TEORIA POLÍTICA

ESTAT, JUSTÍCIA I FILOSOFIA

L'ESTAT IDEAL. LA CIUTAT JUSTA

A La República (que en grec portava com a títol “POLITEIA”) Plató intenta descriure l'estructura i l'essència de l'estat ideal.

Hi ha historiadors de la filosofia que consideren que l’interès principal de la filosofia platònica es centra en l'acció política, en la reforma política. De fet, els seus tres viatges a Siracusa posen de manifest que va intentar ser quelcom més que un teòric.

El llibre II de La República planteja la qüestió de saber si la justícia és convenient per als homes. Alguns sofistes, com Trasímac, havien considerat que és més feliç l’home injust que no és castigat que no pas l’home just. Per a Trasímac, la justícia era simplement la llei del més fort.

Al llibre I apareixia Trasímac defensant la tesi que “la injustícia és preferible a la justícia”. Al començament del llibre II, Glaucó i Adimant li demanen a Sòcrates que defensi la tesi contrària. Els germans de Plató estan convençuts que cal ser just, i procuren ser-ho, però les idees de Trasímac els semblen també raonables, i el que volen és un coneixement veritable de què és la justícia per tal de poder arribar a una afirmació ben fonamentada d’aquesta convicció.

Per aclarir què és la justícia en l’home, fan un exercici d’investigació prèvia de la justícia en una ciutat. Sòcrates (és a dir, Plató) considera que és més fàcil descobrir la justícia en el que és més gran (la ciutat) i després veurem com es pot traslladar la idea de justícia a l’home com a individu. Per això intenta imaginar el naixement d’una ciutat (hipotètica i ideal) per tal d’esbrinar que li cal a una ciutat per tal de ser considerada justa.

“La justícia, diem, és cosa d’un home en particular, però també és de tota la ciutat.”

“Naturalment”-respongué ell.

“I la ciutat no és més que un home sol?”

“És més”-acordà.

“Doncs potser en un objecte més gros hi hagi una justícia més grossa i més fàcil d’assimilar. Per tant, si ho voleu, primer mirarem què és la justícia en les ciutats, i després ho examinarem igualment en cada persona.”

PLATÓ: República II

La ciutat és útil per a l’home per tal de satisfer les seves mancances particulars. Les necessitats són el fonament de l’organització de la polis. Caldrà obtenir aliments, habitatge, vestits... La idea central és que per tal d’aconseguir ser eficaç en la producció del que cal per satisfer les necessitats cal que cada ciutadà s’especialitzi en una tasca, ja que l’especialització genera eficàcia. Cal doncs una divisió del treball segons les aptituds naturals de cada ciutadà i un esforç de col·laboració.

A mesura que la ciutat vagi creixent, també caldrà que hi hagi comerç i moneda per tal de fer més pràctiques les transaccions comercials.

Llegiu atentament les pàgines 51 a 58 del text del moodle per veure els detalls de com es dissenya aquesta ciutat o estat ideal. Preneu nota dels aspectes que us semblin més rellevants.

Al principi, la idea és fundar una ciutat sana, però Glaucó creu que no n’hi ha prou amb això, sinó que cal cercar també una ciutat opulenta. La gent no desitja una vida senzilla, sinó que vol determinats luxes. Això genera l’aparició de molts oficis superflus:

“Aleshores ens cal engrandir altre cop la ciutat, perquè la que fruïa de salut ja no ens basta; haurà de créixer en extensió i en uns habitants que fins ara a les ciutats no eren imprescindibles, com és ara caçadors i tota mena d’imitadors, molts de colors i de formes, molts altres de música; hi haurà poetes i els seus servidors, és a dir, els rapsodes, actors, dansarins i empresaris. I professionals d’estris dels que fan servir les dones per als seus pentinats, i també dels altres. Però principalment ens mancaran molts més servidors: no et sembla que ens caldran preceptors, dides, mainaderes, cambreres, perruquers, i també cuiners i majordoms? I encara hi haurà d’haver porcairols, perquè a la ciutat anterior no n’hi havia: no els necessitàvem. Però a la d’ara en mancaran. I també bestiar de tota mena, per si algú n’ha de menjar. Oi que sí?”

“Sí, com no?”

“I si endrapem d’aquesta manera, caldran molts més metges que abans.”

“És veritat.”

PLATÓ: República IV

La riquesa i el creixement comporten també l’expansió territorial i la necessitat de defensar la ciutat dels enemics externs. Per a això el millor és disposar d’un exèrcit de guerrers professionals.

