HOMER I L’IDEAL ARISTOCRÀTIC

A partir del 2.000 aC. les tribus indoeuropees dels aqueus van envair el que actualment anomenem Grècia. Van assimilar moltes característiques de la cultura minoica (de Creta, fins al 1.500 aC). Els aqueus parlaven una forma primitiva de grec i van conservar la seva llengua i el seu esperit guerrer, i van formar la civilització micènica.

Els cretencs eren gent refinada, que aprofitaren la seva posició geogràfica privilegiada per a comerciar amb els pobles de les ribes del mediterrani.

Els Micenics eren un poble gerrer, que van construïr ciutats fortament emmurallades, la principal de les quals va ser Micenes. Aquí podeu veure la famosa porta dels lleons.

Al 1.150 aC. Micenes va ser arrassada per una altra tribu indoeuropea: els doris. Els micènics que van sobreviure van anar colonitzant la Jònia (a l’actual costa de Turquia), i fou allà on van aparèixer els primers filòsofs.

Molt temps després de la destrucció de Micenes el poeta Homer (segle VIII a.C) escriu dues epopeies: la Il.líada i l’Odissea, on recull els records del gloriós passat micènic. A la Il.líada ens explica com els micènics assetjaren la ciutat de Troia amb el suport dels seus déus mítics. A l’Odissea ens explica el retorn d’Ulisses (Odisseu) a la seva illa natal d’Ítaca.

REFLEXIONA: Quin valor simbòlic té per a nosaltres la paraula “Ítaca”? Quin sentit té el poema de Kavafis que Lluís Llach va musicar a partir de la traducció de Carles Riba? Quina concepció de la vida s’expressa en aquest poema?

ÍTACA

I

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d'aventures, ple de coneixences.

Has de pregar que el camí sigui llarg,

que siguin moltes les matinades

que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,

i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.

Has d'arribar-hi, és el teu destí,

però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys,

que siguis vell quan fondegis l'illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que et doni més riqueses.

Ítaca t'ha donat el bell viatge,

sense ella no hauries sortit.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca

t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,

sabràs el que volen dir les Ítaques.

II

Més lluny, heu d'anar més lluny

dels arbres caiguts que ara us empresonen,

i quan els haureu guanyat

tingueu ben present no aturar-vos.

Més lluny, sempre aneu més lluny,

més lluny de l'avui que ara us encadena.

I quan sereu deslliurats

torneu a començar els nous passos.

Més lluny, sempre molt més lluny,

més lluny del demà que ara ja s'acosta.

I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers

que al seu poble són fidels,

afavoreixi el Déu dels vents

el velam del seu vaixell,

i malgrat llur vell combat

tinguin plaer dels cossos més amants.

Omplin xarxes de volguts estels

plens de ventures, plens de coneixences.

Bon viatge per als guerrers

si al seu poble són fidels,

el velam del seu vaixell

afavoreixi el Déu dels vents,

i malgrat llur vell combat

l'amor ompli el seu cos generós,

trobin els camins dels vells anhels,

plens de ventures, plens de coneixences.

Homer ens explica els mites i ideals de vida d’aquells homes valents i cultes que volien ser sempre excel·lents, els millors en tot, els aristos. D’aquest mot se’n deriva el terme aristocràcia (aristos significa el millor, cràcia significa poder; per tant, aristocràcia és el poder dels millors). Els herois homèrics Aquil.les, Héctor, Agamèmnon, Ulisses..., formen l’aristocràcia grega, són els millors, els nobles, els bons, els virtuosos. Aquests homes excel·lents ho eren per naturalesa, però tota la seva vida havia d’estar en consonància amb la seva naturalesa virtuosa. La paraula areté (que té l’arrel “ar” com “aristos”) se sol traduir per virtut o per excel·lència. Només els virtuosos, els excel·lents, els aristos, són dignes de posseir el poder.

Podeu descobrir aquests valors en la versió cinematogràfica de la Il·líada. Per què s'han d'enfrontar Aquil.les i Héctor? Es respecten? Es valoren mútuament? Tindria sentit per a Aquil.les enfrontar-se a un enemic sense valor, que no fos fan excel.lent com el propi Aquil.les?

