Xavier Vilaseca i Bañeras
FILOSOFIA PER A JOVES ESTUDIANTS
LA TEORIA DE LES IDEES
PLANTEJAMENT DE LA TEORIA DE LES IDEES
No hi ha cap exposició sistemàtica de la teoria de les Idees en els diàlegs de Plató. Existia una teoria estructurada en els ensenyaments no escrits de l'Acadèmia? Possiblement; però ben segur que es tractava d'una teoria en constant evolució. Per això és molt important determinar l'ordre cronològic dels diàlegs (si bé encara no ens hi hem posat tots d'acord).
Plató, com a punt de partida, accepta el relativisme de Protàgores en l'àmbit del coneixement sensible i del "fluir constant" d'Heràclit. Qui es refereix només a les coses sensibles no podrà trobar mai un CONEIXEMENT ÚNIC, UNIVERSALMENT VÀLID. Els sofistes havien renunciat a aquesta mena de coneixement, tot considerant-lo impossible. Sòcrates, en canvi, creia que la recerca d’aquesta mena de coneixement és el que dóna sentit ple a la vida.
Cal cercar en el nostre interior la PLENA CONSCIÈNCIA que cap coneixement sensible proporciona (CONEIX-TE A TU MATEIX deia el seu mestre Sócrates). Aleshores podrem trobar un CONEIXEMENT VERITABLEMENT SEGUR, una CERTESA RACIONAL ABSOLUTA.
Segons els historiadors de la filosofia, Plató hauria assumit la noció de CONCEPTE UNIVERSAL que Sòcrates aplicava a l'ètica, i l'hauria aplicat a la ciència, fent-ne la VERITABLE REALITAT SUPERIOR: LES IDEES.
La teoria de les Idees es un replantejament d'un tema de clar origen parmenidià: La contraposició RACIONALITAT – SENSIBILITAT:
Hi ha però una profunda diferència amb Parmènides:
Així, doncs, la realitat queda dividida en dos móns: MÓN DE LES IDEES I MON SENSIBLE
MÓN DE LES IDEES
Es el veritablement real, és a dir, és molt més real que no pas el món sensible. Està format per un conjunt d'Idees:
és a dir, les característiques de l’ésser de Parmènides (al menys les tres primeres).
És un món INTEL.LIGIBLE (=cognoscible, =que es pot captar per la intel.ligència). Les Idees són els objectes específics del CONEIXEMENT RACIONAL. Però no s'han de confondre amb continguts mentals, pensaments. Els pensaments són quelcom subjectiu: el que jo penso ara potser demà ja no ho penso, i el que penses tu no ha de coincidir necessàriament amb el que penso jo. No parlem doncs de pensaments sinó de REALITATS COGNOSCIBLES que anomenem IDEES.
Les Idees s'ordenen jeràrquicament en el món intel.ligible, amb una Idea suprema, superior a totes i que les engloba totes: la IDEA DE BÉ.
En fin, he aquí lo que a mí me parece: en el mundo inteligible lo último que se percibe, y con trabajo, es la idea del bien, pero, una vez percibida, hay que colegir que ella es la causa de todo lo recto y lo bello que hay en todas las cosas, que,mientras en el mundo visible ha engendrado la luz y al soberano de ésta, en el inteligible es ella la soberana y productora de verdad y conocimiento, y que tiene por fuerza que verla quien quiera proceder sabiamente en su vida privada o pública.
PLATÓ:República VII
Fixeu-vos que aquí apreix una concepció que va més enllà de la pura interpretació de la realitat, ja que es tracta de tenir en compte el veritable coneixement de la Idea de Bé per a poder ser una bona persona (vida privada) i un bon ciutadà (vida pública). Noteu aquí una clara contraposició amb el relativisme dels sofistes.
Les Idees són també CRITERIS VALORATIUS de les coses naturals, és a dir, són MODELS IDEALS. Un ideal serveix per a valorar una realitat concreta. Si, per exemple, vull valorar un cos en un concurs de bellesa, he de tenir un ideal per a comparar-lo. Jo puc pensar que els ideals me’ls faig jo mateix, o bé la societat. Plató no ho creia així, sinó que atribuïa als ideals una realitat transcendent (més enllà), situada en el Món de les Idees.