Plató no creu possible una ciutat sense guerrers, el que ell anomenarà la classe dels guardians. Tanmateix deixa per a un altre moment la discussió sobre si la guerra és bona o dolenta. S’entreveu que no la valora positivament i que entén que la causa de la guerra és la passió per l’adquisició de riqueses més enllà del que és necessari per a una vida sana.

“Per tant, haurem de retallar per a nosaltres territori dels veïns, si és que n’hem de tenir prou per a pasturatges i terres conradisses, o els altres a nosaltres si es lliuren també a una adquisició il·limitada de riqueses, traspassant les fronteres de les seves necessitats.”

“Tot això se’ns imposa molt, Sòcrates”-va dir.

“Doncs amb tot això farem la guerra, Glaucó. O hi ha altres solucions?”

“Farem la guerra”-digué ell.

“De moment no aclarim res de l’aspecte”-vaig fer jo- “de si la guerra fa bé o fa mal; pensem només fins aquí que hem trobat ja l’origen de la guerra en aquesta passió que és per a les ciutats i per als particulars la pesta més funesta cada vegada que els percudeix.”

PLATÓ: República II

Sigui com sigui, una ciutat necessita guardians, ni que sigui per a defensar-la dels enemics externs (o interns, si n’hi hagués). La idea és que també en la guerra cal especialització. Descriu la naturalesa (manera de ser) de qui hagi de ser guerrer, és a dir, les qualitats d’un bon guerrer:

• Valentia
• Fogositat
• Ànima intrèpida i invencible
• Han de ser afables amb els conciutadans i ferotges amb els enemics, com els gossos de pura raça. Vol dir que es refien del que coneixen i no del que ignoren, i aquesta, de fet, és una virtut filosòfica, ja que és propi del filòsof estimar el que coneix.

Llegiu atentament les pàgines 61 a 64 del text del moodle, on explica com ha de ser la naturalesa dels guardians.

A aquesta ciutat li manca encara algú que l’organitzi i la dirigeixi. Aquesta és la clau de la qüestió política i la trobem definida en el llibre V de La República: ELS FILÒSOFS HAN D'ESDEVENIR GOVERNANTS O ELS GOVERNANTS FILÒSOFS.

Només els filòsofs són capaços de descobrir la veritat, i només qui posseeixi la veritat coneixerà el que convé o no convé a la ciutat. El filòsof intenta aproximar-se a la Idea de Bé i només ell posseeix la ciència de la virtut.

Així, l'estat ideal està format per tres grups socials o classes:

1.GOVERNANTS: Els filòsofs constituiran la classe dels governants i la seva virtut haurà de ser la PRUDÈNCIA, és a dir, la capacitat de governar amb saviesa. En el llibre IV defineix la prudència com una ciència:

“A la ciutat que acabem d’habitar, alguns dels seus ciutadans tindran un saber tal que no delibera sobre algun dels aspectes particulars d’ella, ans deliberen sobre la seva totalitat, a veure la girada (la manera) amb què ella tractarà el més bé possible amb ella mateixa i amb les altres ciutats.”

PLATÓ: República IV

D’aquesta mena de savis no n’hi ha pas gaires, però si governen els savis podrem dir que la ciutat és sàvia.

2.GUARDIANS: Els guardians o guerrers s’ocupen de la protecció de la ciutat. La seva virtut principal serà el CORATGE, que és el contrari de la covardia, una mena de fortalesa de caràcter que els permet la conservació en qualsevol circumstància de l’opinió recta i justa sobre quines coses cal témer i quines no.

“Mira, la ciutat és coratjosa per una certa part d’ella mateixa. En aquesta part té la potència per conservar l’opinió pel que fa a les coses importants, que siguin sempre tals i les mateixes, com el legislador les proclamà en el pla d’educació. No és això el que anomenes coratge?”

PLATÓ: República IV

3.PRODUCTORS: Són els encarregats de produir els béns materials que calen als ciutadans: pagesos, comerciants i artesans (en una ciutat sana). Els productors són la classe inferior, ja que es relacionen amb les coses més prosaiques, més materials. La seva virtut fonamental ha de ser la TEMPRANÇA.

