HERÀCLIT

Amb Heràclit d’Efes (544 – 486 aC) tornem cap a la Jònia.

Heràclit és conegut com “l’obscur”. Els fragments que en conservem són sovint enigmàtics. Però pel reconeixement que li mostren els filòsofs grecs posteriors, interpretem que es tracta d’un pensador de gran calada i que va desenvolupar una filosofia conceptualment molt elaborada.

La realitat és tot allò que succeeix, que s'esdevé, que passa. En la realitat no hi ha res d'estable, tot varia, es mou, neix i mor. Hi ha una frase cèlebre que ho exemplifica: "No podem banyar-nos dues vegades en el mateix riu". Ni el riu ni nosaltres som els mateixos quan tornem a banyar-nos-hi.

El foc és la metàfora que expressa el seu pensament. Totes les coses són com flames d’un gran foc. Les flames canvien constantment, però el foc (arkhé) perdura.

Cada cosa porta en ella mateixa el seu contrari, i com que no pot ser sense el seu contrari, és també el seu contrari: vida/mort, camí que puja/camí que baixa, somni/vigília, dia/nit. Això el porta a dir que tot és diferent però tot és el mateix, tot és u (“en panta” = tot u).

El canvi no és un canvi sense sentit. Tot segueix una mateixa lògica. La raó ens ensenya la llei que regeix el canvi: el moviment és el resultat de l’oposició entre contraris. L'oposició constant de contraris genera el moviment constant. Per això diu que el moviment és la unitat dels contraris. Per exemple: el moviment de la fletxa és la resultant de l'oposició entre l'arc i la corda. Aquesta és la llei fonamental de la naturalesa, i Heràclit l'anomena el logos.

Fixeu-vos que si bé tot canvia, la llei del canvi és sempre la mateixa. Aquest és el sentit unitari de la realitat que s'amaga per sota de l'aparença. S'amaga a la vista, però no a la raó. La raó és lògica, és a dir, és un reflex del logos. La lògica seria l'anàlisi del logos. S'inicia aquí una relació de conceptes que per a nosaltres és molt familiar: les coses que passen a la naturalesa passen per determinades raons que la raó humana pot descobrir (noteu el doble sentit físic i psicològic de la paraula raó). Els científics actuals cerquen les lleis de la naturalesa. L'home ha d'intentar descobrir el logos de la naturalesa. Aquest coneixement li ha de permetre harmonitzar la seva conducta amb la naturalesa. Això precisament és el que s'anomena saviesa, o “estar despert”. El savi coneix les oposicions, el logos de les contradiccions, i és per això que pot ser just. La justícia és oposició, és afirmació dels contraris. Només hi ha justícia entre dues persones si les dues es poden afirmar i mantenir com a tals, malgrat la seva oposició. La justícia és harmonia entre elements contraposats, i no pas eliminació de la contraposició.