MÓN SENSIBLE
És el món que ens envolta, el món on vivim. Està format per coses i no pas per Idees. És el món de l'etern fluir, és variable, canvia constantment, és pura aparença. És el món de l'opinió i de l'error. Ja que tot canvia constantment, el que avui és d’una manera demà ja n’és d’una altra i, per tant, no puc disposar d’un coneixement constant d’aquesta realitat canviant.
Si només em fixo en les aparences puc creure que aquest és l’únic món real. Però si segueixo la raó he d’admetre que hi ha un món molt més real que és el Món de les Idees.
EL MITE DE LA CAVERNA
Plató fa servir sovint ficcions que serveixen de metàfora del seu pensament. Es coneixen com a “mites”, però no els hem de confondre amb la mitologia pre-filosòfica. Els autèntics mites fan referència a un temps primordial i tenen pretensions de veracitat. El mites platònics són merament símbols o al.legories que serveixen per encaminar la ment cap a una reflexió concreta (mite de la caverna) o bé per fer imaginable quelcom purament abstracte (mite del carro alat).
El mite de la caverna apareix al llibre VII de La República:
-Y a continuación -seguí- compara con la siguiente escena el estado en que, con respecto a la educación o a la falta de ella, se halla nuestra naturaleza. Imagina una especie de cavernosa vivienda subterránea provista de una larga entrada, abierta a la luz, que se extiende a lo ancho de toda la caverna y unos hombres que están en ella desde niños, atados por las piernas y el cuello de modo que tengan que estarse quietos y mirar únicamente hacia adelante, pues las ligaduras les impiden volver la cabeza; detrás de ellos, la luz de un fuego que arde algo lejos y en plano superior, y entre el fuego y los encadenados, un camino situado en alto; y a lo largo del camino suponte que ha sido construido un tabiquillo parecido a las mamparas que se alzan entre los titiriteros y el público, por encima de las cuales exhiben aquéllos sus maravillas.
-Ya lo veo -dijo.
-Pues bien, contempla ahora, a lo largo de esa paredilla, unos hombres que transportan toda clase de objetos cuya altura sobrepasa la de la pared, y estatuas de hombres o animales hechas de piedra y de madera y de toda clase de materias; entre estos portadores habrá, como es natural, unos que vayan hablando y otros que estén callados.
-Qué extraña escena describes -dijo- y qué extraños pioneros!
-Iguales que nosotros -dije-, porque, en primer lugar ¿crees que los que están así han visto otra cosa de sí mismos o de sus compañeros sino las sombras proyectadas por el fuego sobre la parte de la caverna que está frente a ellos?
-¡Cómo -dijo-, si durante toda su vida han sido obligados a mantener inmóviles las cabezas?
-¿Y de los objetos transportados? ¿No habrán visto lo mismo?
-¿Qué otra cosa van a ver?
-Y, si pudieran hablar los unos con los otros, ¿no piensas que creerían estar refiriéndose a aquellas sombras que veían pasar ante ellos?
-Forzosamente.
-¿Y si la prisión tuviese un eco que viniera de la parte de enfrente? ¿Piensas que, cada vez que hablara alguno de los que pasaban, creerían ellos que lo que hablaba era otra cosa sino la sombra que veían pasar?
-No, ¡por Zeus! -dijo.
-Entonces no hay duda -dije yo- de que los tales no tendrán por real ninguna otra cosa más que las sombras de los objetos fabricados.
-Es enteramente forzoso -dijo.
-Examina, pues -dije-, qué pasaría si fueran liberados de sus cadenas y curados de su ignorancia y si, conforme a naturaleza, les ocurriera lo siguiente. Cuando uno de ellos fuera desatado y obligado a levantarse súbitamente y a volver el cuello y a andar y a mirar a la luz y cuando, al hacer todo esto, sintiera dolor y, por causa de las chiribitas, no fuera capaz de ver aquellos objetos cuyas sombras veía antes, ¿qué crees que contestaría si le dijera alguien que antes no veía más que sombras inanes y que es ahora cuando, hallándose más cerca de la realidad y vuelto de cara a objetos más reales, goza de una visión más verdadera, y si fuera mostrándole los objetos que pasan y obligándole a contestar a sus preguntas acerca de qué es cada uno de ellos? ¿No crees que estaría perplejo y que lo que antes había contemplado le parecería más verdadero que lo que entonces se le mostraba?
-Mucho más -dijo.
II.
