sembla com si tots dos procedissin d’una font libidinosa comuna. La diferència rau en l’objecte a què es dirigeix la libido:

-objecte extern: impuls sexual

-el propi jo com a objecte: pulsions del jo.

Però la libido no és l’únic element constitutiu de les pulsions del jo. Freud introdueix un element no libidinós que anomena “interès” i que juga el paper de principi de realitat.

*(1915-1920) L’agressió, que fins aleshores es considerava un element de la pulsió sexual (relacionada principalment amb el sadisme) passa ara a formar part de les pulsions del jo no libidinoses, (juntament amb l’interès) en forma de pulsió de domini del món exterior. Molt probablement l’experiència de la Primera Guerra Mundial influencià en el tomb de la teoria.

*(1921-1939) Apareixen dos nous principis explicatius:

-Eros, o pulsions de vida. És la tendència a continuar l’evolució de la vida. Determina aquells comportaments que tendeixen a unir el que està dispers, a harmonitzar i englobar el que és diferent. Pertanyen a aquest tipus tots els impulsos sexuals i d’amor, que porten als humans a buscar la companyia, el reconeixement i la comprensió dels altres.

-Thanatos o pulsions de mort. És la tendència a separar i disgregar el què està unit. Pertanyen a aquest tipus tots els impulsos d’agressivitat i destrucció que enfronten als homes contra ells mateixos i contra els altres.

Es tracta de pulsions antagòniques. Totes dues tenen el mateix poder i apareixen en cada situació mesclades en proporcions variables.

L’impuls de mort li permet explicar millor el sadisme i el masoquisme, i també la repetició d’experiències desagradables que no es poden explicar pel principi de plaer. La contradicció entre les dues pulsions explica no només certs comportaments contradictoris, sinó també la profunda contradicció de l’existència humana.

ETAPES DE LA SEXUALITAT

Freud considerava que la majoria de les pulsions que eren reprimides per les normes socials i culturals són d’origen sexual, i així des del naixement de l’home fins a la seva mort.

A principis de segle XX, parlar de sexe constituïa un autèntic tabú cultural, és a dir, quelcom considerat vergonyós i indigne de ser tractat d’una manera pública i oberta. A més, s’identificava sexualitat amb genitalitat, per la qual cosa Freud va causar un gran escàndol a la seva època en parlar de sexualitat infantil. Però Freud argumentava que l’instint sexual no és diferent dels altres instints: no pot ser que aparegui en un moment determinat de la vida d’un individu, sinó que, com tots els instints, existeix des del naixement.

Cal remarcar que per a Freud la sexualitat és una estructura afectiva global, és a dir, una manera de ser de tota la personalitat de l’individu. És una manera de ser que impulsa a l’individu a cercar el plaer i tot el que s’hi relacioni. L’energia que impulsa aquesta manera de ser de l’individu, la libido, és allò que posa en marxa el psiquisme de l’individu. La genitalitat es refereix a la fecundació i a la procreació, mentre que la sexualitat desborda àmpliament aquesta funció i constitueix la base de tota experiència de plaer.

Freud desenvolupà el concepte de zones erògenes, que són zones del cos, a banda dels genitals, que són susceptibles de produir plaer. Si bé pràcticament tot el cos pot ser considerat com a zona erògena, hi ha diversos punts de centralitat segons l’estat de maduració psicològica de l’individu. Tenint aquesta idea com a base i com a eix, Freud diferencia les següents fases del desenvolupament sexual (o fases del desenvolupament psíquic, que per a Freud és el mateix:

1.ETAPA PRE-GENITAL: Va des del moment de néixer fins aproximadament als cinc anys. Aquesta etapa es divideix en tres fases:

