Xavier Vilaseca i Bañeras
FILOSOFIA PER A JOVES ESTUDIANTS
LA TEORIA DE LES IDEES
PLANTEJAMENT DE LA TEORIA DE LES IDEES
Plató, com a punt de partida, accepta el relativisme de Protàgores en l'àmbit del coneixement sensible i la idea d'Heràclit que en el món tot flueix constantment. En el nostre món, que captem amb els sentits, tot flueix, tot canvia i tot és relatiu al moment i al punt de vista amb què ho mirem. Qui es refereix només a les coses sensibles no podrà trobar mai un CONEIXEMENT ÚNIC, UNIVERSALMENT VÀLID. Els sofistes havien renunciat a aquesta mena de coneixement, tot considerant-lo impossible.
Però, què passa amb les coses veritablement importants, com la justícia, el bé o la bellesa? També és tot relatiu, com creien els sofistes? O potser sí que podem aspirar a conèixer aquestes coses d'una manera absoluta i definitiva? Sòcrates creia que la recerca d’aquesta mena de coneixement és el que dona sentit ple a la vida i Plató hi està totalment d'acord.
On hem de cercar aquest coneixement? Cal cercar en el nostre interior la plena consciència que cap coneixement sensible proporciona ("coneix-te a tu mateix" deia el seu mestre Sòcrates). Aleshores podrem trobar un coneixement veritablement segur, una CERTESA RACIONAL ABSOLUTA.
Hi ha encara una altra qüestió clau: quina mena de "coses" són la justícia, el bé o la bellesa?, quina mena de realitat coneixem quan hi pensem? Si només fossin pensaments d'un individu, no tindrien gaire valor, i podríem considerar que cada persona té els seus propis pensaments i que tots són igualment vàlids (relativisme sofista). Per tant, el bé, la justícia o la bellesa no són pensaments, sinó el que els nostres pensaments intenten representar. Són realitats en si mateixes que Plató anomenarà IDEES.
Segons els historiadors de la filosofia, Plató hauria assumit la noció de CONCEPTE UNIVERSAL que Sòcrates aplicava a l'ètica, i l'hauria convertit en la veritable realitat superior: LES IDEES.
La teoria de les Idees és un replantejament d'un tema d'origen parmenidià: la contraposició RACIONALITAT – SENSIBILITAT:
Així, doncs, la realitat queda dividida en dos mons: MÓN DE LES IDEES I MÓN SENSIBLE.
MÓN DE LES IDEES
És el veritablement real, és a dir, és molt més real que no pas el món sensible. Està format per un conjunt d'Idees:
és a dir, les característiques de l’ésser de Parmènides (al menys les tres primeres).
És un món INTEL.LIGIBLE (=cognoscible, =que es pot captar per la intel.ligència). Les Idees són els objectes específics del CONEIXEMENT RACIONAL. Però no s'han de confondre amb continguts mentals, pensaments. Els pensaments són quelcom subjectiu: el que jo penso ara, potser demà ja no ho penso, i el que penses tu no ha de coincidir necessàriament amb el que penso jo. No parlem doncs de pensaments sinó de REALITATS COGNOSCIBLES que anomenem IDEES.
Les Idees s'ordenen jeràrquicament en el món intel.ligible, amb una Idea suprema, superior a totes i que les engloba totes: la IDEA DE BÉ.
Al cim de tot el cognoscible, i encara amb gran esforç, s’hi veu la idea del bé. Ara, quan ha estat vista, se la reconeix a l’acte com a causa de tot el que és bell i recte, per tal com genera en el visible la llum i el sol, del qual ella (la llum) depèn, i en l’intel·ligible per tal com crea ella mateixa com a senyora, la veritat i l’enteniment. I comprenc que el qui ha d’actuar assenyadament en privat o en públic, cal absolutament que contempli aquesta idea.