-Y, si se le obligara a fijar su vista en la luz misma, ¿no crees que le dolerían los ojos y que se escaparía volviéndose hacia aquellos objetos que puede contemplar, y que consideraría que éstos son realmente más claros que los que le muestran?
-Así es -dijo.
-Y, si se lo llevaran de allí a la fuerza -dije-, obligándole a recorrer la áspera y escarpada subida, y no le dejaran antes de haberle arrastrado hasta la luz del sol, ¿no crees que sufriría y llevaría a mal el ser arrastrado y, una vez llegado a la luz, tendría los ojos tan llenos de ella que no sería capaz de ver ni una sola de las cosas a las que ahora llamamos verdaderas?
-No, no sería capaz -dijo-, al menos por el momento.
-Necesitaría acostumbrarse, creo yo, para poder llegar a ver las cosas de arriba. Lo que vería más fácilmente serían, ante todo, las sombras, luego, las imágenes de hombres y de otros objetos reflejados en las aguas, y más tarde, los objetos mismos. Y después de esto le sería más fácil el contemplar de noche las cosas del cielo y el cielo mismo, fijando su vista en la luz de las estrellas y la luna, que el ver de día el sol y lo que le es propio.
-¿Cómo no?
-Y por último, creo yo, sería el sol, pero no sus imágenes reflejadas en las aguas ni en otro lugar ajeno a él, sino el propio sol en su propio dominio y tal cual es en sí mismo, lo que él estaría en condiciones de mirar y contemplar.
-Necesariamente -dijo.
-Y, después de esto, colegiría ya con respecto al sol que es él quien produce las estaciones y los años y gobierna todo lo de la región visible y es, en cierto modo, el autor de todas aquellas cosas que ellos veían.
-Es evidente -dijo- que después de aquello vendría a pensar en eso otro.
-¿Y qué? Cuando se acordara de su anterior habitación y de la ciencia de allí y de sus antiguos compañeros de cárcel, ¿no crees que se consideraría feliz por haber cambiado y que les compadecería a ellos?
-Efectivamente.
-Y, si hubiese habido entre ellos algunos honores o alabanzas o recompensas que concedieran los unos a aquellos otros que, por discernir con mayor penetración las sombras que pasaban y acordarse mejor de cuáles de entre ellas eran las que solían pasar delante o detrás o junto con otras, fuesen más capaces que nadie de profetizar, basados en ello, lo que iba a suceder, ¿crees que sentiría aquél nostalgia de estas cosas o que envidiaría a quienes gozaran de honores y poderes entre aquéllos, o bien que le ocurriría lo de Homero, es decir, que preferiría decididamente «ser siervo en el campo de cualquier labrador sin caudal» o sufrir cualquier otro destino antes que vivir en aquel mundo de lo opinable?
-Eso es lo que creo yo -dijo-: que preferiría cualquier otro destino antes que aquella vida.
-Ahora fíjate en esto -dije-: si, vuelto el tal allá abajo, ocupase de nuevo el mismo asiento, ¿no crees que se le llenarían los ojos de tinieblas como a quien deja súbitamente la luz del sol?
-Ciertamente -dijo.
-Y, si tuviese que competir de nuevo con los que habían permanecido constantemente encadenados, opinando acerca de las sombras aquellas que, por no habérsele asentado todavía los ojos, ve con dificultad -y no sería muy corto el tiempo que necesitara para acostumbrarse-, ¿no daría que reír y no se diría de él que, por haber subido arriba, ha vuelto con los ojos estropeados, y que no vale la pena ni aun de intentar una semejante ascensión? ¿Y no matarían, si encontraban manera de echarle mano y matarle, a quien intentara desatarles y hacerles subir?
-Claro que sí-dijo.
PLATÓ: República VII
RELACIÓ DELS DOS MÓNS
Plató explica la relació entre el món de les Idees i el món sensible en llocs diferents de tres maneres diferents:
-PARTICIPACIÓ (METHESIS): Les coses físiques només són reals en la mesura que participen de la realitat de les Idees, de l'ésser de les Idees. De tota manera Plató mai no aclareix què significa exactament això de “participar del ser”
-IMITACIÓ (MIMESIS): Les coses sensibles estan fetes per un DEMIÜRG a imatge i semblança de les Idees que li servien de MODEL. Per tant les coses són una imitació, una còpia imperfecta de les Idees.
