pÓgina principal

Xavier Vilaseca i Bañeras
FILOSOFIA PER A JOVES ESTUDIANTS

 

 

 

 

 

 

pÓgina anterior

GOTTFRED WILHELM LEIBNIZ

Va néixer a Leipzig el 1646 i morí a Hannover el 1716. Va ser un gran matemàtic: va inventar el càlcul infinitesimal (10 anys més tard que Newton, però sembla que sense saber-ho). Precursor de la lògica matemàtica actual, amb la seva "art combinatòria" inspirada en Ramon Llull. Va intentar crear una organització universal de les ciències, una xarxa mundial de col.laboració dels investigadors. Les seves obres principals són:

L'ORDRE I LA FINALITAT

Entre els diversos ordres possibles Déu va crear el millor dels possibles. Vivim doncs en el millor dels mons possibles. Déu crea lliurement. L'ordre, és a dir, la raó del món, és la llibertat divina que s'orienta seguint el principi del millor. Heus aquí la reintroducció del finalisme en l'explicació de la realitat física. Allò que existeix és una possibilitat realitzada, però no totes les possibilitats es realitzen: només es realitzen si hi ha una raó suficient per a realitzar-se, és a dir, una finalitat que ho expliqui.

La finalitat més general és la realització del "millor dels mons possibles".

Aquest optimisme metafísic va ser ironitzat per Voltaire al conte "Càndid o l'optimisme".

 

LA LLIBERTAT INDIVIDUAL

La metafísica de Leibniz justifica plenament la llibertat de Déu. Déu hauria pogut crear el món d'una altra manera o no crear-lo. No és impossible un món diferent. Per això diem que el món és contingent, i no necessari com creia Spinoza.

Necessitat significa impossibilitat del contrari.

Contingència significa que el contrari és possible.

Nosaltres no podem deduir geomètricament l'ordre del món perquè és contingent. Però Déu si que ho sap tot, perquè ho ha creat, perquè ha fet realitat una de les possibilitats infinites.

Déu sap perfectament i des de l'inici de la creació el que faré en cada instant. Tot està predeterminat, la qual cosa nega el lliure arbitri de l’home. Però nosaltres no podem deduir geomètricament el que ens passarà i, per tant, això no ens ha de preocupar. Simplement hem d'intentar complir el nostre deure.

 

VERITATS DE RAÓ I VERITATS DE FET

*Les veritats de raó són A PRIORI, és a dir, les coneixem per l'exercici de la raó pura, és a dir, de la intuïció intel.lectual. En canvi, les veritats de fet són A POSTERIORI, és a dir, provenen de l'experiència.

*Les veritats de raó són INNATES i les de fet ADQUIRIDES (si bé això caldrà matisar-ho posteriorment)

*Les veritats de raó són ANALÍTIQUES (el subjecte conté el predicat) Per exemple: "el tot és més gran que les parts". Les veritats de fet no són analítiques (Kant en dirà SINTÈTIQUES), és a dir, el subjecte no conté el predicat. Exemple: Aníbal travessà els Pirineus.

*Les VR són NECESSÀRIES, és a dir, la contrària implica contradicció (és doncs impossible). Per això no necessiten demostració empírica. Les VF són CONTINGENTS, és a dir, la contrària és possible. Per això necessiten demostració empírica.

*Les VR es fonamenten en els principis:

  1. D'IDENTITAT: "tot ésser és idèntic a si mateix" o també "tot ésser és el que és"
  2. De CONTRADICCIÓ: "una proposició no pot ser certa i falsa a la vegada".

Les VF es fonamenten en el PRINCIPI DE RAÓ SUFICIENT: "tot el que existeix té una raó d'existir".

*Les VR són certes encara que no existeixi el subjecte. Les VF només són certes si el subjecte existeix.

*Les VR són les veritats de la lògica i la matemàtica. Les VF fonamenten el coneixement de tot el que no és lògica o matemàtica.

EL DINAMISME. LES MÒNADES

El mecanicisme cartesià i spinozià no li semblaven suficientment explicatius.

Si considerem la matèria com extensió no podem explicar el moviment. L'explicació geomètrica de la naturalesa dóna com a resultat una imatge estàtica. Leibniz substituirà aquesta concepció estàtica de la naturalesa per una concepció dinàmica.

La matèria és dinamis (reapareix el vell concepte aristotèlic de “potència”), entès com a força. No ho traduïm com a "potència" perquè no és només "capacitat", sinó també "esforç", "tendència a l'acció".

Les unitats de força són les mònades. Les mònades són les substàncies individuals i són infinites. Cada mònada és un individu diferent.

El concepte de mònada unifica el món físic i espiritual. Nega així el dualisme cartesià, però sense arribar al monisme spinozià. Les substàncies no són ni una ni tres sinó infinites.

La mònada és una mena de àtom de força. Es simple, no té parts. Per tant:

 

LA CAUSALITAT. L'HARMONIA PREESTABLERTA

Leibniz afirmava que les mònades no tenen "finestres" per on res pugui entrar o sortir. Això significa que les mònades no poden influir-se les unes a les altres.

Experiment: Penso que vull moure la cartera. Hi acosto la mà i es mou. Sembla que la causa del moviment de la cartera és el moviment de la mà, que és causat per la meva voluntat. La cartera, la mà i la meva voluntat estan formades per mònades diferents. Com es produeix la influència causal si són incomunicables? No es produeix cap influència causal, solament ho sembla.

Per entendre el que passa podem fer una comparació amb un conjunt de rellotges perfectament sincronitzats de tal manera que quan soni un sonin els altres. Això només significa que el rellotger ha establert una harmonia entre els moviments dels rellotges. De la mateixa manera que el rellotger, Déu ha preestablert l'harmonia de la creació des de l'inici. Això s'anomena teoria de l'harmonia preestablerta. Déu ja havia previst que jo voldria moure la cartera, que la mà es mouria i que la cartera es mouria. Ja estava programat.

La conseqüència antropològica principal és la negació de la llibertat. A més, la distinció entre veritats de raó i de fet queda matisada: podem mantenir la diferència "necessitat-contingència", però la diferència "a priori - a posteriori" és només aparent: si les mònades no poden influir-se, les "coses" no poden causar les "sensacions".

D'aquesta manera, totes les idees serien innates, si bé les veritats contingents són percebudes simultàniament a la producció del fenomen que aparentment les causa.