ÈTICA I POLÍTICA. L’ARETÉ I LA POLIS

LA DEMOCRÀCIA ATENENCA

El món grec estava configurat per un conjunt de cinc mil ciutats independents, les polis. Eren independents, però no pas igualment importants o poderoses. N’hi havia dues que van tenir un protagonisme especial i que van passar per moments d’enfrontament bèl·lic i d’hegemonia alternativa: Esparta i Atenes. Esparta va mantenir en tot moment un sistema de govern aristocràtic i militaritzat; representava els valors de l’ordre i la disciplina, la força i resistència física. Atenes representava el valor de la democràcia i la força de la cultura.

En principi totes les polis gregues eren governades per l’aristocràcia respectiva, però algunes van anar evolucionant cap a sistemes democràtics. Fixem-nos en el procés que va seguir Atenes: Dracó, al segle VII a.C. va posar per escrit les lleis. El sistema era aristocràtic, però la llei posava límits al despotisme i no permetia que cada rei fes la seva llei segons les seves conveniències. Al començament del segle VI a.C. es dóna un pas cap a la democràcia amb la Constitució de Soló. No és una constitució democràtica, però reconeix tot un seguit de drets al poble. La democràcia atenenca comença realment amb les reformes de Clístenes (510 a.C.) i es consolida amb Pèricles (que va liderar la democràcia atenenca entre 446 i 429 a.C.).

Pèricles

En el sistema democràtic tots els ciutadans (només ho podien ser els que eren homes i lliures) tenien els mateixos drets. Tots estaven convocats a l’Assemblea Popular setmanal i tots tenien veu i vot. Aquesta Assemblea aprovava les lleis, administrava justícia, nomenava els càrrecs (arconts), declarava la guerra o acceptava la pau. Hi havia un Consell, del qual anaven formant part per torn tots els ciutadans, que preparava els assumptes sobre els quals l’Assemblea prenia després les decisions. Els arconts s’escollien per a ocupar-se de tasques específiques durant un període temporal generalment breu. Els arconts, en principi, no cobraven. Però com que la política exigia molt temps de dedicació, els ciutadans més pobres no podien participar-hi efectivament. Per això, es va imposar el costum de pagar als arconts i membres del consell, i fins i tot es pagava una petita quantitat als que assistien a l’Assemblea.

L’època democràtica atenenca portà a la Polis cap a una veritable hegemonia cultural i política en el món grec durant el segle V a.C. Aquest segle s’estructura a l’entorn de dues guerres: la primera, (guerres mèdiques) va portar a Atenes a l’hegemonia política, i la segona (guerra del Peloponès) la va portar a la decadència.

Extensió de l'imperi Persa	Guerres Mèdiques

Al segle VI a.C. les polis gregues de l’Àsia Menor havien caigut sota el domini de l’Imperi Persa. Però quan els perses van intentar dominar les polis de la península grega van topar amb oposició aferrissada dels grecs, liderats per les dues polis principals: Esparta i Atenes. Aquests enfrontaments es coneixen com a guerres mèdiques i van durar més de quaranta anys (490 – 448 a.C.). Aquesta guerra va obligar els grecs a un enorme esforç militar i econòmic. Per sufragar aquestes despeses, diverses polis es van aliar en la Lliga de Delos, col·laborant-hi amb diners, soldats o vaixells, per mantenir la guerra. Atenes va tenir un paper de lideratge de la Lliga, i va aportar-hi tots els seus vaixells. Quan els perses van ser derrotats definitivament, els atenesos (liderats per Pèricles) van exigir que el tresor de la Lliga de Delos fos guardat a Atenes i administrat pels atenesos. Algunes polis que no van voler acceptar van intentar sortir de la Lliga, però Atenes les va reprimir i les va obligar a quedar-s’hi. A partir d’aquell moment, la Lliga es va convertir en un conjunt de polis (més de 400) que pagaven tribut a Atenes, i havien d’adaptar la seva política als interessos d’aquesta polis. Pèricles aprofitarà aquesta conjuntura econòmica per reconstruir l’Acròpolis i edificar-hi el Partenó.

Les polis de la Lliga no van admetre durant molt temps aquesta situació. Encara en època de Pèricles, Corint convenç Esparta per a declarar la guerra a Atenes. Aquesta guerra es coneix com la guerra del Peloponès, i va enfrontar gairebé tots els grecs, dividits en dos bàndols. Va durar 30 anys (431 – 404 a.C.) i va arrasar tot el territori. La derrota d’Atenes va representar l’enfonsament de la polis en una crisi profunda. El 404 a.C., després de la derrota en front d’Esparta, trenta ciutadans atenesos de famílies importants, coneguts com els Trenta Tirans, ocupen el poder i persegueixen durament els partidaris de la democracia. Aquesta tirania, però, va ser derrocada al cap d’un any. El retorn de la democràcia, però, no va pas comportar un canvi en el rumb de la decadència.

Pel que fa a la filosofia, l’esplendor de la democràcia es correspon amb la concentració a Atenes d’un seguit de filòsofs de diferents orígens coneguts com a sofistes, i d’un filòsof nascut a Atenes d’importància cabdal: Sòcrates.

Poc després del final de la guerra del Peloponès (399 a.C.) Sòcrates serà condemnat a mort. I serà durant la crisi del segle IV a.C. que apareixeran els dos filòsofs més coneguts i rellevants de la història: Plató i Aristòtil.

