SEGONA ETAPA 

Nietzsche adopta una actitud més positivista i analítica. Fa una separació entre la racionalitat metafísica i la racionalitat crítica. Ataca la metafísica des de la crítica. Els conceptes metafísics no són necessaris per explicar la realitat. La metafísica és un seguit de mentides i errors que la ciència ha de desterrar.

A Aurora posa de relleu com els valors ètics i democràtics que triomfen a Europa no són altra cosa que una transformació, un residu, dels valors de la moral cristiana des d’una perspectiva que es nega a acceptar la religió (com feien Hume, per exemple, o Voltaire), però que no sap trobar una veritable alternativa als valors cristians.

Últims ecos dels cristianisme en la moral: -“Només la compassió ens fa bons; per tant, cal que hi hagi una mica de compassió en tots els nostres sentiments”. Així sona la moral avui dia. I d’on ve tot això? El fet que aquell que duu a terme actes socials simpàtics, desinteressats i dirigits a l’interès comú, sigui considerat en l’actualitat com un home “moral”, és potser l’efecte i el canvi d’opinió més general que els cristianisme ha produït a Europa, per bé que potser a contracor i que no pretengui precisament això la seva doctrina. Però aquest va ser el residu dels sentiments cristians que va prevaldre quan la creença fonamental –ben contrària i profundament egoista- en “l’única cosa necessària”, en l’absoluta importància de la salvació “eterna” personal, així com en els dogmes en què es basava aquesta creença, van anar declinant a poc a poc, i la creença derivada en l’”amor”, en “l’amor al pròxim” en concordança amb la pràctica monstruosa de la misericòrdia eclesiàstica, va ser empesa a ocupar el primer pla. Com més es desvinculaven els homes dels dogmes, més cercaven la justificació de la seva desvinculació en el culte a l’amor a la humanitat. Va ser la pretensió oculta de tots els lliurepensadors francesos, de Voltaire fins a August Comte, no anar en això a la saga de l’ideal cristià; al contrari varen exagerar aquest ideal tant com varen poder. Comte, amb la seva cèlebre fórmula de “viure per als altres” de fet no va fer altra cosa que super-cristianitzar el cristianisme. En el món alemany Schopenhauer i en l’anglès John Stuart Mill són els qui varen donar més celebritat a les doctrines de l’empatia i de la pietat, o a la de l’utilitarisme, com a principis de conducta, però de fet només eren ecos, perquè aquest tipus de doctrines sorgiren al mateix temps i arreu del món en formes més o menys bastes o més o menys elaborades, però sempre amb força poderosa, gairebé des del temps de la Revolució Francesa, i tots els sistemes socialistes han anat involuntàriament situant-se en el terreny comú d’aquestes mateixes doctrines. Potser no existeix ara cap prejudici més difós que el següent: que “sabem” pròpiament en què consisteix la moral. Ara sembla que a tothom li agrada sentir a dir que la societat està en el camí d’adaptar les necessitats de l’individu a les necessitats generals, i que la felicitat i al mateix temps la disposició al sacrifici rauen a sentir-se membre útil i instrument de la col·lectivitat. El que passa però és que, actualment, tenim molts dubtes a l’hora de decidir on cercar la col·lectivitat, si en un Estat ja fundat o per fundar, en la nació o en un agermanament de pobles o bé, per acabar, en petites noves comunitats econòmiques. Sobre això s’hi reflexiona molt, s’hi dubta, s’hi lluita i s’hi posa molta emoció i passió; però hi ha una estranya i unànime conformitat a exigir que l’ego ha de negar-se a si mateix fins que, adaptant-se al tot, adquireixi de nou el seu cercle estable de drets i deures; fins que arribi a ser –tant si s’admet com si no- una cosa nova i del tot diferent, és a dir: fins a l’afebliment i la supressió de l’individu. Els que pensen així no renuncien a enumerar amb detall i criticar tot el que hi ha de dolent, hostil, dispendiós, costós i luxós en la forma de ser de l’individu prevalent fins ara, i desitgen governar la societat d’una manera més econòmica, menys perillosa, més igual, més uniforme, quan ja no quedi res més que “un gran cos i els seus membres”. I tot això es considera “bo” en la mesura que és el que correspon al seu desig i impuls d’agrupar en un sol cos tots els homes: aquesta és la “característica moral fonamental” dels nostres dies; la simpatia i els sentiments socials s’hi ajusten perfectament. (Kant és fora d’aquest moviment, perquè ensenya expressament que hem de ser impassibles davant del dolor dels altres si la nostra acció bona ha de tenir valor moral; Schopenhauer, summament irritat, com podem comprendre, anomena aquesta postura l’absurd kantià).

F.Nietzsche, Aurora

La proposta moral de Nietzsche, al llarg del que anomenem “tercera etapa”, intentarà superar la moral de la simpatia, de l’amor universal entre els homes, desemmascarant-la a l’obra “Genealogia de la moral”, substituint-la per una moral no humana, sinó pròpia del Superhome (és a dir, post-humana), creadora de valors fonamentats en la voluntat de vida, en l’arrelament a la terra, fugint de ficcions idealistes, més enllà del bé i del mal (com diu el títol d’una de les seves obres). No es tracta de predicar l’amor entre els homes com una forma d’emmascarament de la pròpia feblesa, de la pròpia incapacitat de viure sense l’escalf de la “comunitat” o, com diu Nietzsche, del “ramat”, sinó de proclamar l’amor (que és alhora temor) a l’home capaç de persistir en la seva voluntat creadora.

