SOBRE VERITAT I MENTIDA EN SENTIT EXTRAMORAL

(Totes les citacions textuals corresponen al llibre "Sobre veritat i mentida en sentit extramoral".)

Aquesta obra de 1873 es pot considerar encara dins de la seva etapa romàntica de joventut. La idea de la superioritat de l’art respecte de la ciència és una característica d’aquest primer període. Però apareix ja el mètode genealògic característic del Nietzsche madur.

PRIMERA SECCIÓ

A la primera secció del text fa una crítica del llenguatge i de la idea de veritat. Comença per posar de manifest la irrellevància de l’home i del seu coneixement en el cosmos:

"En un remot racó d’aquest univers centellejant que s’expandeix en innombrables sistemes solars, hi havia una vegada un astre on animals intel·ligents inventaren el coneixement. Va ser el moment més pretensiós i mentider de la “història universal”: només va ser un moment. Al cap d’uns quants esbufecs de la natura, l’astre es glaçà i aquells animals intel·ligents moriren sense remei.

Qualsevol podria haver inventat aquesta faula i tanmateix podria no haver il·lustrat prou bé l’aspecte lamentable, vague, inútil i arbitrari que pren dins de la naturalesa l’enteniment humà. No hi ha hagut enteniment durant eternitats; i, quan desaparegui de nou, res no haurà passat. Perquè un enteniment no té cap missió per dur a terme que ultrapassi el límit de la vida humana. L’enteniment només és humà, i només qui en té un i l’ha generat se’l pren com si fos la cosa més important del món: com si els eixos de l’univers haguessin de girar al seu voltant. Si ens poguéssim comunicar amb un mosquit, ens adonaríem que també ell vola per l’aire amb aquests sentiments i es creu ser el centre volant del mateix món."

Som un animal orgullós i vanitós. Ens pensem que tot gira al nostre voltant com si fóssim el centre i la culminació de la realitat. Però no som res de tot això. Només un instant en la història de la realitat, un element marginal i insignificant.

"L’enteniment, com a mitjà destinat a la conservació de l’individu, desplega les seves màximes energies en l’art de la disfressa: perquè aquest és el mitjà gràcies al qual es mantenen en peu els individus més dèbils i menys robusts, ja que els ha estat negada l’oportunitat de lluitar per la seva existència amb la cornamenta i l’esmolada mossegada de la fera salvatge."

Som animals infradotats per a la vida: no tenim urpes ni ullals, som lents i febles. El nostre únic recurs per a la supervivència és l’intel.lecte. La característica principal de l’intel.lecte és la seva capacitat per fingir. La consciència és només una ficció, un invent, en el qual ens tanquem sense voler (ni poder) saber què hi ha a fora:

"En realitat, què sap l´home d´ell mateix?, és capaç de veure´s ell mateix, ni tan sols una vegada, com si estigués estès dins d´una vitrina il·luminada? No és cert que la naturalesa li oculta la major part de les coses, inclòs el seu propi cos, de manera que, a banda de les revoltes dels seus intestins, del ràpid flux de la circulació de la sang, de les complexes vibracions dels seus nervis,  queda desterrat i embolicat en una consciència superba i il·lusa? La naturalesa ha tirat la clau i ai de la funesta curiositat que pogués mirar cap a fora per una esquerda de la cambra de la consciència i albirar aleshores que l´home descansa sobre la crueltat, la cobdícia, la insaciabilitat, l´assassinat, la indiferència de la seua ignorància i, per dir-ho d´alguna manera, cavalcant en els seus somnis al llom d´un tigre! "

De forma natural, l’home utilitza la intel·ligència només per fingir. Però, tant per necessitat com per cansament de si mateix (incomoditat existencial) desitja viure gregàriament (com a part d’un ramat), en societat. Per això ha d’arribar a una mena de pacte de pau per evitar la guerra de tots contra tots. En aquest pacte es fixa el que serà considerat a partir d’aleshores com a veritat, és a dir, una designació de les coses uniformement vàlida (universal) i obligatòria.

Abans d’aquest pacte no es pot parlar encara de mentiders. El mentider utilitza les paraules amb sentits diferents als convencionals. Diu, per exemple, que és ric quan en realitat hauria de dir que és pobre. Si menteix interessadament i perjudica als altres amb el seu capteniment, la societat el rebutja. De fet el més detestat per l’home no és la mentida sinó el perjudici que provoca. No ens preocupa que els somnis ens enganyin, i preferim creure segons quines mentides còmodes que no pas enfrontar-nos a certes veritats si ens han de perjudicar.

