pÓgina principal

Xavier Vilaseca i Bañeras
FILOSOFIA PER A JOVES ESTUDIANTS

 

 

 

 

 

 

pÓgina anterior

 

ARTHUR SCHOPENHAUER

L’obra principal de Schopenhauer (1788-1860) és El món com a voluntat i representació.

Va rebre una forta influència del pensament hindú i de Kant (tot i que no sembla que comprengués gaire bé la seva filosofia).

La realitat en si mateixa (el que Kant anomenava “noümen”) es pot conèixer gràcies a la intuïció. Segons la intuïció de Schopenhauer, el noümen, la veritable realitat en si mateixa, és voluntat de vida. Es tracta d’una voluntat còsmica infinita que s’individualitza en els diferents subjectes de la naturalesa (tant si són minerals, vegetals o animals). Tant la força de la gravetat, com el magnetisme, la motivació, l’estimulació, etc., són representacions de la voluntat de vida.

En l’home, la voluntat de vida es manifesta com a voluntat individual conscient.

La voluntat individualitzada esdevé lluita per a l’existència. La intel·ligència, la racionalitat, és un resultat de l’evolució de l’home en la lluita per la supervivència. El dolor, el sofriment de l’existència, també és una conseqüència de la lluita de la voluntat per a la supervivència. Tots els mals tenen l’origen en l’enfrontament per a la supervivència de les voluntats individuals. Els animals es persegueixen, es devoren mútuament, pateixen i lluiten... però així s’aconsegueix l’equilibri natural i l’evolució de les espècies.

La finalitat de la voluntat de viure és viure, és lluitar per seguir vius per poder seguir lluitant per poder seguir vivint. Això no té sentit, és absurd, la vida és absurda. No estem doncs en el millor dels mons possibles (com diria Leibniz), sinó en un món absurd.

La filosofia ha d’intentar lluitar contra l’absurditat de la vida per tal de superar el dolor de la lluita per a la supervivència individual. La superació d’aquest dolor solament pot assolir-se anul·lant la pròpia voluntat individual, renunciant a la lluita.

Per aconseguir-ho Schopenhauer planteja dos camins:

1.L’art: En la contemplació estètica de l’art ens oblidem de nosaltres mateixos, ens deixem portar. En la contemplació de l’art no intervé cap interès individual, cap utilitat, només el pur plaer de contemplar. L’art representatiu més important és, segons Schopenhauer, el teatre tràgic. En la tragèdia es posa de manifest que l’individu no és res, no es pot oposar al destí tràgic, a la força de la realitat, que és voluntat absurda. Per exemple, el destí d’Èdip és absurd: matar el seu pare i casar-se amb la seva mare per engendrar-hi la seva descendència! Però quan Èdip se n’adona, no es lleva la vida, sinó que s’arrenca els ulls. Però encara hi ha una forma superior d’art: la música. La música va més enllà de tota representació: no representa conceptes sinó el propi fluir de la voluntat. No hi ha millor lloc per oblidar-se d’un mateix que en un concert.

2.La santedat ascètica: L’art només és un recurs temporal d’alliberament. Acabada la representació teatral o el concert, tornem a la dolorosa realitat. Podríem pensar que la millor forma d’oblidar-nos de nosaltres mateixos seria acabar definitivament amb la pròpia vida. Però Èdip, recordem-ho, no se suïcida. El suïcida no nega la vida, no supera la vida, sinó que afirma la voluntat de viure en unes determinades condicions. El que és veritablement sublim és renunciar al que la vida m’ofereix sense autoeliminar-me: la santedat ascètica. Això sí que és triomfar sobre l’absurd de la vida. El sant contempla la realitat com una única voluntat còsmica. Tu i jo som una mateixa cosa, i la comprensió d’aquesta unitat és el fonament de la veritable pietat. Així el sant estima el proïsme i s’oblida de la seva pròpia voluntat individual. El sant renuncia progressivament a tots els desitjos, que són la causa de la lluita i del sofriment, per intentar arribar a una mena de “nirvana”.