-FINALITAT (TELEIOSIS): Les idees són la finalitat (l'ideal) que intenten realitzar els éssers sensibles. Els objectes físics s'esforcen per assemblar-se a l'ideal (sense aconseguir-ho)
LA REMINISCÈNCIA
Nosaltres formem part del món sensible, però som capaços de descobrir les Idees, que no són d’aquest món. Si no les veiem en aquest món, però les coneixem, deu ser que les hem vist abans de venir a aquest món i ara les recordem. Així doncs, el coneixement de les Idees és innat. Quan naixem, portem en nosaltres el record adormit de les Idees que hem hagut necessàriament de contemplar abans de néixer. Ja que les coses sensibles s'assemblen a les Idees, quan les observem atentament ens les recorden. CONÈIXER ES RECORDAR (ANAMNESI). Aquesta és la tesi central de l'anomenada teoria de la reminiscència, i apareix principalment en els diàlegs Menó i Fedó.
Aquesta teoria implica que l'ànima és immortal (o, com a mínim preexistent). De fet, la teoria de la reminiscència té més valor antropològic que epistemològic.
Entronca amb la idea socràtica del "CONEIX-TE TU MATEIX", és a dir, la veritat és en el nostre interior, i cal recórrer un camí d’introspecció racional per descobrir-la (amb l’ajuda del mestre, que és el que anomenàvem “maièutica”)
Els millors exemples de la teoria de la reminiscència els troba Plató en el terreny de la matemàtica. Algú que no sap un teorema, pot recordar-lo si se li fan les preguntes adequades (maièutica) sense necessitat d’ensenyar-li res. Plató, al llibre “Menó” descriu una mena d’experiment amb un esclau. Sòcrates li planteja un problema de matemàtiques que l’esclau creu saber resoldre. Amb ironia li fa notar que en realitat no sap solucionar-lo. Després, tot fent-li preguntes (maièutica), aconsegueix que dedueixi tot sol la manera de resoldre’l. Avui explicaríem aquest fet pel caràcter racional a-priori de les matemàtiques. Plató en dedueix que ha contemplat alguna veritat matemàtica abans de néixer, en la seva vida anterior, prop del món de les idees.
Al diàleg “Fedó”, es recorda aquest exemple i es completa amb un enfocament complementari. A vegades la visió d’un objecte ens recorda quelcom diferent que hi està relacionat: un vestit ens recorda una persona, trobar un amic ens fa recordar una altra persona que hi relacionem...També un retrat ens pot recordar la persona retratada perquè s’hi assembla. Aleshores, no només recordem aquella persona, sinó que som conscients de la diferència entre la persona i el retrat. Si veiem dos objectes iguals, això ens recorda també la idea d’igualtat, al mateix temps que som conscients de la diferència entre la igualtat dels objectes i la “igualtat en si mateixa”, que seria perfecta. En veure “coses” iguals recordem la “idea” d’igualtat. De la mateixa manera ens passa amb les coses grans, petites, ràpides, lentes... i també amb les justes, bones i belles (si bé això sembla més difícil de recordar i, conseqüentment, ens costa més jutjar la bondat que la igualtat, i la justícia que la grandària; de tota manera, aquesta reflexió no la fa Plató sinó jo mateix). Quan naixem som capaços de reconèixer les coses iguals, les coses grans, les coses ràpides... i per això cal afirmar que tenim un record adormit de la igualtat, la grandària i la rapidesa en si mateixes (idees) que es desvetlla gràcies a les percepcions sensibles.
ELS NIVELLS DEL CONEIXEMENT
En el llibre VI de LA REPÚBLICA ens descriu esquemàticament els nivells del coneixement humà. Aquests nivells de coneixement es corresponen als nivells de la realitat, ja que epistemologia i ontologia estan íntimament lligades.
