SÒCRATES

Sòcrates (470 – 399 a.C) va néixer i viure a Atenes. Va viure l’esplendor i l’inici de la posterior decadència d’Atenes. Va morir comdemnat a mort quan tenia 71 anys.

Sembla que no era gaire eixerit (quan parlem de Plató veurem l’importància d’aquest detall). Va viure modestament amb la seva dona Xantipa i els seus fills.

La filosofia era per a Sòcrates una manera de viure, una recerca constant, un examen de si mateix i dels altres.

Si som capaços de reflexionar lògicament (metòdicament) sobre les nostres vides, ens sentirem més segurs i aconseguirem ser més independents, és a dir, no dependrem de les opinions dels demés, no haurem de seguir com un ramat de xais el que opina la majoria, sinó que podrem viure segons les nostres pròpies conviccions.

Sòcrates va ser un exemple d’independència i confiança en si mateix per a molts joves que el van seguir com a deixebles (no com a alumnes, com si es tractés d’un sofista més).

La filosofia ens farà menys conformistes i també ens farà menys vulnerables al que els demés opinin sobre nosaltres. La filosofia és una forma d’alliberament. Aquesta idea d’alliberament serà clau en el pensament de Plató, com veurem posteriorment.

PENSEU: us ofèn que algú us menyspreï? Només des de la reflexió sobre vosaltres mateixos i de la coherència amb els vostres principis podreu aconseguir la força per a ser immunes al menyspreu dels altres.

LES FONTS DOCUMENTALS

Sòcrates no va escriure mai res. Segurament això respon a la seva concepció de la filosofia. La filosofia no és una doctrina que es pugui escriure i estudiar.

Coneixem el pensament de Sòcrates gràcies a tres fonts documentals:

1.Aristòfanes: Va fer una caricatura de Sòcrates a la comèdia “Els núvols”.

2.Xenofont: Va escriure les “Dites memorables de Sòcrates”. Xenofont no hi entenia gaire de filosofia, va ser-ne deixeble molt poc temps i va escriure l'obra molt després de la mort de Sòcrates. A la seva obra no s'acaba de reflectir la importància del filòsof.

3.Plató: En els “Diàlegs” de Plató, Sòcrates serà sempre el protagonista (excepte en el diàleg “El Parmènides”). Plató l'idealitza molt, però és la millor font, principalment els diàlegs que va escriure poc després de la mort del mestre. En els diàlegs posteriors, Sòcrates com a personatge només serà el portaveu del pensament del propi Plató.

JUDICI DE SÒCRATES

Tenia 70 anys quan Anit, Melet i Licó, membres del partit democràtic, l'acusaren de corrompre els joves amb ensenyaments contraris a la pietat i a l'Estat.

Plató ens explica el desenvolupament del judici i la seva defensa al diàleg “Apologia de Sòcrates”. Sòcrates es va defensar explicant la seva trajectòria vital. Quan era jove tenia tantes preguntes al cap que no parava de cercar algun savi que les hi pogués respondre, però no trobava cap home que aconseguís resoldre satisfactòriament les seves qüestions. Ell no es considerava savi, però no desaprofitava cap ocasió per dialogar amb tothom que volgués reflexionar sobre qüestions filosòfiques. Explica que el seu amic Querofont, que era precisament del partit democràtic, com els seus acusadors, va atrevir-se a demanar a l'oracle del déu Apol.lo, al temple de Delfos, si hi havia a Grècia algun home més savi que Sòcrates, i l'oracle va respondre que no.

Fixeu-vos que qui s'escolta i consulta als déus no pot ser tingut per descregut i impius. Però el més paradoxal era que ell fora el més savi quan, precisament, era ben conscient de la seva ignorància. Com podia ser el més savi quan l'únic que sabia era que no sabia res? Només hi havia una resposta: els altres grecs no sabien ni tan sols que no sabien res! (Fixeu-vos que ara estava qualificant d'ignorants a tots els seus jutges!). Si no sabia res, difícilment podia ensenyar res i, per tant, els seus ensenyaments no podien ser pas perjudicials per als joves.

Sòcrates va respondre provocativament, fins a l'extrem que un judici que podia no haver tingut cap transcendència va acabar amb condemna a mort. Va ser declarat culpable per un marge molt petit de vots. Després de ser declarat culpable calia decidir la pena. Ell va manifestar que estava disposat a complir la condemna que li imposessin, però que es mereixia més un homenatge. El van condemnar a mort. Va poder fugir de la presó, però ho va trobar indigne i incoherent amb una vida dedicada a la justícia i al respecte a la llei.

Mort de Sòcrates, pintat per David (neoclasicisme francès)

El pintor neoclàssic francès Jacques-Louis David (1784) va imaginar com devia ser el darrer dia de Sòcrates, just abans de prendre la infusió de cicuta (el verí que l’hauria de matar, segons la condemna a mort que havia estat sentenciada). Va seguir la descripció que en va fer Plató al llibre “Fedó”. Fixeu-vos que la família ja marxa al fons i Sòcrates resta amb els seus amics conversant i reflexionant sobre la vida i la mort. Amb el dit assenyala cap amunt, la qual cosa simbolitza la seva esperança en una vida més enllà de la mort. No sabem del cert si Sòcrates creia en la immortalitat. El que és segur és que Plató si que creia en la vida després de la mort, i en el seu relat de la mort del mestre apareix un Sòcrates que argumenta de diferents maneres la creença en la immortalitat (ho veurem en parlar de Plató).