PLATÓ:República VII (p.98)
Fixeu-vos que aquí apareix una concepció que va més enllà de la pura interpretació de la realitat, ja que es tracta de tenir en compte el veritable coneixement de la Idea de Bé per a poder ser una bona persona (vida privada) i un bon ciutadà (vida pública). Noteu aquí una clara contraposició amb el relativisme dels sofistes.
Les Idees són també CRITERIS VALORATIUS de les coses naturals, és a dir, són MODELS IDEALS. Un ideal serveix per a valorar una realitat concreta. Si, per exemple, vull valorar un cos en un concurs de bellesa, he de tenir un ideal per a comparar-lo. Jo puc pensar que els ideals me’ls faig jo mateix, o bé la societat. Plató no ho creia així, sinó que atribuïa als ideals una realitat transcendent (més enllà), situada en el Món de les Idees.
MÓN SENSIBLE
És el món que ens envolta, el món on vivim. Està format per coses i no pas per Idees. És el món de l'etern fluir, és variable, canvia constantment, és pura aparença. És el món de l'opinió i de l'error. Ja que tot canvia constantment, el que avui és d’una manera demà ja n’és d’una altra i, per tant, no puc disposar d’un coneixement constant d’aquesta realitat canviant.
Si només em fixo en les aparences, puc creure que aquest és l’únic món real. Però si segueixo la raó, he d’admetre que hi ha un món molt més real que és el Món de les Idees.
EL MITE DE LA CAVERNA
Plató fa servir sovint ficcions que serveixen de metàfora del seu pensament. Es coneixen com a “mites”, però no els hem de confondre amb la mitologia pre-filosòfica. Els autèntics mites fan referència a un temps primordial i tenen pretensions de veracitat. El mites platònics són merament símbols o al.legories que serveixen per encaminar la ment cap a una reflexió concreta (mite de la caverna) o bé per fer imaginable quelcom purament abstracte (mite del carro alat).
El mite de la caverna apareix al llibre VII de La República:
I
“Mira després d’això”-vaig dir-li-“compara la nostra naturalesa, pel que fa a l’educació o a la manca d’ella amb el cas següent. Contempla uns homes en un habitacle sota terra, com en una caverna, que té un accés obert a contrallum al llarg de tota la cova. I al seu dedins aquells homes hi viuen, des d’infants, encadenats de cames i braços, de manera que romanen en el mateix lloc i només veuen el que tenen davant, perquè la cadena no els permet de girar el cap. Tanmateix tenen la llum d’un foc que crema darrere d’ells, a certa distància i des de dalt. Entre el foc i els empresonats s’enfila un camí, i paral·lel a ell, imagina-t’hi bastida arran una paret com els barandats que els prestidigitadors posen davant del públic quan exhibeixen els seus jocs de mans.”
“Tot m’ho imagino així”-va dir.
“Doncs ara afigura’t uns homes que per darrere la paret porten atuells de tota mena, i que depassen el mur, i imatges i representacions d’animals, unes de ferro i altres de fusta, i tota llei d’objectes: com és natural, dels qui porten tot això, uns callaran i els altres aniran parlant.”
“Esmentes una imatge ben estranya”-va dir-“i uns empresonats no gens corrents.”
“Si són com nosaltres!”-jo vaig fer-li-“Perquè, ans que res, creus que, de si mateixos i d’ells entre ells aquests homes han vist res que no siguin les ombres que el foc projecta a la paret de la cova que ells tenen al davant?”
“Com haurien vist res més, forçats com estan a tenir el cap immòbil de per vida?”
“I què els objectes transportats? No hi hauran vist el mateix?”
“Sí. Què sinó?”
“Doncs si tinguessin la capacitat de dialogar entre ells no penses que es creurien anomenar els objectes reals en si mateixos quan anomenen les ombres que veuen?”
“Indubtablement.”
“I què, si la presó tingués un ressò que vingués de dalt, et creus que si algun dels qui passen parlava, ells no pensarien que el qui parla és l’ombra que els transcorre pel davant?”
“Sí. S’ho pensarien, per Zeus!”-va dir.
