PERSPECTIVISME

La vida està constituïda peruna multitud de perspectives. Hi ha una pluralitat d’interpretacions i totes són vàlides “Hi ha diverses veritats i, per consegüent, cap veritat” (Voluntat de Poder). El món és només interpretable i manca de sentit fora de cada interpretació individual. Per tant, té innumerables sentits, tants com interpretacions, tants com perspectives individuals. No hi ha “fets” sinó “perspectives”. Aquest posicionament filosòfic es denomina perspectivisme. “Què és això?” significa sempre “Què és això per a mi?”.

"Capguardem-nos dels tentacles d’aquells conceptes contradictoris com “raó pura”, “espiritualitat absoluta”, “coneixement en ell mateix”. Aquí s’exigeix de concebre un ull que no pot ser concebut de cap manera, un ull que no pot dirigir-se enlloc, un ull en el qual haurien d’obstruir-se i de mancar aquelles forces actives i interpretatives mitjançant les quals s’aconsegueix únicament que el fet de veure sigui veure una cosa. Aquí s’exigeix sempre, per tant, un ull que és un absurd conceptual i un contrasentit. Hi ha només una manera de veure: veure en perspectiva. Hi ha només una manera de “conèixer”: conèixer en perspectiva. I com més gran sigui el nombre d’afectes que deixem expressar-se sobre una cosa concreta, més gran serà el nombre d’ulls, d’ulls diversos que sapiguem posar en la mateixa cosa i més completa serà la nostra “idea” d’aquesta cosa, la nostra “objectivitat”. Tanmateix, com és possible d’eliminar la voluntat en general i d’excloure tots els afectes sense excepció? En el supòsit que poguéssim aconseguir-ho, no significaria això castrar l’intel·lecte?"

F.Nietzsche. Genealogia de la moral.

REFLEXIONA: El JO de Descartes podria ser aquesta mena de “ull que no pot ser concebut de cap manera”?

Nietzsche no tracta de trobar una essència veritable (impossible de trobar perquè no existeix), sinó d’experimentar la plenitud de la individualitat, recrear-la, aprendre a viure-la com a pluralitat.

El terme que més s’acosta a aquesta experiència de l’esdevenir és la paraula “vida”. La vida és inconceptualitzable, és una existència natural completament individualitzada (podem compartir la raó, però no la vida), la vida accepta la contradicció, la diversitat, el canvi, en construeix i reconstrueix els sentits alhora que viu, es situa més enllà de la veritat, mantenint una relació íntima amb les coses que ens envolten.

Podem pensar el mateix de les lleis de la lògica. És una ficció creure en l’objectivitat del coneixement, és a dir, pensar que el coneixement representa realment les coses. No aspira a construir una teoria lògicament coherent, sinó que vol ser subversiu i provocador. Dir que Nietzsche no és lògic no és criticar-lo, sinó fer-li un elogi. No vol ser lògic; vol trencar el llenguatge, la lògica: filosofar a martellades. Per això el seu estil és aforístic. No estructura un discurs a l’estil de Kant o Descartes, sinó que va construint un clima de sospita, llençant un seguit d’idees colpidores que intenten provocar en el lector la sospita que hi ha quelcom que s’esmuny. Per això se l’ha definit com un filòsof de la sospita (com Marx i Freud) . Cal filosofar amb el “nas”, cal saber notar que hi ha quelcom que fa “pudor de podrit”.