SÒCRATES I ELS SOFISTES. ELS CONCEPTES UNIVERSALS

Sòcrates es va oposar frontalment als sofistes. Ell no es presentava com a sofista, sinó com a filòsof, és a dir, ell no es considerava savi, sinó enamorat de la saviesa. Com que no era savi, no pretenia ensenyar res i, per tant, no cobrava per parlar amb els seus seguidors.

Sòcrates estava interessat a trobar definicions universals de conceptes morals, és a dir, vàlides per a tots, i no pas relatives com les dels sofistes. Pretenia trobar la definició universal de justícia, bé, bellesa, virtut, amistat... En les definicions es posa de manifest l'essència o naturalesa de la cosa, el que la cosa és en si mateixa. El relativisme dels sofistes només és una manifestació de la seva ignorància de les definicions universals: com que no saben trobar-les, creuen que les definicions universals no existeixen.

Per descobrir les definicions universals hem de fer servir la raó. Cal oblidar la retòrica i optar per la racionalitat. La raó ens conduirà a la veritat.

En què consisteixen aquestes essències? No ho sabem. Aquest serà un problema clau en la filosofia de Plató.

EL MÈTODE: IRONIA I MAIÈUTICA

Sòcrates tenia seguidors, però no cobrava perquè no ensenyava res. Simplement interrogava i dialogava amb qui es trobava. En el diàleg amb els seus seguidors hi havia dos moments diferenciats: la ironia i la maièutica.

La ironia consisteix a fer reconèixer a l'interlocutor que és un ignorant, és a dir, que el que es pensa que sap en realitat ho ignora. Està clar que aquesta actitud pot reportar més enemics que no pas adeptes. Es tracta d'un mètode negatiu però alliberador. En el reconeixement de la ignorància donem el primer pas per alliberar-nos-en. Només el que reconeix que no sap procura aprendre, i així inicia el camí cap a la veritat. "Només sé que no sé res”, la sentència més emblemàtica de Sòcrates, apunta en aquesta direcció.

La maièutica és l'art de les llevadores: dones que ja han superat l’edat de parir els seus propis fills i que ajuden a parir a les altres (la mare de Sòcrates, Fenarete, n'era). Sòcrates és estèril per a descobrir per si sol cap veritat, però és capaç de fer néixer veritats en els altres homes. Es tracta d'un “part intel.lectual”. Això implica que la veritat no es pot trobar investigant la natura que ens envolta, com havien intentat els físics presocràtics. No hem de cercar al cel ni a la terra les causes i les explicacions que cerquem. La veritat es troba al nostre interior, i és per això que cal recórrer un camí d'introspecció. Veiem així com la reflexió filosòfica decanta de l'estudi de la natura cap a la dimensió moral.

L'important per a obtenir un resultat fructífer no és la capacitat de convèncer a l'altre sinó la sinceritat plena amb un mateix i amb els altres. Per això cal que ens coneixem primer a nosaltres mateixos. "Coneix-te a tu mateix". Aquesta frase no és seva, sinó que estava inscrita a l’entrada del temple de Delfos. Sòcrates va convertir aquesta inscripció dèlfica en la màxima del seu filosofar. Per trobar la veritat cal començar per conèixer-nos a nosaltres mateixos. El primer que descobrirem serà la pròpia ignorància. Després serem conscients que cal un esforç de reflexió profunda. Cal rebutjar la falsa saviesa dels sofistes que ens ofereixen el camí planer de l'aparença i l'opinió, i perseguir amb esforç la veritat.

L'home només es desenvolupa plenament en societat. La veritat neix del diàleg i de la cooperació. El diàleg pot ser intern, però la seva manifestació més autèntica és col·lectiva.

EXERCICI

Mira el capítol de la primera temporada de House: "Mètode socràtic". Contesta després les preguntes següents: Què en pensa el Dr.House de Sòcrates i del seu mètode? Cerca dos exemples on House posi en pràctica la ironia socràtica. Busca un exemple on House posa en pràctica la maièutica. Quins són els factors clau necessaris perquè els ajudants de House acabin trobant la resposta?

L’INTEL.LECTUALISME ÈTIC

Per a Sòcrates, l’areté (virtut) no és una qualitat exclusiva de la noblesa, ni una habilitat política, sinó una qualitat basada en valors intel·lectuals i morals. L’home és bo o dolent no pel reconeixement públic ni pels guanys materials que hagi assolit, sinó per la seva justícia. Però això esdevé una qüestió de consciència. Per a Sòcrates és més important la pròpia consciència que l’opinió dels altres.

La virtut és el coneixement del que és millor per a nosaltres, del que ens porta a assolir la felicitat. La felicitat no equival a èxit polític, sinó a justícia i equilibri. Hi ha més plaer en ser just que en manar i tenir poder. La justícia és el màxim plaer i la filosofia ens ensenya el camí de la justícia.

Si la saviesa ens porta a la justícia i al bé, aleshores caldrà admetre que la injustícia i el mal és fruit de la ignorància. Només és injust aquell que no sap que el més gran plaer és el de la justícia. Perquè, qui es perjudicaria a si mateix conscientment?

Aquesta concepció es coneix com intel.lectualisme: n'hi ha prou a conèixer el que està bé per a desitjar-ho (unió d'intel.ligència i voluntat o de ciència i virtut).

Nietzsche l'acusarà de voler reduir l'instint a la raó i, per tant, d'empobrir la vida. La vida és segurament molt més complexa que l'esquema que planteja Sòcrates.

 ROSSELLINI VA PORTAR AL CINEMA LA VIDA DE SÒCRATES. POTS VEURE LA PELI AL SEGÜENT LINK