“Vet aquí, doncs”-vaig fer jo-“que uns homes així es creurien que la veritat no és altra cosa que les ombres d’aquelles obres, l’artifici.
“No se’n pot dubtar gens”-va dir.
“Considera, en conseqüència”-vaig proposar-li-“que els guareixen de la seva demència i que me’ls deslliguen de les cadenes. Si tals coses passaven naturalment, tal com poden ser, sempre que un fos deslligat i de cop i volta me’l fessin redreçar i girar-se d’esquena, i caminar, i mirar la llum, quan fes això, es trobaria malament, els ulls li farien pampallugues i no podria contemplar les coses de les quals abans veia les ombres... Què et creus que diria quan algú li expliqués que fins aleshores havia mirat coses inexistents, però que ara veia quelcom més proper al ser, i que hi veia més correctament perquè s’havia girat cap a ell, principalment si li anava mostrant el que passava i el forcés fent-li preguntes a respondre què és? No veus que ell es trobaria en destret i que es pensaria que el que veia abans és més veritable que el que li ensenyen ara?”
“Sí, i molt”-va dir.
II.
“I si se’ls obligués a mirar la llum mateixa, segurament els ulls li farien mal i ell ho defugiria, i es tombaria cap a allò que pot millorar, convençut que en realitat és més clar que les coses que li mostren.”
“Això mateix”-va dir.
“I si algú”-vaig preguntar-“l’arrossegués per aquell accés escarpat i costerut, i no el deixés anar abans d’haver-lo estirat fins on bat la llum del sol, no li doldria que l’estrebessin i se n’empiparia, i quan arribés a plena llum el seu esclat li ompliria els ulls i no reeixiria a veure ni una de les veritats que ara esmentem?”
“No, no podria”-va dir-“sí més no de moment.”
“Perquè li mancaria el costum, si hagués de veure les coses de dalt. I primer el que veuria més fàcilment serien les ombres, i a continuació, reflectides en les aigües, les imatges dels homes i de les altres coses, i finalment, les coses en si, d’aquestes el que afigurarien més fàcilment foren, de nit, les que hi ha al cel, i el cel mateix, esguardant la llum dels astres i la de la lluna, i, posteriorment, de dia, el sol i la seva llum.”
“Sí, com no?”
“I penso que al final, naturalment, podria mirar el sol, però no la seva aparició en les aigües o en alguna altra seu, sinó el sol en si i per si en la seva pròpia regió: podria contemplar-lo tal com és.”
“Això és forçós”-exclamà.
“I aleshores ja estaria en condicions d’esbrinar d’ell que és el que produeix les estacions i els anys, i que és l’ordenador de tot en l’espai visible, i que d’alguna manera, també és la causa de tot el que veien abans”.
“És evident”-va contestar ell-“que després de tot allò arribaria a aquesta conclusió.”
“Doncs què? Quan es recordi de la seva primera estança, i del que allà sabia, i també dels seus companys de presó, no et creus que ell es felicitarà del canvi i que els companys de presó li faran llàstima?”
“Sí, i molta.”
“Posem que entre ells hi haguessin alguns honors i elogis mutus, i premis per al qui veiés més agudament el que passava, i recordés més tenaçment el que acostumava a succeir abans, o després, o simultàniament, i d’aquí n’extragués la màxima capacitat per a vaticinar el futur, et sembla que, tot això, ho retindria amb afany i envejaria els qui entre ells regnen i gaudeixen d’honors, o bé que experimentaria allò d’Homer, i que preferiria molt “treballar la terra i servir a un home sense propietats” i patir el que fos abans de viure d’opinions i d’aquella altra manera?”
“Crec que això últim”-va dir-“que passaria per sofrir-ho tot abans de tornar a viure de l’altra manera.”
“Doncs fixa’t bé en el que segueix”-vaig dir jo-.”Si aquest home davallés i tornés a seure en el mateix seient, és que ara no tindria els ulls plens de tenebra, venint tot de sobte del sol?”
“Sí, ben plens”-va dir.