Si cliqueu damunt la imatge veureu com n'és Aquil.les d'excel.lent com a guerrer i com ell mateix se sent superior a tots els demés

Tanmateix, la versió cinematogràfica té força imprecisions. N’hi ha una de significativa que potser podeu descobrir. Patrocle apareix com un cosí d'Aquil.les, però qui era Patrocle en realitat?

Fixeu-vos en l’associació que es fa de virtut amb força, noblesa, valentia... En el món cristià la paraula virtut adquirirà unes connotacions completament diferents: humilitat, puresa, obediència, castedat, amor a Déu... L’exemple més clar de virtut, la màxima expressió de l’excel·lència humana (de fet, gairebé excel·lència divina) seria la Verge Maria.

Servirien també com a exemple d’excel·lència els màrtirs (i això també val per al món musulmà). I si ens fixem amb Jesús, veiem que el propi fill de Déu es caracteritza per la seva humilitat, obediència al pare, amor al proïsme per damunt de l’amor propi...

Més endavant estudiarem la filosofia d'un pensador sorprenent del segle XIX: Friederich Nietzsche. Era professor de grec i fill de sacerdot cristià. Va experimentar aquesta forta contraposició entre la virtut homèrica i la virtut cristiana i va intentar explicar els motius i les conseqüències d'aquesta transformació ètica.

HESÍODE I LA MITOLOGIA

La Grècia Arcaica estava formada per un seguit de comunitats polítiques independents anomenades polis. No hi havia unitat política, però sí que hi havia consciència d’un origen i una cultura comuns. S’anomenaven ells mateixos “hellenoi” (hel·lènics), parlaven la mateixa llengua (grec), celebraven jocs olímpics i compartien uns mateixos mites.

El mite és un relat memorable i tradicional que explica l’actuació exemplar d’uns personatges extraordinaris (déus i herois) en un temps prestigiós i llunyà.

El mite no s’inventa, sinó que s’hereta de la tradició. Els mites expliquen fets i actuacions extraordinaris i significatius: com es feu el món, què passa després de la mort, com apareixé l’home, com apareixé el llenguatge o el foc...

El poeta Hesíode (finals del segle VIII aC.) va recollir a les seves obres la tradició mitològica grega. A la Teogonia explica el naixement del cosmos i dels déus:

Digueu-me, oh Muses dels estatges olímpics! quin dels déus fou el primer. Abans que totes les coses, fou el Caos, i després Gea (la Terra) d’ample pit, mansió perenne i sòlida dels Immortals que habiten el cimal del ventós Olimp, i el tenebrós Tàrtar, enclavat en les profunditats de la terra espaiosa. I Eros, el més formós d’entre els déus immortals, que deslliura de totes les preocupacions i domestica, de tots els déus i de tots els homes, la ment i la prudent voluntat.

I del Caos nasqueren l’Èreb (tenebres) i la negra Nit; i de la Nit, en unir-se amorosament amb l’Èreb, nasqueren l’Èter i el Dia. Gea engendrà primerament el Cel Estrellat (Urà), perquè la cobrís del tot, i fos sempre segura per als divins benaurats déus.

Féu després les altres Muntanyes (...). Més tard Gea, unint-se amorosament amb el Cel Estrellat, va engendrar l’Oceà, de profunds remolins (...). Posteriorment nasqué l’astut Cronos, que fou el més terrible dels fills del Cel (Urà) i que odià des del començament el seu prolífic pare. (...)

La Nit parí l’odiosa Thanatos (Mort) i al Destí. Parí també Hipnos (Somni) i la multitud d’il.lusions o Fantasies sense que aquesta deessa, la tenebrosa Nit, jagués amb ningú.

HESÍODE, Teogonia, 11s.

En el fragment anterior veiem a Cronos (el temps) com mata al seu pare Urà. Després es casa amb la seva germana Rea. Cronos tem que els seus fills facin amb ell el mateix que va fer ell amb Urà i, per evitar-ho, els devora tan bon punt neixen. Rea, quan va néixer el seu fill Zeus, el va amagar a Creta i li donà a Cronos una pedra embolcallada amb bolquers (que Cronos va devorar). Quan Zeus és adult, s’enfronta al seu pare Cronos i li fa vomitar tots els seus germans.

Com cal interpretar aquesta història? Certament es poden fer interpretacions molt interessants. Intenta-ho tu mateix.