FILOSOFIA POLÍTICA

NICOLAU MAQUIAVEL (Nicholò Machiavelli)

Maquiavel (1469-1527) va ser secretari de la República de Florència que va existir entre 1498 i 1571, entre els dos períodes de domini de la família Mèdici. Era partidari de la unificació italiana.

La seva obra principal és El Príncep, la primera gran obra de filosofia política moderna. És una mena de manual de política adreçat als governants (el va dedicar al príncep Lorenzo de Mèdici, conegut com el Magnífic). No explica com hauria de ser un estat ideal. Es tracta d’una descripció realista de les tasques de govern i un tractat sobre la tàctica política més útil per a mantenir i conservar la seguretat de l’Estat (a partir de l’observació real de com s’organitzaven políticament els estats italians de l’època).

Molts han imaginat Repúbliques i principats que mai no van veure ni van existir. Hi ha tanta distància de com es viu a com s'hauria de viure, que qui deixa l'estudi del que es fa per estudiar el que s'hauria de fer aprèn més aviat el que el portarà a la ruïna que allò que el preservarà d'aquesta ruïna: perquè un home que en totes les coses vulgui fer professió de bondat, entre tants que no són bons, no pot arribar enlloc més que al desastre. Per això cal que un príncep que vol mantenir-se aprengui a poder no ser bo, i a servir-se dels altres o no servir-se'n segons les circumstàncies.

Per a Maquiavel, l’objectiu prioritari de qualsevol sistema polític ha de ser conservar el benestar de l’estat, és a dir, la seva supervivència i la seva seguretat. Per tal d’aconseguir-ho, el príncep ha de tenir poder real sobre el territori, de tal manera que ningú no li pugui plantar cara ni discutir les seves decisions. Amb aquesta finalitat, ha d’utilitzar tots els mitjans disponibles sense aturar-se en cap altra mena de consideracions ètiques. Això s’expressa amb la màxima moral “el fi justifica els mitjans”. Aquesta sentencia no apareix literalment a El Príncep, sinó en una anotació al marge feta tres segles més tard per un lector il·lustre: Napoleó Bonaparte.

Una reflexió ètica racional ens portaria a afirmar que l’única finalitat moralment admissible és l’ésser humà per si mateix, i no podem acceptar que s’utilitzi una persona com a mitjà per a una suposada finalitat superior (la raó d’Estat, en aquest cas). Però Maquiavel té una concepció molt negativa de la humanitat. Creu que la naturalesa humana és egoista i que els humans només busquem el propi profit i benefici. Per això el príncep no es pot refiar de ningú, ni tenir escrúpols per ningú. Ha de ser enèrgic i capaç de prescindir de tota moral que no sigui la raó d’Estat.

Aquesta idea que la raó d’Estat ha de ser l’únic criteri moral o polític ha identificat el maquiavel·lisme amb la crueltat, astúcia i la manca d’escrúpols. Popularment es qualifica de maquiavèl·lic qualsevol comportament que se serveix dels mitjans més deshonestos per aconseguir els seus objectius. De tota manera, cal recordar que els objectius de Maquiavel no ho eren pas, de deshonestos.

Neix així una disputa: si val més ser estimat que temut, o tot el contrari. Responem que es vol ser les dues coses; però com que és difícil d'aconseguir les dues coses alhora, és molt més segur ser temut primer que estimat, quan no es poden tenir les dues coses. (...) Tanmateix, el príncep ha de fer-se témer de tal manera que, si no es guanya l'amor, eviti l'odi. Això ho aconseguirà sempre si s'absté de robar la hisenda dels seus ciutadans i súbdits i de robar-los les seves dones.

Un príncep prudent no pot ni ha de mantenir fidelitat en les promeses si aquesta fidelitat el perjudica i quan les raons que el van fer prometre ja no existeixen. Si els homes fossin tots bons, aquest precepte no seria bo; però, com que són malvats i no observarien la seva fe respecte a tu, tu tampoc no has d'observar-la respecte a ells.

Els homes són tan simples i se sotmeten fins a tal punt a les necessitats presents, que qui enganya trobarà sempre qui es deixi enganyar.

Crec que és millor ser impetuós que circumspecte, perquè la fortuna és dona: i cal, quan volem tenir-la submisa, apallissar-la i ferir-la.

THOMAS MORE I LES UTOPIES

Thomas More (1478-1535) va ser un destacat humanista i també un polític que va arribar a ser Canceller del regne d’Anglaterra. Quan Enric VIII es va declarar cap suprem de l’església d’Anglaterra, va dimitir del seu càrrec. Al cap de poc va ser acusat de traïció per no acceptar el divorci del rei amb Caterina d’Aragó i el seu matrimoni amb Anna Bolena, i va ser condemnat a morir a la forca.

L’obra més destacada de Thomas More és el llibre Utopia (1516). Es tracta d’una novel·la que descriu una illa meravellosa, l’illa d’Utopia (que significa exactament l’illa d’en lloc, de “u” que és “no” i “topos” que és “lloc”). En aquesta illa descriu una societat perfecta, ideal, justa i igualitària.

L’Estat perfecte es caracteritza per la convivència pacífica i la prosperitat física i moral de tots els ciutadans. No hi ha propietat privada: l’economia és col·lectiva i el treball no supera les sis hores diàries. Al contrari d’Anglaterra (on clergues i senyors no produïen res i consumien molt més que ningú), tothom té l’obligació de treballar per a la comunitat. Les tasques més dures es reparteixen per torns de manera justa i equitativa.

Les cases no disposen de cuina ni menjador, perquè els àpats es fan en locals comunitaris i se serveixen per torns. Tothom pot servir-se lliurement del que vulgui i hi ha prou abundància perquè ningú no pensa a acumular per al seu ús particular el que són béns de tots. No cal omplir el rebost quan el rebost comunitari és sempre ben provist a l’abast de qui necessiti quelcom. Tampoc no hi ha diners, perquè no cal comprar res. No hi ha vestits a la moda, sinó roba còmoda i pràctica, sense ornaments, a la disposició de tothom.

No hi ha presons. Els escassos delinqüents, encadenats amb grillons d’or (metall que no té cap valor ni utilitat) fan tasques per a la comunitat. Els escorxadors són fora de la ciutat, perquè matar animals no és un espectacle gaire edificant, però no és pas una societat vegetariana. La ciutat està ben preparada per a la defensa militar, però l’esperit és pacifista. La religió s’hi practica amb esperit de tolerància.

La influència d’aquesta obra va ser molt gran i serveix per donar nom (utopies) a totes les teories que creuen en la capacitat reformadora de l’ésser humà i proposen formes d’organització social més racionals i justes.

La idea d’imaginar un model ideal d’estat que serveixi per criticar els mals de la societat real ja l’havia tingut Plató. Al final del Renaixement aparegueren altres propostes més en aquest mateix sentit: La Ciutat del Sol, de Tomàs Campanella (1623), o La Nova Atlàntida, utopia científica de Francis Bacon (publicada un any després de la seva mort, el 1627).

Al segle XX trobem també “antiutopies” (o "distopies"), és a dir, obres que descriuen mons indesitjables però possibles. Per exemple, Un Món Feliç, d’Aldous Huxley o 1984, de George Orwell.

Orwell s’imagina un món on tothom està controlat per la mirada inquisidora del Big Brother. Tot és visible, no hi ha intimitat. Tot és ple de pantalles a través de les quals el Big Brother envia els seus missatges, però les pantalles també són càmeres que tot ho veuen. Potser esteu pensant en un programa de televisió... però hi ha un altre Big Brother que sap molt de cadascú de nosaltres. N’endevineu el nom?