“I si hagués de tornar a discernir aquelles ombres i a discutir amb aquells encadenats de per vida, quan encara tingués els ulls ofuscats i no pogués fixar la mirada, per a la qual cosa necessitaria un cert temps, no faria riure i es diria d’ell que ara torna amb els ulls malalts per haver pujat a dalt, i que no s’ho val ni tan sols provar de pujar-hi? I que aquell que provés de deslligar-los i de portar-los amunt, si poguessin enxarpar-lo amb les mans i matar-lo, el matarien?”
“Sí, és clar”-va dir.
PLATÓ: República VII (p.94-97)
RELACIÓ DELS DOS MÓNS
Plató explica la relació entre el món de les Idees i el món sensible en llocs diferents de tres maneres diferents:
-PARTICIPACIÓ (METHESIS): Les coses físiques només són reals en la mesura que participen de la realitat de les Idees, de l'ésser de les Idees. De tota manera Plató mai no aclareix què significa exactament això de “participar del ser”.
-IMITACIÓ (MIMESIS): Les coses sensibles estan fetes per un DEMIÜRG a imatge i semblança de les Idees que li servien de MODEL. Per tant, les coses són una imitació, una còpia imperfecta de les Idees.
-FINALITAT (TELEIOSIS): Les Idees són la finalitat (l'ideal) que intenten realitzar els éssers sensibles. Els objectes físics s'esforcen per assemblar-se a l'ideal (sense aconseguir-ho)
LA REMINISCÈNCIA
Nosaltres formem part del món sensible, però som capaços de descobrir les Idees, que no són d’aquest món. Si no les veiem en aquest món, però les coneixem, deu ser que les hem vist abans de venir a aquest món i ara les recordem. Així doncs, el coneixement de les Idees és innat. Quan naixem, portem en nosaltres el record adormit de les Idees que hem hagut necessàriament de contemplar abans de néixer. Ja que les coses sensibles s'assemblen a les Idees, quan les observem atentament ens les recorden. CONÈIXER ES RECORDAR (ANAMNESI). Aquesta és la tesi central de l'anomenada teoria de la reminiscència, i apareix principalment en els diàlegs Menó i Fedó.
Aquesta teoria implica que l'ànima és immortal (o, com a mínim preexistent). De fet, la teoria de la reminiscència té més valor antropològic que epistemològic.
Entronca amb la idea socràtica del "coneix-te a tu mateix", és a dir, la veritat és en el nostre interior, i cal recórrer un camí d’introspecció racional per descobrir-la (amb l’ajuda del mestre, que és el que anomenàvem “maièutica”).
Els millors exemples de la teoria de la reminiscència els troba Plató en el terreny de la matemàtica. Algú que no sap un teorema, pot recordar-lo si se li fan les preguntes adequades (maièutica) sense necessitat d’ensenyar-li res. Plató, al llibre “Menó” descriu una mena d’experiment amb un esclau. Sòcrates li planteja un problema de matemàtiques que l’esclau creu saber resoldre. Amb ironia li fa notar que en realitat no sap solucionar-lo. Després, tot fent-li preguntes (maièutica), aconsegueix que dedueixi tot sol la manera de resoldre’l. Avui explicaríem aquest fet pel caràcter racional a-priori de les matemàtiques. Plató en dedueix que ha contemplat alguna veritat matemàtica abans de néixer, en la seva vida anterior, prop del món de les Idees.