Defineix la temprança com a “un cert ordre, i un domini d’alguns plaers i passions”. En la ciutat es tracta que les classes productores es deixin governar pels savis governants. En el pla individual es tracta que els sentiments més baixos es deixin dominar per la “recta raó”, que es deixin governar per la part millor de l’ànima. Així doncs, la temprança és una mena d’harmonia entre l’inferior i el superior. Es pot entendre com un “ser amo de si mateix”, és a dir, que la pròpia raó i no pas les temptacions dels desitjos sigui qui ens mani. Tanmateix, pel que fa a la ciutat, afirma que la temprança és una mena d’harmonia entre el que mana i el que obeeix, un acord entre ells i, per tant, és una virtut que no és exclusiva dels productors sinó que abasta la ciutat sencera.

Cada ciutadà és apte per alguna d'aquestes tres coses. Això depèn de la part de l’ànima que sigui més important per a cadascú. Segons la part de l'ànima predominant en cada individu, les persones es reparteixen en cada un dels grups. I és molt important no equivocar-se en l’assignació de cada ciutadà a la seva tasca específica. Seria nefast que governés algú que estigués dominat per l’ànima concupiscible i seria absurd que un filòsof hagués de dedicar-se al comerç.

Llegiu atentament les pàgines 65 a 75 del text del moodle, on trobareu explicades les idees anteriors.

Però realment el que passa sovint és que el pagès vol manar, el comerciant vol fer la guerra, el guerrer vol guanyar diners... Per convèncer a cada persona que s'ha de limitar a realitzar la seva tasca, Plató inventa el mite dels metalls: L'ànima de cada home està formada per un metall diferent: or els governants, argent els guerrers i bronze i ferro els productors. La ciutat serà destruïda quan la vigili un guardià de ferro o bronze. Plató mateix ho qualifica com una mentida útil, necessària perquè la gent normal no pot entendre les coses de forma massa conceptual, no tenen la perspectiva del filòsof.

PREGUNTA 5 DE LA PROVA DE SELECTIVITAT 2013-14

Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «És millor viure en una societat on a cadascú se li assigni una feina que es correspongui amb les seves capacitats naturals i la seva educació, que no en una societat on cadascú faci la feina que vulgui o l’interessi, tant si està capacitat per a fer-la com si no.» Responeu d’una manera raonada.

PREGUNTA 5 DE LA PROVA DE SELECTIVITAT 2014-15

Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «És més important que una societat garanteixi la seguretat i els béns materials que calen per a sobreviure a cadascun dels seus membres, que no pas que els garanteixi la llibertat.» Responeu d’una manera raonada.

 Les dues preguntes tenen molta semblança en el contingut. Intenta redactar una resposta que inclogui les dues qüestions anteriors. (Extensió recomanada: una cara de foli)

L'HOME JUST

Arribats a aquest punt, quan ja sabem en què consisteix la justícia en la ciutat, podem establir que un home just és també aquell que, com a la ciutat, té ajustades les tres parts de l’ànima de tal manera que cadascuna fa amb virtut el que li correspon.

“I tanmateix la ciutat ens semblà certament justa perquè dins d’ella hi havia 3 llinatges de naturaleses que feien cadascuna la seva comesa: i ens semblà temperada, coratjosa i sapient per altres determinades condicions i qualitats d’aquests mateixos llinatges.”

“És veritat”-va dir.

“Doncs, bon amic, reputarem que l’individu que tingui aquestes mateixes formes essencials a la seva ànima es mereixerà amb raó els mateixos qualificatius que la ciutat quan les dites formes tinguin les mateixes condicions que les d’aquella.”

PALTÓ: República IV

El paral·lelisme entre les tres parts de l’ànima i les tres classes socials és clar:

“Vet aquí doncs”-vaig dir jo-“que encara que amb dificultats hem arribat a terme, hem arribat raonablement a la conclusió que les diverses parts que hi ha a la ciutat també són a l’ànima de cada individu, i en el mateix nombre.”

“Sí, hi són.”

“Per tant, no serà ja forçós, certament, que si quelcom determinat fa la ciutat sàvia, l’individu també ho sigui, i pel mateix?”

“Naturalment, ho serà.”

“I això que fa l’individu coratjós fins a tal punt, això mateix fa la ciutat coratjosa fins al mateix punt, i que individu i ciutat tinguin així totes les altres coses pel que fa a la virtut?”

“Forçosament.”

“I em penso, Glaucó, que direm que un home és just de la mateixa manera que la ciutat era justa.”

“També això és totalment indiscutible.”

“I no hem oblidat de cap manera allò, que la ciutat era justa perquè, de les tres menes de gent que té, cadascuna d’elles fa el que li pertoca.”

