PARMÈNIDES I L’ESCOLA D’ELEA

Parmènides d’Elea (510 – 470 aC.) ens torna a portar cap a la Magna Grècia.

Conservem fragments de la seva obra en forma de poema “Sobre la naturalesa”. La filosofia que apareix en els fragments conservats el contraposen a Heràclit, en el sentit que defensen la immutabilitat absoluta de la realitat (ésser). Res no canvia, al contrari del que havia dit Heràclit. Els canvis només són aparents. De fet, Heràclit ja ens havia parlat de la unitat essencial de la realitat. Però l’essència de la realitat era canvi i contradicció. Parmènides ho planteja d’una manera ben diferent.

D’entrada, Parmènides diferencia dos camins:

• El camí dels “sentits” (coneixement empíric) ens porta a l’aparença i a l’error. Ens ensenya un món on tot és diferent i tot canvia.
• El camí de la “raó” (lògica) ens porta a la veritable realitat de l’ésser. Ens ensenya una realitat eterna i immutable.

La filosofia de Parmènides es fonamenta en tres axiomes:

1. L’ésser és, i és impossible que no sigui.
2. El no-ésser no és, i és impossible parlar-ne.
3. És el mateix ésser i pensar, és a dir, la visió del que és.

De fet, el tercer es pot deduir dels dos primers (per tant, no és pròpiament un axioma).

D’aquests axiomes en podem treure diverses conclusions:

1.Només hi ha un ésser. Si n’hi hagués més d’un, com a mínim n’hi hauria d’haver dos. Aleshores hi hauria d’haver quelcom que els diferenciés. Aquesta diferència podria ser un ésser o bé un espai sense res. Un espai sense res no seria res, i el no-ésser ja hem dit que no és ni se’n pot parlar. Si la diferència fos un altre ésser, aleshores tindríem tres éssers (el primer, el segon i el que els diferencia). Ara el problema es complicaria, perquè hauríem d’explicar la diferència entre els tres éssers. Per tant, això ens portaria a un absurd, que seria una sèrie infinita d’éssers. En conclusió, només hi pot haver un únic ésser.

Si canviem “ésser” per “realitat”, la qüestió se’ns aclareix. Només hi ha una realitat. Qui vulgui parlar de dues realitats (per exemple, diferenciant realitat material i realitat espiritual) es trobarà en un absurd lògic.

Això explica el que hem plantejat com a tercer axioma. No pot haver-hi diferència entre realitat i pensament si només hi ha una realitat.

2.El canvi és absurd. L’ésser no canvia. Canviar és passar de ser a no-ser o bé de no-ser a ser. De qualsevol manera que parlem de canvi hem de parlar de no-ser, però ja hem dit que del no-ser no se’n pot parlar. Per tant, no es pot parlar lògicament del canvi: el canvi és absurd.

3.L’ésser és etern. Si l’ésser hagués començat a existir, hi hauria hagut un moment en què no-era. Però el no-ser no és. Per tant, no pot haver començat a ser ni pot deixar de ser (no pot passar a no-ser).

4.L’ésser no té límits. Si l’ésser tingués límits hi hauria d’haver quelcom que el limités, però ja hem dit que només hi ha un ésser. Per tant l’ésser (la realitat) és il·limitat.

Un deixeble de Parmènides, Zenó, també d’Elea, va intentar difondre les idees del seu mestre inventant un seguit d’arguments en favor de les tesis de Parmènides. El més conegut és la paradoxa d’Aquiles (el dels peus lleugers) i la tortuga:

Si Aquiles i la tortuga fan una cursa i Aquiles dóna un petit avantatge a la Tortuga, qui guanyarà la cursa? Aparentment Aquiles, però lògicament és impossible. Per adavantar a la tortuga, Aquiles primer l’ha d’atrapar. Però per atrapar-la necessitarà un temps. Durant aquest temps la tortuga haurà avançat un petit espai. Aquiles haurà doncs de recórrer també aquest espai, però això li ocuparà un temps que la tortuga aprofitarà per continuar avançant. Així, és impossible que Aquiles atrapi la tortuga i, per tant, només la tortuga pot guanyar la cursa.

Per veure la solució matemàtica de la paradoxa clicca aquí