Per esquematitzar-ho representa una línia dividida en dues parts desiguals (la primera més gran que la segona) i cada una de les parts novament dividides en dues parts desiguals de la mateixa manera. Aquesta proporcionalitat indica la importància relativa de cada nivell. Les dues primeres parts les anomena DOXA i EPISTEME, i a les subdivisions les anomena PISTIS, EIKASIA, DIANOIA I NOESI:
DOXA |
EPISTEME |
||
------- |
------------ |
----------------- |
---------------------- |
EIKASIA |
PISTIS |
DIANOIA |
NOESI |
-EPISTEME: Es tradueix per CIÈNCIA (en la traducció del fragment del llibre VII, però, apareix com “intel.ligència”) Si ho comparem amb Parmènides representa el coneixement que segueix el camí de la RAÓ. Per tant, és la forma de coneixement més important i fa referència a les Idees, és a dir, a la veritable realitat. Es divideix en dos subnivells:
-DOXA Es tradueix per “OPINIÓ”. Seguint el model de Parmènides representa el camí de les aparences i es basa en les sensacions. És el coneixement del món sensible, si bé no podem dir-ne pròpiament coneixement, com ja hem vist. Es divideix en dos subnivells:
La teoria de les Idees espot considerar com una hipòtesi que ens serveix per explicar qüestions de tipus ÈTIC, POLÍTIC, ANTROPOLÒGIC, ESTÈTIC, EPISTEMOLÒGIC, ONTOLÒGIC, etc. Aquesta seria una tasca DIANOÈTICA. Però cal no oblidar la necessitat de la tasca NOÈTICA (dialèctica), és a dir, d'analitzar les Idees no com a hipòtesis explicatives, sinó en si mateixes. Això ho farà en el diàleg Parmènides.
-Bastará, pues -dije yo-, con llamar, lo mismo que antes, a la primera parte, conocimiento; a la segunda, pensamiento; a la tercera, creencia, e imaginación a la cuarta. Y a estas dos últimas juntas, opinión; y a aquellas dos primeras juntas, inteligencia. La opinión se refiere a la generación, y la inteligencia, a la esencia; y lo que es la esencia con relación a la generación, lo es la inteligencia con relación a la opinión, y lo que la inteligencia con respecto a la opinión, el conocimiento con respecto a la creencia y el pensamiento con respecto a la imaginación.
PLATÓ: República VII
LA DIALÈCTICA
La dialèctica és el mètode d’investigació filosòfica propi de Plató. Podem diferenciar entre dialèctica ascendent i dialèctica descendent:
DIALÈCTICA ASCENDENT: Intentem unificar allò que ens apareix com a múltiple. No partim de les sensacions més que com a despertador del record de les Idees que havíem contemplat en una vida anterior, i ens anem remuntant cada cop cap a Idees més generals, intentant assolir els PRIMERS PRINCIPIS: fins a la IDEA DE BÉ, de la qual depenen totes les altres.
DIALÈCTICA DESCENDENT: Consisteix a recórrer el camí invers: partint de les Idees generals, DIVIDIR-LES en les seves ESPÈCIES i GENERES, seguint les seves articulacions naturals. Cal fer com un bon carnisser, ens diu al diàleg FEDRE, que sap trinxar la carn pel lloc adequat, esquarterant l'animal per les seves articulacions. Es tracta també de no prendre per idèntiques dues Idees diferents, ni per diferents dues d'idèntiques. Es tracta de trobar la CARACTERÍSTICA DIFERENCIAL que permetrà la correcta DIVISIÓ.
La idea principal que regeix la dialèctica és que no captem una idea si no captem les seves relacions amb les altres idees.
-He aquí una cosa al menos -dije yo- que nadie podrá afirmar contra lo que decimos, y es que exista otro método que intente, en todo caso y con respecto a cada cosa en sí, aprehender de manera sistemática lo que es cada una de ellas. Pues casi todas las demás artes versan o sobre las opiniones y deseos de los hombres o sobre los nacimientos y fabricaciones, o bien están dedicadas por entero al cuidado de las cosas nacidas y fabricadas. Y las restantes, de las que decíamos que aprehendían algo de lo que existe, es decir, la geometría y las que le siguen, ya vemos que no hacen más que soñar con lo que existe, pero que serán incapaces de contemplarlo en vigilia mientras, valiéndose de hipótesis, dejen éstas intactas por no poder dar cuenta de ellas. En efecto, cuando el principio es lo que uno sabe y la conclusión y parte intermedia están entretejidas con lo que uno no conoce, ¿qué posibilidad existe de que una semejante concatenación llegue jamás a ser conocimiento?
-Ninguna -dijo.
-Entonces -dije yo- el método dialéctico es el único que, echando abajo las hipótesis, se encamina hacia el principio mismo para pisar allí terreno firme; y al ojo del alma, que está verdaderamente sumido en un bárbaro lodazal lo atrae con suavidad y lo eleva a las alturas, utilizando como auxiliares en esta labor de atracción a las artes hace poco enumeradas, que, aunque por rutina las hemos llamado muchas veces conocimientos, necesitan otro nombre que se pueda aplicar a algo más claro que la opinión, pero más oscuro que el conocimiento. En algún momento anterior empleamos la palabra «pensamiento»; pero no me parece a mí que deban discutir por los nombres quienes tienen ante sí una investigación sobre cosas tan importantes como ahora nosotros.