“No crec pas que ho hàgim oblidat”-digué.

“De tota manera cal no oblidar que cadascú de nosaltres serà just i farà el que li pertoqui només si cadascuna de les seves parts individuals fa el que li correspon.”

“Certament, cal no oblidar-ho.”

“Per tant, governar correspon a la part racional, perquè és sàvia i té previsió sobre tota l’ànima, i a la fogositat li correspondrà súbdita i aliada de la part racional.”

“Totalment.”

“I què d’allò que dèiem que la mescla de la música i de gimnàstica les farà acordar, una tensant i nodrint amb paraules i ensenyaments bells, i l’altra afluixant amb els seus consells i amansint amb harmonia i ritme?”

“És totalment segur.”

“I aquests dos, pujats així, formats de debò en els seus deures, que han après, s’imposaran a la part concupiscible, la qual ocupa l’espai més gran de l’ànima i és naturalment insaciable de diners; vigilaran, doncs, el concupiscible, que no s’ompli dels anomenats plaers corporals, que no es torni gran i fort, i que ja no faci el que li pertoca, sinó que provi d’esclavitzar i governar el que per naturalesa no li correspon, i capgiri la vida de tots.”

“Ha de ser exactament així.”

I jo vaig dir: “I no seran aquestes dues parts les que vetllaran més bé per tota l’ànima i per tot el cos, la primera deliberant, la segona lluitant a favor d’ella, obeint a la que regeix i complint el que decideix mitjançant el coratge?”

“Això mateix.”

“I anomenarem coratjós, segons aquesta última part, l’individu sempre que la seva fogositat salvaguardi, per mitjà de plaers i dolors, el que la raó dóna per terrible o no.”

“Totalment correcte”-va dir ell.

“I l’anomenarem savi per aquella petita part de la qual es governava a si mateix i ho proclamava tot, part que posseïa el saber del que convé a cada part, i al conjunt de les parts, que són tres.”

“Molt bé.”

“I què més? No direm de tal home que és temperat per l’amor i harmonia d’aquestes parts, quan la que mana i les dues que obeeixen estan d’acord que la part racional ha de governar, i no se li sublevenen contra?”

“La temprança”-digué ell- “de debò que no és pas altra cosa ni en la ciutat ni en l’individu.”

“Però l’home just, ho serà per allò que hem dit tantes vegades.”

“És totalment indiscutible.”

“Doncs què?”-vaig dir jo- “No fa por que la justícia se’ns esmussi perquè sembli ser quelcom distint de com se’ns mostrava a la ciutat.”

“A mi em sembla que no.”

PLATÓ: República IV

 

LA JUSTÍCIA ÉS PREFERIBLE A LA INJUSTÍCIA

Ara que ja han aclarit què és la justícia, només queda resoldre la pregunta que Glaucó plantejava a Sòcrates: si és preferible la justícia a la injustícia.

Ja era previsible que seria així, però ara en dona una justificació racional (que és el que es pretenia, en lloc d’un discurs merament retòric a l’estil dels sofistes).

“Està bé”-vaig dir jo- “a continuació crec que cal examinar la injustícia.”

“Evidentment.”

“I no serà necessàriament com una revolució de les tres parts i un posar-se on no et demanen i un comaratge, i una revolta d’una part contra el tot de l’ànima, perquè governi en ella la part a la que no correspon, és a dir, aquella tal a la qual per naturalesa correspon de servir, i a l’altra no, perquè pertany a la classe governant? És això el que em penso que direm, i afegirem que en la pertorbació i l’extraviament d’aquestes coses radiquen la injustícia, la intemperància, la covardia, la ignorància, ras i curt, tota la maldat.”

PLATÓ: República IV

 

La injustícia es planteja com una malaltia de l’ànima:

“El produir salut és fer que les parts del cos es disposin a regir i a regir-se mútuament segons naturalesa, el causar malaltia és regir i regir-se mútuament per quelcom contra naturalesa.”

“Perfecte”-va dir ell.

“Doncs la virtut pel que sembla, serà una certa salut i bellesa, i bona disposició de l’ànima, i el vici una debilitat, una malaltia, una impotència.”

PLATÓ: República IV

 

EXERCICI

Sembla clar, per tant, que la justícia és millor que la injustícia. Espero que tinguis el ferm propòsit de ser una persona justa. Però, pensa tu mateix: has fet alguna vegada quelcom injust de forma ben conscient perquè has pensat que seria millor per a tu? Com ho justificaries, si creus que és justificable? Qui és més feliç: aquell que comet injustícies segons el seu caprici i no és descobert o bé aquell que sempre és just, tot i que ningú li’n senti grat i no n’obtingui cap benefici material?