Al diàleg “Fedó”, es recorda aquest exemple i es completa amb un enfocament complementari. A vegades la visió d’un objecte ens recorda quelcom diferent que hi està relacionat: un vestit ens recorda una persona, trobar un amic ens fa recordar una altra persona que hi relacionem...També un retrat ens pot recordar la persona retratada perquè s’hi assembla. Aleshores, no només recordem aquella persona, sinó que som conscients de la diferència entre la persona i el retrat. Si veiem dos objectes iguals, això ens recorda també la idea d’igualtat, al mateix temps que som conscients de la diferència entre la igualtat dels objectes i la “igualtat en si mateixa”, que seria perfecta. En veure “coses” iguals recordem la “idea” d’igualtat. De la mateixa manera ens passa amb les coses grans, petites, ràpides, lentes... i també amb les justes, bones i belles (si bé això sembla més difícil de recordar i, conseqüentment, ens costa més jutjar la bondat que la igualtat, i la justícia que la grandària; de tota manera, aquesta reflexió no la fa Plató sinó jo mateix). Quan naixem som capaços de reconèixer les coses iguals, les coses grans, les coses ràpides... i per això cal afirmar que tenim un record adormit de la igualtat, la grandària i la rapidesa en si mateixes (Idees) que es desvetlla gràcies a les percepcions sensibles.
ELS NIVELLS DEL CONEIXEMENT
El llibre VI de LA REPÚBLICA descriu esquemàticament els nivells del coneixement humà. Aquests nivells de coneixement es corresponen als nivells de la realitat, ja que epistemologia i ontologia estan íntimament lligades.
Per esquematitzar-ho representa una línia dividida en dues parts desiguals (la primera més gran que la segona) i cada una de les parts novament dividides en dues parts desiguals de la mateixa manera. Aquesta proporcionalitat indica la importància relativa de cada nivell. Les dues primeres parts les anomena DOXA i EPISTEME, i a les subdivisions les anomena PISTIS, EIKASIA, DIANOIA I NOESI:
DOXA |
|
||
---- |
-------- |
------------ |
------------------------ |
EIKASIA |
PISTIS |
DIANOIA |
NOESI |
DOXA Es tradueix per “OPINIÓ”. Seguint el model de Parmènides, representa el camí de les aparences i es basa en les sensacions. És el coneixement del món sensible, si bé no podem dir-ne pròpiament coneixement, com ja hem vist. Es divideix en dos subnivells:
EPISTEME: Es tradueix per intel.lecció (tot i que la traducció més habitual és “ciència”). Si ho comparem amb Parmènides, representa el coneixement que segueix el camí de la raó. Per tant, és la forma de coneixement més important i fa referència a les Idees, és a dir, a la veritable realitat. Es divideix en dos subnivells:
“Doncs ens bastarà”-vaig fer jo-“tal com abans, la primera part, anomenar-la saber, la segona, enteniment, la tercera, creença, i la quarta, semblança, i aquestes dues últimes opinió, i les dues primeres intel·lecció; l’opinió és sobre la gènesi i la intel·lecció sobre l’essència, i la relació que l’essència té amb la gènesi la té la intel·lecció amb l’opinió i el saber amb la creença i l’enteniment amb la semblança.”
PLATÓ: República VII
LA DIALÈCTICA
La dialèctica és el mètode d’investigació filosòfica propi de Plató.
A La República ens explica quin és l’objectiu bàsic de la dialèctica: conèixer les idees en si mateixes, sense utilitzar hipòtesis, i la situa en relació amb les altres formes del coneixement.
De tota manera, aquest terme ens fa pensar en el fet de dialogar, que és fonamental en la concepció filosòfica de Plató (herència del mestre Sòcrates). No oblidem que totes les obres de Plató es presenten com a diàlegs. La dialèctica, entesa com a coneixement de la veritat, és fonamental per a aquells que vulguin debatre i triomfar sobre els seus adversaris per la força de la veritat. Com veurem més endavant, els governants ideals són aquells que coneixen la veritat i saben defensar-la en els debats.
Els sofistes ensenyaven retòrica (art de fer discursos), erística (art de discutir) i oratòria (art de parlar en públic), i això havia de servir als seus alumnes per a triomfar en les disputes polítiques (independentment de si el que defensaven era o no era veritat). Però el que proposa Plató és ensenyar a descobrir i defensar la veritat, i això només ho pot fer aquell que domini la dialèctica, el veritable filòsof, el veritable savi. L’objectiu final de la dialèctica és la comprensió plena de la Idea de Bé, de tal manera que podem defensar-la davant dels sofistes més hàbils.
