LA FILOSOFIA COM A FORMA DE VIDA

Per a Plató, la filosofia no és un conjunt de teories que es poden aprendre, no és un seguit de lliçons que calgui memoritzar per arribar a ser savi. La filosofia és una manera de viure. Ser filòsof és viure entregat a la recerca de la Veritat i del Bé, tant el propi (ètica) com el de la comunitat (política). Apropar-se a la Veritat és apropar-se a l’autèntica Bellesa i és apropar-se al Bé. Apropar-se al Bé és perfeccionar-se, superar-se en tots els sentits i dimensions de la persona.

Però la Veritat, la Bellesa i el Bé cal descobrir-los per un mateix. Només així es poden copsar plenament i amb sentit. Hi ha aquí l’empremta del mestre Sòcrates. La filosofia és un camí, una recerca constant. El mestre ens pot ajudar en el nostre camí, com la llevadora ajuda a parir; però no ens pot oferir les respostes si no estem nosaltres mateixos prenyats de filosofia.

En conclusió, no és filòsof qui coneix moltes teories, sinó qui viu filosòficament, és a dir, qui estima profundament la Veritat, la Bellesa i el Bé.

No ens ha d’estranyar que les teories de Plató vagin evolucionant al llarg de la seva obra, i que sovint trobem idees que no encaixen gens amb d’altres d’un altre moment. La filosofia és quelcom viu, com els filòsofs.

De tota manera, res més lluny de Plató que el relativisme dels sofistes. Seguint la tradició del mestre Sòcrates, els sofistes són l’antítesi de Plató. Plató creu en la Veritat. Hi ha una Veritat única i eterna, que certament no és fàcil de trobar, però que sens dubte ha d’existir. És possible que la Veritat només estigui a l’abast d’éssers divins, que calgui un esforç sobrehumà... Potser sí que en aquesta vida no assolirem mai la perfecció del coneixement. Però renunciar-hi, creu Plató, és renunciar definitivament a la possibilitat de la justícia (a la ciutat) i de la felicitat (en l’individu). Com podríem parlar de justícia si no hi hagués un Bé veritable que ens servís de referència? És possible que l’èxit polític en una societat democràtica s’assoleixi més per la capacitat de convèncer al poble ignorant i influenciable, que no pas per la possessió de “bones idees”, d’”idees justes”. Però aquest èxit personal del polític no és en realitat font de felicitat, ni per al poble ni tan sols per al mateix polític. La felicitat només és autèntica si es fonamenta en el Bé. I al Bé només ens hi podem acostar vivint filosòficament.