 

ALTRES ASPECTES DE L'ESTAT IDEAL

• Els fills normalment seran de la mena dels pares, però això no sempre ha de ser així, i els governants hauran de descobrir els fills de mena diversa a la dels pares i posar-los en el seu lloc.
• Les classes superiors (governants i guardians) no han de tenir propietat privada. No han de rebre cap compensació, a banda dels mitjans de vida. No els ha d'importar les riqueses materials. De tota manera els productors si que poden mantenir la propietat (no es pas un sistema comunista).
• Les dones estan en igualtat de condicions que els homes. L'únic que importa és la seva capacitat. Poden ser tan bones com els homes, fins i tot en la guerra.
• Les unions entre homes i dones per a procrear les estableixen els governants per tal d'afavorir les unions més adequades per tenir fills sans i espavilats, però els pares no saben qui són els seus fills. Així els estimen a tots per igual com a fills propis.
• L'educació dels fills queda en mans de l'estat, que selecciona cada nen segons les seves aptituds per a formar part de cada grup social.

Pot existir l'estat ideal? Potser la república ideal només existeix en el món de les Idees, però això no ens ha de desanimar. El que veritablement importa és tenir un model a seguir que serveixi de fonament de l’acció política i a la vegada com a fonament de l'acció moral.

Això és el que els falta als sofistes. No és cert que totes les formes polítiques siguin indiferents, que tot s’hi valgui, que no hi hagi ideals polítics pels quals valgui la pena lluitar. Plató és, abans que cap altra cosa, un idealista polític.

ELS SISTEMES POLÍTICS

A cada forma d'estat li correspon un tipus d'home. A l'estat ideal li correspon l'home just. L'estat ideal del qual ens parla Plató és l'estat aristocràtic. Aristocràcia significa "govern dels millors". Si fos un home sol el que governés amb prudència i saviesa parlaríem de regne o monarquia.

“...crec que de presència de virtut només n’hi ha una, mentre que les del vici són infinites, però quatre les que cal que ressenyem.”

“Com ho expliques?”-va dir.

“Tantes com són les menes de constitucions que tenen gènere distint, tantes probablement seran les menes de l’ànima.”

“Doncs quantes n’hi ha?”

“Cinc menes de constitucions”-vaig respondre- “i cinc menes d’ànimes.”

“Digues quines són”-em demanà.

“T’explico”-li vaig dir-“que aquesta mena de construcció que hem recorregut és una sola, però que rep dos noms. Si un home sol hi entra i es diferencia dels altres magistrats, això serà anomenat regne, quan són més d’un, aristocràcia.”

“És veritat”-digué.

“D’això, en dic un sol gènere”-vaig aclarir- “perquè tant si els seus components són diversos com si és un de sol, no tocaran res digne d’esment de les lleis de la ciutat, ja que havien gaudit de l’educació i de la formació que havíem descrit.”

“No fora natural”-assentí ell.

PLATÓ: República IV

Hi ha quatre formes més de constitució que representen diversos graus de degeneració respecte a aquest estat ideal.

Vegem els altres estats de millor a pitjor:

• TIMOCRÀCIA: Es fonamenta en l'honor. Apareix quan els governants s'apropien de cases i terres. L'home timocràtic estima els honors militars, és ambiciós i valent i desconfia dels savis.
• OLIGARQUIA: Es fonamenta en la propietat. Manen els rics. L'home oligàrquic desitja les riqueses i és laboriós i perseverant en les activitats productives.
• DEMOCRÀCIA: Tots participen en les tasques de govern, tant savis com ignorants, que, per cert, són majoria. L'home democràtic és intemperat, té poc control de si mateix, tendeix a deixar-se anar, a fer el que li sembla.
• TIRANIA: Es la pitjor de totes i sol ser una conseqüència de l'excés de llibertat de la democràcia. El tirà es guanya la confiança del poble i s'apodera del poder pel seu propi benefici (recordeu que Hitler va accedir al poder democràticament). L'home tirànic és el més desgraciat dels homes. Abusa del poder i és menyspreat per la resta dels ciutadans. Per protegir-se d'aquest odi ha d'envoltar-se de la pitjor gent, dels quals tampoc no pot refiar-se i als quals ha d'adular perquè no se li tornin en contra. És esclau dels seus desitjos i passions i viu sempre amb por de tothom.