ELS SOFISTES

En els poemes homèrics estava molt clar que la virtut (areté) era una qualitat natural innata dels aristos,o un regal dels deus. Però, és impossible aprendre a ser virtuós? Es pot ensenyar l’areté? Els sofistes van voler creure que sí, però la virtut (excel·lència) que ensenyaven no era la d'Ulisses o Agamèmnon, sinó la de l’home democràtic, capaç de vèncer els poderosos perses a Marató o a Salamina i capaç de convèncer als seus conciutadans a l’Assemblea o al Consell.

Al principi, sofista significava savi en general, però a Atenes, a partir de la meitat del segle V a.C. es va designar amb aquest nom els que ensenyaven la seva saviesa a canvi d'una remuneració. Eren mestres, al cap de vall, que educaven els joves de les classes polítiques dirigents. Van desenvolupar el concepte de paideia que es pot traduir per cultura o educació.

Els filòsofs anteriors s’havien esforçat per entendre el funcionament i el fonament de la physis (naturalesa). Però els resultats obtinguts no satisfeien als sofistes. El seu tema d’estudi deixarà de banda la natura i es centrarà en l’home i la societat. El que els interessa és la formació de l’home en tant que membre d’una societat concreta. I aquesta formació ha de tenir uns resultats pràctics (ja que cobraven). Els resultats esperats eren l’èxit polític dels joves deixebles.

No pretenien ensenyar veritats absolutes (si és que n'hi ha). Els sofistes normalment coneixien diverses polis i s’adonaven que cada societat (cada ciutat) té uns valors culturals propis, unes peculiaritats que no són aplicables a les ciutats veïnes. Això els portà a un relativisme moral.

L’areté (excel·lència, virtut) més necessària per a un polític grec era la de saber convèncer, persuadir als que l'havien de recolzar en l’Àgora. Per això l'ensenyament més apreciat era l'art de fer discursos, és a dir la retòrica i l’oratòria. Fixeu-vos que aquí no s'està parlant del contingut dels discursos, sinó de què siguin convincents. Què passa si les idees que defensem no són les millors? De fet, l'important és convèncer, és a dir, vèncer. Ara bé, qui pot estar segur del que està bé i malament? I, si no es pot saber, com es pot ensenyar?

Un dels temes preferents del sofistes era la qüestió sobre el fonament dels costums i les lleis: natural (physis) o convencional (nomos)? La resposta dels sofistes, coherentment amb la seva posició relativista, es decanta pel convencionalisme social. Sòcrates i Plató optaran per un fonament no convencional (no exactament natural, però tampoc convencional, com veurem posteriorment).

És fàcil trobar exemples de convencionalisme legal. Les lleis són el resultat d’un acord (convenció) entre els homes. Però, els valors morals són també convencionals? És “natural” el respecte als pares? És “natural” la prohibició de l’incest? O no ho és?

De Sofistes en coneixem bastants. Destaquem-ne dos: Protàgores i Gòrgies.

PROTÀGORES D'ABDERA

Protàgores (480 – 410a.C.) era amic de Pèricles, però va haver de fugir d'Atenes acusat d'ateisme. La seva afirmació més cèlebre fou:

"L'home és la mesura de totes les coses; de les que són com a mesura del seu ésser, i de les que no són com a mesura del seu no-ser."

L'home és la mesura del bé, de la bellesa i de la justícia. En totes aquestes qüestions cada individu té la seva veritat, i cada ciutat té les seves veritats (relativisme).

Els viatges de Protàgores li havien mostrat clarament la diversitat dels valors. Totes les opinions poden ser veritat, però a cada polis hi ha opinions més útils que d’altres. El mestre ha de fer que els deixebles tinguin opinions útils i adequades al bon ordre i adaptació (justícia) de la vida política.

L'important és com veu les coses (perspectivisme) cada home particular en cada cas particular. No podem conèixer les coses tal com són en sí mateixes, independentment de l'experiència (és a dir, només sabem el que veiem en cada moment). Per això no podem parlar de Déus ni de res per l'estil:

"Dels Déus no arribo a saber ni si són ni si no són, ni quins són, car hi ha moltes coses que impedeixen saber-ho: no solament l'obscuritat del problema, sinó la brevetat de la vida humana."

GÒRGIES DE LENTINI

Nascut a Sicília no sabem exactament a quin any. Es diu que va viure 109 anys.

Contra Parmènides, de forma irònica, afirmava:

1. Res no existeix.
2. Si alguna cosa existís, no podria ser coneguda per l'home.
3. Si alguna cosa pogués ser coneguda, no podria ser expressada.

Es tracta d'un escepticisme radical. Es l'altra cara de la moneda de Protàgores: per a Protàgores tot era cert i per a Gòrgies tot és fals. En el fons, però, no hi ha gaire diferència perquè no hi ha cap criteri per reconèixer la veritat i la justícia. Tot es pot defensar retòricament. El poder de la paraula no té límits en cap veritat objectiva.

 “La paraula és un poderós sobirà que amb un cos petitíssim i del tot invisible duu a terme obres realment divines, ja que és capaç de dissipar la por, eliminar el dolor, generar alegria i inspirar compassió.”

Què us suggereix aquesta imatge? Actualment, qui pot fer sentir la seva paraula?