APOL·LO I DIONÍS

Nietzsche comparteix la idea de Schopenhauer que la veritable realitat és voluntat. Però no accepta la renúncia a la vida. Si la vida és lluita: lluitem! Cal afirmar la vida malgrat la seva irracionalitat: no tenim res més.

Nietzsche era professor de filologia clàssica. En l’estudi de la tragèdia grega i de l’art grec en general, descobreix que els grecs anteriors a Sòcrates-Plató sabien molt bé que la vida és inexplicable i perillosa. Però no se n’amagaven, sinó que la transformaven mitjançant l’art.

Hi havia una manera apol·línia i una manera dionisíaca de crear art.

Dionís era el Déu de la vitalitat, de l’embriaguesa, de la fecunditat. Dionís representa el fluir desfermat de la vida, l’instint, l’impuls vital, la passió que tot ho arrasa. L’element dionisíac és present en l’esperit de la música (que reneix en Wagner). Si ens deixem portar per les forces dionisíaques, deixem de banda la nostra individualitat i passem a identificar-nos amb la força vital unitària.

Per altra banda, Apol·lo era el Déu de la forma mesurada, de l’ordre, dels límits, de la racionalitat, de la llum. Apol·lo representa la bellesa de la forma. No hi ha forma sense límits, però precisament els límits són el que ens separa dels altres, el que ens fa individus aïllats. L’element apol·lini és principi d’individuació. Un individu és un ésser definit, és a dir, limitat, que té una mesura definida. L’element apol·lini és present bàsicament en l’arquitectura i en l’escultura olímpica.

La cultura autèntica, pensa Nietzsche, ha de contenir i aplegar els dos elements. Ha de ser capaç de crear bellesa apol·línia sense oblidar l’instint vital, la brutalitat de la vida, representada per Dionís. La tragèdia grega és la màxima expressió de la confluència dels dos elements.

Aquesta dualitat la retrobarem, transformada, en l’antropologia freudiana, amb la distinció entre conscient i inconscient. L’inconscient serà la seu de la instintivitat vital, amb les seves tendències eròtiques (Eros) i destructives (Thanatos). La salut de l’individu rau en l’equilibri entre les pulsions inconscients i la seva mesurada repressió.

Tornant a Nietzsche, si l’element dionisíac desapareix ens trobem amb la decadència de la cultura (cultura malaltissa). Sòcrates-Plató serà el gran enverinador de la cultura grega, amb la unilateralitat del principi apol·lini que es tradueix en el món preeminent de les Idees. El que no és racional (bo, bell i cert) no és real, afirmava Plató. Amb la qual cosa Plató arribava a la idea que el món on vivim no és un món "de veritat", una idea que Nietzsche considera malaltissa, decadent i carregada de verí.

Nietzsche considerava que la cultura alemanya s’assemblava massa a la grega post-socràtica, i considerava que només podia salvar-se si s’impregnava de l’esperit de la música de Wagner.

EXERCICI

Llegeix amb atenció el text i respon les preguntes:

Haurem guanyat molt per a la ciència de l’estètica quan haguem arribat no només a la intel·lecció lògica, sinó a la seguretat immediata de la intuïció que el desenvolupament de l’art està lligat a la duplicitat del que és apol·lini i del que és dionisíac: de manera semblant a com la generació depèn de la dualitat dels sexes a base d’una lluita continuada i d’una reconciliació només periòdica. Manllevem aquests noms dels grecs, els quals, a l’home intel·ligent, li fan perceptibles les profundes doctrines secretes de la seva visió artística no amb conceptes, però sí amb les figures incisivament clares del món dels seus déus. Amb les seves dues divinitats de l’art, Apol·lo i Dionís, enllaça el nostre coneixement que, en el món grec, subsisteix una enorme oposició –d’origen i d’objectius- entre l’art de l’estatuer, l’art apol·lini, i l’art no estatuari de la música, com l’art de Dionís: aquests dos instints, tan diferents, van l’un al costat de l’altre, generalment en oberta desavinença entre ells, tot provocant-se mútuament a parir cada vegada fruits nous i més vigorosos, a fi de perpetuar en ells la lluita d’aquella oposició, sobre la que la paraula comuna “art” només fa de pont aparentment; fins que, finalment, per un miraculós acte metafísic, ambdós instints apareixen aparellats entre ells, i en aquest aparellament acaben engendrant l’obra d’art –que és tan apol·línia com dionisíaca- de la tragèdia àtica.

Per a fer-nos més propers aquests dos instints, imaginem-los de primer, com els mons artístics separats del somni i de l’embriaguesa; entre aquests fenòmens fisiològics es pot advertir una oposició corresponent a la que hi ha entre el que és apol·lini i el que és dionisíac. (...)

Aquesta joiosa necessitat de l’experiència onírica ha estat expressada igualment pels grecs en el seu Apol·lo: Apol·lo, com a déu de totes les forces de la imatgeria, és alhora el déu endevinador. Ell, que segons la seva arrel és el “Resplendent”, la divinitat de la llum, domina també la bella aparença del món interior de la fantasia. (...) Ara bé, aquella línia tendra que la imatge onírica no ha de traspassar per a no produir un efecte patològic –altrament, l’aparença, com una realitat tosca, ens enganyaria- no ha de faltar tampoc en la imatge d’Apol·lo: aquella mesurada limitació, aquell estar lliure de les emocions més desordenades, aquella quietud plena de saviesa del déu estatuer. (...)

Ja sigui per influx de la beguda narcòtica, de què parlen amb himnes tots els homes i pobles primitius, ja sigui amb el motiu del poderós atansar-se de la primavera, que travessa plena de delit tota la naturalesa, es desvetllen aquelles emocions dionisíaques, en la intensificació de les quals allò que és subjectiu desapareix fins a un total oblit de si mateix. (...)

Sota l’encanteri del que és dionisíac no només es torna a cloure l’aliança entre home i home: també la naturalesa, alienada, hostil o subjugada, torna a celebrar la festa de la seva reconciliació amb el seu fill perdut, l’home. Lliurement ofereix la terra els seus dons, i pacíficament s’acosten les feres del rocam i del desert. Amb flors i garlandes està recobert el carruatge de Dionís: sota el seu jou caminen la pantera i el tigre. (...) Tot cantant i dansant, l’home es manifesta com a membre d’una concordança superior: ha perdut el caminar i el parlar, i està en camí d’enfilar-se volant pels aires, tot dansant. En els seus gestos, hi parla l’embruixament. Així com ara els animals parlen i la terra dóna llet i mel, així també ressona en ell quelcom de sobrenatural: se sent com un déu, ell mateix es passeja tan extàtic i estirat com veié, en somnis, passejar els déus. 

F.Nietzsche, El naixement de la tragèdia.

1.Esquematitza les idees que apareixen al text

2.Busca alguna relació del text amb Heràclit

3.Què observes en l’estil de redacció de Nietzsche?

4.En el text Nietzsche parla de “reconciliació”. Redacta una reflexió sobre aquesta idea. Recorda el pensament de Rousseau, pensa en conceptes moderns com ecologisme, naturisme...