EXERCICI

El rebuig de la democràcia és coherent amb els principis antropològics i filosòfics de Plató. Intenta explicar per què és lògic que Plató no cregui en la democràcia. Fes també una valoració de la democràcia actual des del teu punt de vista.

L’EDUCACIÓ DELS FILÒSOFS

Proposa un programa d’educació que va seleccionant els més ben predisposats per a la filosofia (aquells en els quals, per naturalesa, predomina la part racional de l’ànima). L’objectiu és ajudar-los a recórrer el camí de sortida de la caverna: “girar-se l’ànima des del dia nocturn cap al veritable; una ascensió cap a l’ésser de la qual direm que és l’autèntica filosofia”.

A l’hora de buscar els que seran educats per a convertir-se en governants, cal cercar els que semblin més forts, valents i, si pot ser, bells, generosos, virils i amb aptituds naturals per a l’estudi. Han de tenir bona memòria, ser incansables i estimar tota mena de treballs físics i intel·lectuals. Han de ser enemics de la mentida voluntària i també de la ignorància (ni que sigui involuntària). Han d’apreciar la temprança, el valor i la magnanimitat.

S’ha de començar a ensenyar-los matemàtiques, astronomia i harmonia quan encara són joves, buscant una manera que no sigui forçant-los. L’ànima no conserva els coneixements adquirits per la força. La relació mestre-deixeble és més aviat una relació amorosa i lliure.

“No utilitzis, doncs, la força, amic meu”-vaig dir-“per instruir els infants; que s’eduquin jugant i així podràs també conèixer millor per a què està dotat cadascun.”

PLATÓ: República VII

La concepció de l’educació que exposa Plató té més a veure amb l’orientació i l’acompanyament de l’alumne en un camí de descobriment que no pas amb una idea d’instrucció com a exercitació de la intel·ligència. La intel·ligència apareix com una qualitat innata que es pot utilitzar bé o malament, segons cap a on es dirigeixi. No es pot aconseguir que un ruc sigui intel·ligent, per més exercicis que li proposem.

El que cal evitar és que una persona intel·ligent utilitzi la seva capacitat per a aconseguir objectius poc honestos, o directament malvats. Fixeu-vos com ho explica Plató:

 “Vet aquí que nosaltres”-vaig concretar- en aquet tema pensem així, en el cas que el que hem exposat sigui vertader: l’educació no és el que proclamen alguns que és, tot sostenint que quan en l’ànima no hi ha saber ells li posen com si posessin vista en uns ulls cecs.”

“És això el que diuen”-concedí.

“Però el raonament d’ara”-vaig apuntar-“indica que aquesta potència inherent a l’ànima de cadascú, i l’òrgan amb què tothom aprèn, tal com un ull, no és possible girar-lo de les tenebres a la llum si no és amb tot el cos, igualment ha de ser retreta del que esdevé junt amb tota l’ànima, fins que sigui capaç de convertir-se permanentment a la contemplació del ser, i el que és més clar del ser, que diem que és el bé: no fa?”

“Sí.”

“Per tant”-vaig dir-“hi pot haver una art de descobrir la manera com serà més fàcil i eficaç perquè aquest òrgan es giri, una art, dic, no pas d’infondre-li visió, sinó de procurar que s’esmeni la que ja té, però que no s’adreça cap on cal ni mira on hauria de mirar.”

“Sembla així”-va dir.

“Les altres virtuts de l’ànima, que és com acostumem a anomenar-les, probablement es troben en alguna proximitat del cos (perquè en realitat no se li incorporen si abans no li han estat introduïdes per costum i exercicis), però la virtut del coneixement sembla naturalment que sigui afí a quelcom més que res diví, perquè mai no perd la seva potència, i, sotmesa a un viratge, esdevé profitosa i útil o bé inútil i perjudicial. És que no t’has adonat d’aquells que diem que són malvats, però savis, com la seva animeta s’hi guipa coentment, i com contempla agudament allò vers el qual és adreçada, perquè no està pas malament de la vista, la qual tanmateix ha de servir a la dolenteria, i com més agudament hi veu tant més vilanament fa mal?”

“Molt que me n’he adonat”-va dir-me.

“I, per tant”-vaig respondre-, “si ja a la infantesa es fes l’operació i es tallessin aquestes diguem-ne boles de plom congènites a la naturalesa que li surten pels banquets i pels plaers així i per les golafreries i tiren cap avall la visió de l’ànima, si allunyada d’aquestes coses es girés cap a la veritat, aquesta mateixa ànima en els mateixos homes la veuria amb la màxima agudesa tal com ara veu allò a què s’adreça.”