No serà tampoc una moral kantiana (tot i que sembla al text anterior que estigui d’acord amb Kant), en tant que la suposada impassibilitat que defensa Kant, i que enllaça amb els principis d’apatheia de la moral estoica, és ben lluny de l’arrelament a la vida, que manifesta el valor dels propis actes en l’alegria que els acompanya, en l’entusiasme, en el patiment.

A La Gaia Ciència trobem ja idees que són característiques de la tercera etapa: la mort de Déu i l’etern retorn. Pel que fa a la mort de Déu, Nietzsche constata que nosaltres el vam crear i nosaltres l’hem assassinat. Vam crear Déu perquè donés sentit a la vida i per explicar el que no enteníem, però la ciència moderna prescindeix de Déu en les seves explicacions. Hem assassinat a Déu, però no en som encara conscients. Continuem fent com si encara visqués. Hem abandonat a Déu, però mantenim els valors de la moralitat cristiana com si fos l’única moralitat possible. La democràcia i el socialisme són exemples d’aquesta supervivència. Per exemple, potser no diem que tots som germans (fills de Déu) però mantenim que tots som iguals (democràcia i socialisme).

La mort de Déu ha de ser alliberadora. Ha de fer que aprenguem a apreciar la vida. Ha d’acabar amb la moral cristiana i amb tot el que comporta (democràcia, socialisme...). Així començarà una època de guerres i cataclismes, l’autèntica política, l’autèntica vitalitat. Això va ser utilitzat com una justificació teòrica del nazisme, però és una mala interpretació. Els nazis no encaixen en absolut amb la nova moral que proposarà Nietzsche i que veurem posteriorment.

Pel que fa a l’etern retorn, en parlarem més endavant i veurem un text de la Gaia Ciència on la idea apareix amb tota la seva força.

EXERCICI

L’HOME BOIG

No heu sentit parlar d’aquell home boig que a plena llum del migdia encenia una llanterna, corria pel mercat i cridava sense parar: “Cerco Déu! Cerco Déu!” –Com que allí s’aplegaven precisament molts d’aquells qui no creien en Déu, suscità moltes rialles. És que s’ha perdut?, deia l’un, és que s’ha extraviat com un infant?, deia l’altre, o és que s’ha amagat?, té por de nosaltres?, se n’ha anat amb un vaixell?, ha emigrat?- així cridaven i reien en desori. L’home boig saltà al bell mig de tots ells i els trepà amb la seva mirada. “A on ha anat Déu?”, cridà, “Jo us ho diré! Nosaltres l’hem mort, vosaltres i jo! Tots nosaltres som els seus assassins! Però, com ho hem fet? Com hem pogut beure la mar fins al pòsit? Qui ens donà l’esponja per esborrar tot l’horitzó? Què férem quan desenganxàrem aquesta terra del seu sòl? Cap on es mou ara? Cap on ens movem nosaltres? No ens allunyem de tots els sòls? No caiem constantment? No caiem endarrere, cap al costat, endavant, en totes direccions? Encara hi ha un dalt i un baix? No errem com a través d’un no-res infinit? No ens colpeja l’espai buit amb el seu alè? No ha començat a fer més fred? No s’apropa com més va més la nit, una nit cada cop més intensa? No cal encendre llanternes al migdia? No sentim encara res del soroll que fan els enterramorts que enterren Déu? No ensumeu encara res de la putrefacció divina? –També els déus es podreixen! Déu ha mort! Déu roman mort! I som nosaltres qui l’hem mort! Com ens consolarem nosaltres, els assassins entre tots els assassins? Allò que el món posseïa fins ara de més sagrat i més poderós s’ha ensangonat sota els nostres coltells –Qui pot llevar-nos del damunt aquesta sang? Amb quina aigua podríem purificar-nos? Quines expiacions, quines cerimònies sagrades haurem d’inventar? No és massa gran per a nosaltres la grandesa d’aquest acte? No hem de convertir-nos nosaltres mateixos en déus, només per semblar-ne dignes? Mai no hi ha hagut un acte tan gran –i tot aquell qui continuï naixent després de nosaltres pertanyerà en virtut d’aquest acte a una història superior a qualsevol història que ha existit fins ara!” –Aquí callà l’home boig i esguardà de bell nou els seus oients: també ells callaren i el miraren esbalaïts. Finalment llançà a terra la seva llanterna, de manera que es feu trossos i s’apagà. “He vingut massa d’hora”, digué aleshores, “encara no estic a la meva època. Aquest esdeveniment enorme encara fa camí i avança lentament –encara no ha penetrat en les oïdes dels homes. El llamp i el tro necessiten temps, la llum dels estels necessita temps, els actes necessiten temps, fins i tot després que s’han dut a terme, per a ser vistos i sentits. Aquest acte és encara més lluny dels homes que l’estel més llunyà, -i, nogensmenys, són ells qui l’han dut a terme!” –Hom conta encara que aquell home boig entrà el mateix dia en diverses esglésies i hi entonà el seu Requiem aeternam Deo. Foragitat i instat a parlar, només repetia com a resposta: “Què hi fan encara aquestes esglésies, si no són les sepultures i els monuments funeraris de Déu?”

F.Nietzsche, La Gaia ciència (llibre III)

1.Què simbolitza:

-La llanterna

-El mercat

-L’horitzó

-El sòl

-Un dalt i un baix

2.Qui són els enterramorts?

3.Per què presenta al protagonista com a un home boig?

4.Per què trenca la llanterna?

5.Per què entona un Rèquiem aeternam Deo?