De tota manera, hem oblidat que la veritat només és una invenció convencional i pactada, una fantasia. Les paraules i els conceptes no són res més que metàfores produïdes per la fantasia, però ho hem oblidat. L’origen del llenguatge no segueix un procés lògic, no és causat per l’essència de les coses, per la “cosa en si”:

"La “cosa en si” (allò que seria la veritat pura, sense conseqüències) és totalment inabastable i no es desitjable en absolut per al creador del llenguatge. Aquest es limita a designar les relacions de les coses amb els homes i per a expressar-les recorre a les metàfores més agosarades. En primer lloc, un impuls nerviós extrapolat en una imatge! Primera metàfora. La imatge transformada de nou en un so! Segona metàfora. I, en cada pas, un salt des d´una esfera a una altra completament diferent."

Fixeu-vos que passem de l’esfera de la realitat (cosa en si) a la de la imaginació (impuls nerviós que recorre el nostre cervell) i finalment a l’esfera del so (el so de les paraules).

Quan les paraules van més enllà de l’experiència singular i individual es converteixen immediatament en conceptes. Tots els conceptes es formen per equiparació de casos no iguals. Per exemple, eliminem arbitràriament les diferències entre les fulles i ens inventem el concepte de “fulla” fins arribar a pensar que existeix quelcom que és “la fulla” a part de cada fulla particular, una mena de model (arquetip) a partir del qual totes les fulles haurien estat dissenyades sense que cap fulla individual aconsegueixi reproduir a la perfecció aquest arquetip. Aquí tenim una clara contraposició amb Plató, que creia que les idees eren el model i la causa de les coses. Plató havia cregut que les coses només són aproximacions a les idees. Ara Nietzsche ens explica que les idees només són falsificacions de les coses.

"Què és aleshores la veritat? Una host (un exercit) en moviment de metàfores, metonímies i antropomorfismes, en resum, una suma de relacions humanes que han estat realçades, extrapolades i adornades poèticament i retòricament i que, després d´un ús perllongat, un poble considera fermes, canòniques i vinculants; les veritats són il·lusions de què s´ha oblidat que ho són; metàfores ja gastades i sense força sensible, monedes que han perdut el seu encuny i que ja no es consideren monedes sinó simple metall." 

Els homes ens comprometem a mentir d’acord amb una convenció ferma, com xais d’un ramat, amb un estil vinculant per a tots, i d’això en diem ser veraços. Aleshores, oblidem que la veritat és una ficció i ens sentim obligats a mantenir-nos fidels a la nostra veritat per contrast amb el perjudici que ocasiona el mentider. Convertim la veritat (la ficció establerta per a la comunitat) en una obligació moral i això ens tanca en el nostre món de conceptes fins a oblidar la realitat, que és sempre individual (a la realitat no hi ha conceptes ni formes generals). En l’àmbit dels esquemes conceptuals (que han suplantat la realitat) és possible construir un ordre piramidal per castes i graus, un ordre moral, un món de lleis, subordinacions, límits i privilegis, un món fredament racional, ordenat.

El coneixement pur de la cosa en si, prescindint dels homes (en terminologia de Nietzsche, “no antropomòrfica”) que és el que Nietzsche entén per veritat, no té res a veure amb el que normalment s’anomena "la veritat". Recordeu com Kant es referia a la cosa en si (noümen) com a l’origen d’unes impressions que omplien de contingut les nostres estructures intel.lectuals. Aquestes estructures no les considerava cap invent, sinó l’essència de la racionalitat general, compartida per tots els homes pel sol fet de ser homes, animals racionals. Ara Nietzsche es planteja que l’origen de l’element intel·lectual és la fantasia i el pacte convencional.

Kant havia plantejat que l’espai, el temps i la lògica (el que Kant anomenava estructures a priori de la percepció i l’enteniment) són els esquemes bàsics de la nostra percepció de la realitat. Com que nosaltres ja només som capaços de percebre allò que encaixa en els nostres esquemes racionals, pensem que l’espai i el temps són l’autèntica realitat, i que la realitat és lògica. Tanmateix, Kant creia que hi ha una única manera lògica de percebre el món, mentre que Nietzsche creu que es tracta d’una pura invenció, d’una manera de veure les coses que s’ha acabat imposant, però que hauria pogut ser qualsevol altra. Per a Kant la racionalitat era quelcom que implicava la humanitat de forma necessària i universal, i no només una ficció peregrina. Kant no creia que aquest ordre sigui fruit de la fantasia, però en realitat no és res més que una ficció que, com a tal, és incapaç d’arribar a la cosa en si. Kant havia oblidat l’origen de la veritat, però de la manera que ho plantejava tampoc no podia assolir el coneixement immediat de la cosa en si.