“I anomenes també “dialèctic” el qui capeix el sentit de l’essència de totes les coses? I el qui no l’assoleix, com menys pugui donar-se’n raó, a ell mateix i als altres, tant menys diràs que té enteniment d’aquestes coses?”
“Com podria no dir-ho?”-comentà.
“Doncs pel que fa al bé, passa el mateix: el qui no està en situació de determinar, distingint-la de tota la resta per mitjà d’un raciocini, la idea del bé i el qui, tal com en un combat, no s’obté pas a través de tots els atacs, maldant en la lluita no per l’opinió sinó per l’essència, i no s’imposa per un raonament indiscutible, del qui es troba en aquestes condicions ni diràs que sap el bé en si ni cap altre mena de bé, sinó que, com sigui, ha arribat a fregar un ídol, una opinió, no un saber, i que, aquesta vida d’ara, la passa ensopit i somniant, i aquí no arribarà a desvetllar-se, perquè abans arribarà a l’Hades, on dormirà un son definitiu.”
“Sí, per Zeus!”-va dir-“això ho sostindré amb totes les meves forces.”
“I els teus mateixos fills, que ara en la nostra ficció formes i eduques, si els pugessis de veritat, oi que si fossin com les línies irracionals, no els deixaries el govern de la ciutat i que controlessin els afers més importants?”
“No, de cap manera”-va dir.
“Vet aquí, doncs, que legislaràs per a ells principalment aquesta formació, que els capacitarà per preguntar i respondre el més sabudament possible.”
“Ho legislaré, d’acord, naturalment, amb tu”-va dir.
“Llavors, no ets del parer”-vaig preguntar-li-“que la dialèctica és la culminació de totes les assignatures, i que la tenim dalt de tot, i que sobre d’ella fora un error posar-n’hi alguna altra, sinó que ella és la rematada de qualsevol docència?”
“Sí que m’ho sembla”-em va dir.
PLATÓ: República VII
REFLEXIONA: La idea que la dialèctica és la culminació de totes les assignatures es podria extrapolar al sistema educatiu modern? Quin sentit podria tenir? Quin és l’objectiu del sistema educatiu actual?
Al diàleg Fedre diferencia entre dialèctica ascendent i dialèctica descendent:
DIALÈCTICA ASCENDENT: Intentem unificar allò que ens apareix com a múltiple. No partim de les sensacions més que com a despertador del record de les Idees que havíem contemplat en una vida anterior, i ens anem remuntant cada cop cap a Idees més generals, intentant assolir els primers principis: fins a la Idea de Bé, de la qual depenen totes les altres.
DIALÈCTICA DESCENDENT: Consisteix a recórrer el camí invers: partint de les Idees generals, dividir-les en les seves espècies i generes, seguint les seves articulacions naturals. Cal fer com un bon carnisser, ens diu al diàleg Fedre, que sap trinxar la carn pel lloc adequat, esquarterant l'animal per les seves articulacions. Es tracta també de no prendre per idèntiques dues Idees diferents, ni per diferents dues d'idèntiques. Es tracta de trobar la característica diferencial que permetrà la correcta divisió.
La idea principal que regeix la dialèctica és que no captem una Idea si no captem les seves relacions amb les altres Idees.
“I això sí que no ens ho discutirà ningú”-vaig afegir-, “si afirmem que, el que cada cosa és en si, això no hi ha cap altra mena d’investigació que provi planificadament de trobar-ho, sinó que totes les altres arts es refereixen o bé a les opinions dels homes i als seus desigs o bé a les gènesis i les composicions, o bé a la cura del que neix i del compost; les restants tanmateix, de les quals reconeixíem que s’ocupen una mica del ser, la geometria i el que depèn d’ella, ens adonem bé prou que sí, somien el ser, però que, desperts, els és impossible d’arribar-lo a veure per tal com se serveixen d’hipòtesis que el deixen intacte, i no assoleixen de cap manera retre compte d’ell. Perquè quan el que ignorem és el principi, i la conclusió i la part intermèdia estan entreteixides amb el desconegut, quin recurs hi haurà perquè aital reconeixement es converteixi en saber?”