1.1.FASE ORAL-CANIBALÍSTICA: Durant els primers dies de vida no hi ha un òrgan precís on se centri la satisfacció libidinosa. Les possibilitats de satisfacció es troben repartides per tota la superfície corporal. Però al cap de pocs dies el principi de plaer s’organitza, centrant-se en la boca i els primers trams de l’aparell digestiu. La font de plaer sexual es relaciona inicialment amb el procés d’alimentació i s’estén a totes aquelles coses que es puguin xuclar, llepar o mossegar. La relació del nen amb el món que l’envolta es realitza fonamentalment a través de la succió (el pit matern, el xumet, els dits...). El nen petit tot s’ho vol posar a la boca. Però ha d’aprendre a reprimir aquesta pulsió. No tot es pot posar a la boca. Ara bé, reprimir no significa eliminar. La boca continua essent una zona erògena fonamental tota la vida, quan mengem, quan besem, quan masteguem un xiclet, quan fumem (a banda de l’addicció que genera la nicotina)... La boca també mossega, i aquesta és una via d’alliberament de pulsions agressives. Per això parla de fase oral-canibalística.

1.2.FASE ANAL-SÀDICA: A partir de l’any o una mica més tard entrem en la fase anal-sàdica, que es caracteritza per l’interès en les funcions excretores. La font de plaer es relaciona amb la retenció i evacuació d’excrements. De fet, durant tota la vida continua essent un gran plaer l’evacuació, si bé una personalitat equilibrada gaudeix d’aquests plaers de forma solitària i higiènica. El nen ha d’aprendre a controlar els seus esfínters i a adquirir uns hàbits de neteja. Aquesta és una gran concessió als pares: deixar de fer les necessitats fisiològiques on i quan es vol per a fer-ho només en certs llocs i de determinada manera. Però aquesta concessió es pot tirar enrere si el nen se sent frustrat (regressió) per una pèrdua d’atencions, pel naixement d’un germanet competidor, etc. El complement de “sàdica” fa referència al sentit de dominació que el nen li dona a les seves miccions. És clàssic que el nen jugui a ofegar formigues, per exemple. De més grans, un altre clàssic és jugar a apagar foc.

1.3.FASE FÀL·LICA: Abasta des dels 2-3 anys fins als 5-6 anys aproximadament. La sexualitat es interpretada en funció de la possessió o carència de penis. La nena interpreta la carència de penis com a una mancança, com a una sexualitat no desenvolupada o com una mena de castració i el nen pateix la por a perdre el seu penis (por a la castració).

El més important en aquesta etapa és l’aparició del complex d’Èdip. Aquest complex representa la tendència del nen a posseir la seva mare. Però aquest impuls és reprimit per la presència del pare, que és vist com un competidor. Per això el nen vol fer desaparèixer al pare, desitja la seva mort i, de fet, el mata en la seva imaginació. Això l’angoixa, perquè tem que el pare ho descobreixi, es revengi i el castri. L’única manera que té per defensar-se d’aquest perill és reprimir la seva tendència incestuosa, la qual cosa afavoreix la identificació amb el pare i amb tot el que aquest representa de força, poder i autoritat. En acceptar el poder i autoritat del pare, el nen comença a sotmetre’s a una força que sent com a exterior i superior a ell. Aquest és el primer pas per després, poc a poc, anar acceptant tot tipus de normes i lleis, primer del pare, després de la família, i finalment de molts àmbits de la societat. El conjunt d’identificacions que realitza el nen per la superació del complex d’Èdip porta a la formació del super-ego, amb la qual cosa la personalitat ja queda formada amb tot allò que li és essencial.

C.Jung, un psicòleg psicoanalista que es va anar apartant de Freud, va introduir el concepte simètric de complex d’Electra per aplicar-lo a les nenes. De tota manera Freud no hi va estar d’acord, ja que considerava que el desenvolupament de les nenes no era exactament equivalent al dels nens, sense que s’acabés de definir en les diferències i les seves causes.

2.ETAPA DE LATÈNCIA: Dura des de la superació del complex d’Èdip fins als 11-12 anys. Durant aquesta etapa hi ha una disminució de les pulsions sexuals. El nen va aprenent a diferenciar cada vegada millor entre el món subjectiu i el món objectiu i va assumint les normes de la seva societat.

3.ETAPA GENITAL: Comença quan es desenvolupen els canvis fisiològics de la pubertat. La sexualitat comença a organitzar-se sota el predomini dels òrgans genitals, sense que això impliqui la supressió dels altres centres de plaer.