“I és natural”-va dir.

PLATÓ: República VII

En el text anterior parla dels desitjos concupiscibles com si fossin boles de plom que fan de llast a l’ànima i no permetin que s’enlairi cap als cims de la filosofia, és a dir, que ens lliguen al fons de la caverna. Plató entén l’educació com un alliberament d’aquests plaers.

A nosaltres ens pot semblar que aquests plaers són magnífics, però és perquè no sabem apreciar els veritables plaers que ens ofereix la contemplació de la veritable bellesa, la bellesa de la ciència, del coneixement i de la bondat. Recordeu tot el que vam dir sobre l’educació a partir del text del Banquet (el discurs de Diòtima a Sòcrates).

De fet, els filòsofs no volen en general perdre el temps en les coses d'aquest món perquè la seva ment vola per sobre de les coses mundanes.

“...i no t’estranyis que els qui arriben a aquest cim es neguin a fer el que fan els homes, sinó que les seves ànimes sempre es veuen constretes a romandre en les altures. La qual cosa d’alguna manera és natural, això que sempre que, segons la imatge esmentada (es refereix al mite de la caverna), la situació sigui aquesta.”

PLATÓ: República VII

Per què no els deixem que es quedin allà dalt, gaudint del coneixement, i sense mesclar-se amb els assumptes de la ciutat? Per què els compliquem la vida? Plató dóna a aquesta qüestió una resposta contundent:

 “Doncs què? De tot el que hem dit no se’n desprèn naturalment i necessària que ni els no educats i inexperts en la veritat no es posaran davant de la ciutat com cal, ni tampoc aquells als qui permetem que s’ocupin indefinidament en l’estudi? Uns, perquè no tenen un únic objectiu a la vida, de cara al qual ho facin tot, tant el que realitzen particularment per a ells, o en el públic, i els altres que es neguen a actuar voluntàriament, creguts que ja en vida sojornen a les Illes dels Benaurats?”

“Dius la veritat”-acceptà.

“Per tant, el nostre deure de fundadors consistirà”-vaig dir- “a forçar les naturaleses més bones a arribar a aquesta noció que ara mateix dèiem que és la màxima, la contemplació del bé, i efectuar aquella ascensió, i quan hagin pujat i s’hi vegin suficientment, que ells no cedeixin a allò a què ara cedeixen.”

“A què et refereixes, a veure?”

“Han de quedar-se a aquesta regió”-vaig aclarir-li- “i no avenir-se a tornar a davallar cap aquells empresonats, ni a participar de les penalitats, i tampoc dels seus premis, això tant si aquests són més bons o més dolents.”

He respectat en aquest paràgraf la traducció que apareix al text que vosaltres teniu al modle, però crec que és més clar el que vol dir en la traducció castellana: “Que se queden allí -dije- y no accedan a bajar de nuevo junto a aquellos prisioneros ni a participar en sus trabajos ni tampoco en sus honores, sea mucho o poco lo que éstos valgan”.

“Però aleshores”-ell que em va objectar- “els farem injustícia i els forçarem a una vida inferior quan poden menar-ne una de superior.”

“Has tornat a oblidar, bon amic”-vaig respondre-, “que l’objectiu de la llei no és que a la ciutat hi hagi un llinatge que s’ho passi molt bé sinó que s’enginya perquè aquest sigui l’estat general de la ciutat, fent concordar els ciutadans per la persuasió i també per la força, fent que es transfereixin entre ells els profits en què cadascú pugui beneficiar la comunitat, i que la llei mateixa introdueix aquests homes a la ciutat no perquè tothom campi per on vulgui; la llei utilitza aquests homes per reforçar els vincles de la ciutadania.”

“Tens raó”-va reconèixer-, “me n’havia oblidat.”

PLATÓ: República VII

 El pla d’estudis (o pla de vida) seria aproximadament el següent:

1.De ben joves: fer-los veure (de lluny i sense posar-los en perill) batalles militars.

2.Abans dels 20 anys: dos o tres anys dedicats a exercicis gimnàstics i militars (durant aquest temps estaran massa cansats per dedicar-se a estudis més intel·lectuals).

3.Entre els 20 i els 30 anys: estudis de les ciències prèvies a la dialèctica (matemàtiques, astronomia i harmonia). Aquí ja només hi participa un grup selecte.

