Xavier Vilaseca i Bañeras
FILOSOFIA PER A JOVES ESTUDIANTS
BARUC (Benet) d'SPINOZA
Jueu holandès d'Amsterdam descendent d'espanyols (1632-1677). Va ser expulsat de la comunitat jueva per heretge. Era polidor de lents (no un filòsof professional). No va ser valorat fins al principis del XIX. El seu interès prioritari és moral, polític i religiós. La seva filosofia rep influències del neoplatonisme, de l'estoïcisme i de Descartes. Les obres principals són:
LA SUBSTÀNCIA
Descartes havia separat radicalment la necessitat (mecanicisme) de la res extensa i la llibertat de la res cogitans.
Spinoza reunificarà les substàncies. Pretén recuperar la unitat de l’ésser, que Descartes havia trencat amb la separació de les substàncies. Això s'articula a partir del concepte de substància:
-Definició de Descartes: "allò que existeix de tal manera que no necessita de cap altra cosa per existir".
-Definició de Spinoza: "allò que és en si i es concep per si mateix, és a dir, allò el concepte del qual es forma sense necessitat de cap altre concepte".
De fet, totes dues definicions ens porten a acceptar una única substància : Déu, si bé Descartes no havia estat tan rigorós com Spinoza. Spinoza afirma: “Deus sive Natura sive Substantia”.
No cal qüestionar-nos si existeix aquest Déu, en tant que la seva essència implica la seva existència. El que ho és tot (essència) no pot no existir. Quan Spinoza diu "Déu" no fa referència a una realitat separada sinó a la realitat mateixa, a l'ésser. Per això no necessita de res més que de si mateixa per existir, o per ser concebuda.
Déu és substància infinita, en tant que no hi ha cap altra substància que la limiti. Déu ho és tot. Podríeu posar en dubte l'existència del “tot”? En tant que Déu és naturalesa, podríem intentar demostrar l'existència de la naturalesa? No cal! Però, precisament per això, Spinoza va ser considerat ateu. Més que ateu, hauríem de considerar-lo panteista.
SUBSTÀNCIA I ATRIBUTS
La única substància té infinits atributs. Atribut és allò que la ment percep com a element constitutiu de l’essència.
El pensament i l'extensió són dos dels infinits atributs de Déu.
NATURA NATURANS I NATURA NATURATA
Tot el que existeix és una manifestació de Déu. Les manifestacions de Déu les anomena modes de la substància.
NATURA NATURANS és la substància (Déu) en la seva essència infinita (infinits atributs).
NATURA NATURATA és el conjunt dels infinits modes, és a dir, les manifestacions particulars o individualitzades de l'essència divina.
Les idees són modes del pensament.
Els cossos són modes de l'extensió.
L'ànima de cada individu és la idea del cos.
LA NECESSITAT. DETERMINISME
Déu no produeix els seus infinits modes arbitràriament, sinó segons una necessitat conforme a la seva essència divina. Res no és contingent, res no podria ser diferent del que és; perquè tot s'esdevé segons la necessitat divina. Això implica la negació de la llibertat (tant humana com divina). No podem diferenciar, com feia Descartes, entre la natura necessària (mecanicisme) i la voluntat lliure.
Això implica també la negació del finalisme. No hi ha causes finals, com pretenien els aristotèlics. La creença en la finalitat no és més que un prejudici resultat de la ignorància. Si Déu (la realitat) perseguís una finalitat seria perquè li manca quelcom, és a dir, no és perfecte. Així, les nocions de bé, mal, bellesa, etc. no tenen cap valor objectiu a l'hora de comprendre la realitat. Només expliquen de quina manera les coses ens impressionen a nosaltres. La realitat no és menys perfecta perquè no ens agradi, ni més perfecta perquè ens agradi.
L'ORDRE GEOMÈTRIC
La matemàtica ens ajuda a desterrar els prejudicis de la imaginació (finalisme, llibertat, bé-mal, ...)
L'únic coneixement veritable és el coneixement de Déu. Què és conèixer Déu? El coneixement de Déu és el coneixement de la necessitat segons la qual tot s’esdevé. Així, conèixer Déu és conèixer la realitat.
L'ordre necessari, constitutiu de la substància, naturalesa, realitat o Déu (tant se val com ho diguem) és un ordre geomètric. Els modes de la substància es deriven de Déu de la mateixa manera que els teoremes i corol·laris es deriven dels principis de la geometria.
L'ordre geomètric és l'ordre de la realitat. Per això també ha de ser l'ordre del nostre coneixement de la realitat.
Una altra conseqüència: si l'ordre de la necessitat de la substància, de Déu, és l'ordre geomètric, això ha de valer per a tots els atributs de la Substància, és a dir, tant per al pensament com per a l'extensió. Es dóna el mateix ordre necessari en la voluntat que en la matèria (negació de la llibertat). Per això fa una "Ètica demostrada geomètricament" com Galileu intenta fer una física matemàtica.
L’ÈTICA
Si l'home només tingués idees adequades no hi hauria diferència entre el bé i el mal.
La llibertat l'entén com a comprensió de la necessitat.Aquesta comprensió ens allibera de les passions, que són idees confuses i inadequades. La llibertat és doncs "alliberament de les passions".
Aquest era l'ideal estoic: assolir una tranquil·la acceptació de la necessitat de les coses. Dominarem les nostres passions si comprenem la seva necessitat. Ningú no està trist perquè el nen acabat de néixer no parli encara, perquè comprenem que així ha de ser. Si comprenem la necessitat, comprenem l'essència divina. Es l'"amor intel.lectual de Déu" i no és res més que una part de "l'amor infinit amb que Déu s'estima a si mateix". Aquesta és també la felicitat màxima.