Els fenòmens eren, per a Kant, la forma humana de percebre la realitat. Això, en realitat, implicava que hi podia haver altres formes de concebre la realitat, i no hi ha cap manera de saber quina és la correcta. Segons Nietzsche, el subjecte i l’objecte són dues esferes completament diferents. La “percepció correcta”, és a dir, l’expressió adequada d’un objecte en un subjecte, no és possible sense una força mediadora que no existeix. No hi ha una relació causal necessària entre impulsos nerviosos (el que en podríem dir “sensacions”) i les imatges que produïm, sinó una creativitat artística, una capacitat de producció de metàfores.

Pensem que la ciència no pot ser producte de la imaginació perquè segueix un ordre racional, però l’ordre racional l’imposem nosaltres a la natura.

SEGONA SECCIÓ

A la segona part del text, planteja el paper de la creativitat artística en relació a la ciència. La ciència construeix un sistema conceptual rígid i matemàtic que serveix de fortalesa contra l’amenaça constant de “altres veritats”. Hi ha en l’home un impuls fonamental de construcció de metàfores, una creativitat artística que no pot aturar-se ni congelar-se en la ciència.

"Perquè, aleshores, busca un  nou camp per a la seva activitat i un altre buc i el troba en el mite i, sobretot, en l´art. Confon sense parar els títols i les cel·les dels conceptes introduint d´aquesta manera noves extrapolacions, metàfores i metonímies; mostra de continu l'afany per configurar el món diürn, fent-lo tant bigarradament irregular, tan inconseqüent, tan inconnex, tan encantador i eternament nou com ho és el món dels somnis." 

El mite és una expressió de la creativitat artística, com qualsevol altra art. En l’art tot és possible, i l’intel.lecte humà hi demostra la seva il·limitada capacitat de fingir i de viure les seves ficcions com a reals.

Nietzsche diferencia entre l’home racional (científic) i l’home intuïtiu (artista). D’alguna manera es reprodueix la distinció entre l’apol·lini i el dionisíac, però ara d’una manera més evolucionada. Recordem que tant Apol·lo com Dionís eren forces de l’art (escultura i música), i que es fecundaven mútuament fins a produir síntesis com la tragèdia. La ciència seria l’impuls apol·lini mancat de la dimensió dionisíaca, és a dir, mancat de vitalitat i força, d’alegria i patiment. L’exemple que proposa és la del filòsof estoic, que es refugia en l’ordre racional del cosmos (el destí, en diuen) per a fugir del patiment i, pel mateix preu, de l’alegria.

"Hi ha períodes en els quals l'home racional i l´home intuïtiu caminen junts; aquell, angoixat davant la intuïció, l'altre burlant-se de l'abstracció; i és tan irracional aquest com poc artístic el primer. Tots dos anhelen dominar la vida: el racional acarant les necessitats més elementals mitjançant la previsió, la prudència i la regularitat; l'intuïtiu, sense veure, com un “heroi desbordant d'alegria”, eixes necessitats i prenent com a real només la vida disfressada d'aparença i bellesa. Allí on l'home intuïtiu, com en la Grècia antiga, fa servir les seues armes de manera més potent i victoriosa que el seu adversari, pot, si les circumstàncies li són favorables, configurar una cultura i establir el domini de l'art sobre la vida; el fingiment, el rebuig de la pobresa, la lluentor de  les intuïcions metafòriques i, en fi, la immediatesa de l'engany acompanyen totes les manifestacions d´una vida d´aquesta espècie. Ni la casa, ni el pas, ni la indumentària, ni la gerra de fang manifesten que ha estat la necessitat la que els ha concebut: pareix com si en tots ells es manifestarà una felicitat sublim, una serenitat olímpica i, en certa manera, un joc amb la seriositat. Mentrestant, l'home guiat pels conceptes i les abstraccions l'únic que fa és conjurar amb ells les desgràcies, només aspira a alliberar-se del dolor en la mesura del possible sense extraure de les abstraccions cap tipus de felicitat; però l'home intuïtiu, assentat enmig d´una cultura i gràcies a les seues intuïcions, aconsegueix, a més de conjurar els mals, un flux constant de claredat, animació i alliberament. És cert que sofreix amb més vehemència quan sofreix; fins i tot ho fa més sovint perquè no sap aprendre de l'experiència i ensopega una i altra vegada amb la mateixa pedra. És tan irracional en el patiment com en la felicitat, s'esgargamella i no troba consol. Que diferentment es comporta l'home estoic davant les mateixes desgràcies, instruït per l'experiència i autocontrolat a través dels conceptes! Ell, que només busca normalment la sinceritat, la veritat, emancipar-se dels enganys i protegir-se de les intrusions seductores, representa ara, en la desgràcia, com aquell en la felicitat, l'obra mestra del fingiment; no té un rostre humà, bategant i expressiu, sinó una espècie de màscara de faccions dignes i proporcionades; no crida i ni tan sols altera la seua veu; quan tot el núvol descarrega damunt d'ell, s'embolica amb la seua capa i se'n va caminant, lentament, sota la tempesta."