“Cap”-va dir ell.
“De manera”- vaig dir jo-“que només el mètode dialèctic va per aquest camí, perquè suprimeix així totes les hipòtesis i ateny al principi mateix, en el qual es confirma, i l’ull de l’ànima, realment atrapat per una mena de llot bàrbar, l’estreba suaument i el fa pujar amunt: se serveix, a tall d’auxiliars i d’assistents, en la conversió, de les arts que hem resseguit. Sovint les hem anomenades “saber”, a causa del costum, però els cal un altre nom, més clar que el d’opinió, però més fosc que el de saber; en algun lloc d’abans l’hem definit com “reflexió”. Però em sembla que aquí no es tracta pas d’una discussió de noms, quan tenim davant una investigació de termes tan importants.”
PLATÓ: República VII
EXERCICI:
L’ANÀLISI DE LA TEORIA DE LES IDEES EN EL DIÀLEG CRÍTIC PARMÈNIDES
La teoria de les Idees espot considerar com una hipòtesi que ens serveix per explicar qüestions de tipus ètic, polític, antropològic, estètic, epistemològic, ontològic, etc. Aquesta seria una tasca dianoètica.
Però cal no oblidar la necessitat de la tasca noètica (dialèctica), és a dir, d'analitzar les Idees no com a hipòtesis explicatives, sinó en si mateixes. Això ho farà en el diàleg Parmènides.
Al principi del diàleg el jove Sòcrates planteja la teoria de les Idees com una hipòtesi que permet resoldre les dificultats de l'eleàtic Zenó. Parmènides somriu davant l'ardor del jove Sòcrates (que simbolitza al jove Plató). Parmènides no es proposa investigar si la hipòtesi de les Idees resol les dificultats de Zenó, sinó que l'analitzarà en si mateixa.
Parmènides fa les següents preguntes a Sòcrates:
1.Què entenem per idea?
Sòcrates dona la següent definició: la idea es la forma unitària de quelcom que es múltiple. Per exemple: si veiem moltes coses belles parlarem de la Idea de bellesa com la forma unitària de totes les coses belles. Si veiem moltes coses grans parlarem de la Idea de magnitud com a forma unitària de totes les coses grans.
2.De què hi ha idees?
Sòcrates respon:
3.Quines relacions s'estableixen entre les idees i la ment humana?
Sòcrates explica que les idees no són "el que els homes pensen" sinó quelcom en si mateixes. Cada persona les pot conèixer en major o menor grau. El seu coneixement és innat, segons la teoria de la reminiscència.
4.Quines relacions s’estableixen entre les Idees i també entre les Idees i les coses sensibles? Es el problema de la relació entre launitat (les idees) i la multiplicitat (les múltiples coses sensibles i la multiplicitat d’Idees).
Sòcrates parla de participació i imitació (no fa referència a la tercera possibilitat que, com vam veure, era la relació de “finalitat”)
En aquest moment Parmènides fa una dura crítica a Sòcrates:
Què es demostra realment amb aquests quatre arguments? No es tracta que hàgim d'abandonar la teoria de les Idees, però cal acceptar que no podem continuar considerant-les com a unitats en si mateixes separades de la realitat múltiple. Dit d'una manera més entenedora: LA DIVISIÓ RADICAL DE LA REALITAT EN MÓN SENSIBLE I MÓN DE LES IDEES ÉS INSOSTENIBLE. Però Parmènides afirma que sense Idees no pot haver-hi ni ciència ni dialèctica ni filosofia, ja que cauríem en el fluir constant d'Heràclit i en el relativisme dels sofistes. Així doncs, el que cal és desenvolupar una teoria de les Idees adequada.
En els diàlegs crítics que segueixen al Parmènides, Plató replanteja la seva teoria. De tota manera, no ho explicarem aquí. Serà més interessant veure com el seu deixeble Aristòtil va prendre el relleu en aquesta tasca.