4.Entre els 30 i els 35 anys: els millors i més selectes dels anteriors s’inicien en l’art de la dialèctica. Pot semblar una mica exagerat començar tan tard, però Plató ho planteja com una mesura de prevenció contra els perills d’utilitzar malament la dialèctica i convertir-la en una retòrica que porti cap al relativisme sofista:

-¿Y no es una gran precaución la de que no gusten de la dialéctica mientras sean todavía jóvenes? Porque creo que no habrás dejado de observar que, cuando los adolescentes han gustado por primera vez de los argumentos, se sirven de ellos como de un juego, los emplean siempre para contradecir y, a imitación de quienes les confunden, ellos a su vez refutan a otros y gozan como cachorros dando tirones y mordiscos verbales a todo el que se acerque a ellos.

-Sí, gozan extraordinariamente -dijo.

-Y una vez que han refutado a muchos y sufrido también muchas refutaciones, caen rápidamente en la incredulidad con respecto a todo aquello en que antes creían y como consecuencia de esto desacreditan ante los demás no sólo a sí mismos, sino también a todo lo tocante a la filosofía.

PLATÓ: República VII

5.Dels 35 als 50 anys: han de tornar “entrar a la caverna”, és a dir, al món social, perquè no els falti experiència i puguin demostrar la seva fermesa i el seu valor.

En els fragments que heu de llegir hi ha una explicació sobre el perill de fer el ridícul que corre el filòsof que hagi de conviure amb gent vulgar:

“Dons què? Et sembla estrany”-vaig continuar-“si un que un que davalla de la contemplació de les coses divines cap a les maleses humanes és objecte de mofa i fa molt el ridícul, i va a les palpentes, i abans d’haver-se acostumat prou a les tenebres regnants ja es veu obligat a pugnar davant d’un tribunal o en qualsevol altre lloc sobre ombres de justícia o sobre imatges que hi pertanyen, i combatre-les tal com eventualment se les imaginin els qui no han contemplat mai la justícia en si?”

“No, no em sembla gens estrany”-va declarar.

“Perquè, si més no el qui té seny”-vaig apuntar-“tindrà present que són dues les pertorbacions dels ulls i que provenen de dues causes: del pas de la llum a les tenebres i del de les tenebres a la llum. Si ha pensat que el mateix ocorre a l’ànima, quan en vegi una d’atabalada i impossibilitada de contemplar el que sigui, no se’n riurà nèciament, sinó que esbrinarà a veure si arriba d’una vida més clara, i pateix foscor per manca de costum, o bé si, ascendint d’una ignorància major a un lloc més clar ha romàs plena d’un fulgor més viu, i així felicitarà la segona per aquesta experiència de vida, i es compadirà de la primera, i si se’n volgués riure, la seva riota no seria tan mofeta com la procedent de dalt, de la regió de la llum.”

“Parles de manera molt raonable”-va dir.

PLATÓ: República VII

6.A partir dels 50 anys, els millors (o les millors) entre tots estaran ja preparats per dedicar-se al govern de la ciutat i a formar als seus successors.

La idea és que no se’ls ha de permetre dedicar-se només a filosofar, i se’ls ha d’obligar a participar en la vida política a la ciutat.

LES LLEIS

Les Lleis és el títol d’una de les darreres obres de Plató.

Seria bo que el polític no necessités dictar lleis, perquè aquestes són sempre massa generals per atendre bé cada cas particular. Però la naturalesa humana és dèbil i li calen lleis que marquin el que es pot fer i el que no, i que imposin sancions penals.

La llei no només ha de manar, sinó també convèncer i persuadir de la seva bondat i necessitat. Ha de ser didàctica El càstig no ha de ser cap revenja sinó una forma de correcció que recondueixi l'injust cap a l'amor a la justícia. La funció pedagògica de les lleis haurà de venir recolzada per una religió filosòfica, que rebutgi la superstició, però que inculqui un concepte d'ordre còsmic i d'ordre moral interrelacionats.

Els astres representen els déus que regeixen el cosmos. Els déus constitueixen l'ànima del món, en la qual participem d'alguna manera. La religió ens ha d'ensenyar la immortalitat de l'ànima i les recompenses de la vida justa.

Les lleis no les valorem només tenint en compte l'ideal, sinó també atenent a les circumstàncies a les quals responen. Plató planteja la teoria política de Les Lleis tenint present la seva possibilitat, la qual cosa és molt diferent que a La República.