PLATÓ: República VII
L’ANÀLISI DE LA TEORIA DE LES IDEES EN EL DIÀLEG CRÍTIC PARMÈNIDES
En el diàleg Teetet Plató posa a prova les hipòtesis d'altres filòsofs. En la primera part del Parmènides posa a prova la seva pròpia teoria.
Al principi del diàleg el jove Sòcrates planteja la teoria de les Idees com una hipòtesi que permet resoldre les dificultats de l'eleàtic Zenó: Tenim per una banda la Idea d'unitat i per altra la Idea de multiplicitat, que existeixen a part de les coses sensibles (en el món de les Idees). Aleshores la cosa pot ser UNA I MÚLTIPLE al mateix temps perquè participa en les dues Idees al mateix temps. Així, una mateixa cosa pot ser sense contradicció gran i petita, semblant i diferent, etc.
Parmènides somriu davant l'ardor del jove Sòcrates (que simbolitza al jove Plató). Parmènides no es proposa investigar si la hipòtesi de les Idees resol les dificultats de Zenó, sinó que l'analitzarà en si mateixa.
-Primer de tot cal definir què entenem per Idea: LA IDEA ÉS LA FORMA UNITÀRIA DE QUELCOM QUE ÉS MÚLTIPLE. Per exemple: si veiem moltes coses belles parlarem de la Idea de bellesa com la forma unitària de totes les coses belles. Si veiem moltes coses grans parlarem de la Idea de magnitud com a forma unitària de totes les coses grans)
-En segon lloc cal veure de què hi ha Idees.
-En tercer lloc cal veure quines relacions s'estableixen entre les Idees i la ment humana. Les Idees no són "el que els homes pensen" sinó quelcom en si mateixes. L'home les pot conèixer en major o menor grau. El seu coneixement és innat, segons la teoria de la reminiscència.
-En quart lloc cal investigar les relacions de les Idees entre si i amb les coses sensibles. És el problema de la relació entre la unitat (les Idees) i la multiplicitat (les múltiples coses sensibles i la multiplicitat d’Idees). En aquest punt arribem a les següents conclusions:
1.La participació de les coses en les Idees és impossible. Hi hauria dues possibilitats:
2.Si quan considerem una multiplicitat d'objectes cal que una Idea unifiqui aquesta multiplicitat, també necessitarem una nova Idea quan considerem el conjunt múltiple (de dos elements) de la Idea i "el conjunt que ha unificat". Això ens portaria a una sèrie infinita d'Idees. Aquest argument serà utilitzat també per Aristòtil: l'argument del tercer home (una multiplicitat d'homes, la idea d'home i el tercer home que representa els homes i la idea plegats)
3.La relació còpia-model (o arquetip) tampoc no és sostenible. Si les coses múltiples i la Idea unitària s'assemblen, és que existeix una semblança que apareix com una nova Idea, i això ens torna portar a una sèrie infinita d'Idees.
4.Si les Idees són en si mateixes no són cognoscibles, perquè si són en si no poden ser també en nosaltres. S'entén que quan coneixem una idea passa a ser dins nostre d'alguna manera.
Què es demostra realment amb aquests quatre arguments? No es tracta que hàgim d'abandonar la teoria de les Idees, però cal acceptar que no podem continuar considerant-les com a unitats en si mateixes separades de la realitat múltiple. Dit d'una manera més entenedora: LA DIVISIÓ RADICAL DE LA REALITAT EN MÓN SENSIBLE I MÓN DE LES IDEES ÉS INSOSTENIBLE. Però Parmènides afirma que sense Idees no pot haver-hi ni ciència ni dialèctica ni filosofia, ja que cauríem en el fluir constant d'Heràclit i en el relativisme dels sofistes. Així doncs, el que cal és desenvolupar una teoria de les Idees adequada.
En els diàlegs crítics que segueixen al Parmènides Plató replanteja la seva teoria. De tota manera, no ho explicarem aquí. Serà més interessant veure com el seu deixeble Aristòtil va prendre el relleu en aquesta tasca.