És una època de canvis i desordres; males collites, conflictes religiosos i monàrquics...

El període posterior (classicisme) va definir el Barroc com un estil ostentós, carregat, poc natural, grandiloqüent i molt complex.

Actualment no el veiem d'aquesta manera tant pejorativa, sinó com un període amb un llenguatge propi, ple de simbologies i tècnicament complex.

El Barroc s'allunya de la realitat, no vol imitar la natura, és artificiós, i es prioritzen les manifestacions dels sentiments.

Apareix així el gènere musical dramàtic: l'òpera (una escenificació recitada i cantada) i també l'òpera bufa (òpera còmica d'un sol acte, sovint representada als intermedis de les obres serioses).

Els músics són al servei d'un senyor o institució que els demana encàrrecs per festes i celebracions religioses. La música s'escriu especialment per un dia, i potser no es torna a tocar mai més.

La música s'organitza en compassos i comença a aparèixer l'harmonia amb l'acompanyament del baix continu (melodia de registre greu).

Els instruments van agafant el protagonisme, s'escriu molta música pura (sense text), la majoria música de cambra, contraposant una melodia solista i un baix continu (acompanyament harmònic).

També apareix el concerto grosso, on un petit grup d'instruments destaca sobre tot el conjunt, de vegades tocant sol i de vegades conjuntament. Així apareix finalment el solista, sovint el concertino (primer violí).

El violí substitueix la veu aguda del cant, realitzant melodies expressives i sensibles. És una època de grans luthiers i avenços en la construcció d'instruments.

També es dóna molta importància als instruments de tecla, com l'orgue (la gent assisteix a l'església que millor organista té) i el clave (instrument de corda pinçada per un plectre).