El feixisme italià
Política
Després de la I Guerra Mundial,
Itàlia es trobava en una situació econòmica greument desfavorable. A l’igual
que havia passat a França, Alemanya o Bèlgica, Itàlia havia estat destruïda per
la Guerra, particularment a la zona més rica del nord. Moltes fàbriques van
tancar i la taxa d’atur era alta, els preus van pujar i aquest fet va comportar
que la gent passés ganes i s’organitzessin vagues. També hi havia molts
ex-combatents que havian tornat del front i eren incapaços de reintegrar-se a
la vida civil, a la quotidianitat, després de la seva experiència –el fet que
la taxa d’atur era alta va fer que fos encara més difícil la readaptació. Molts
eren militaristes i no estaven d’acord amb els resultats dels tractats de pau
(Versalles). Pensaven que Itàlia havia perdut molts soldats –al voltant de
700.000- i que no van aconseguir massa resultats quant a territoris com
s’esperaven.
L’any 1919, el partit socialista va
aconseguir la majoria amb més d’un terç dels diputats. El 1920, durant un punt
àlgid de la crisi, uns 500.000 treballadors, especialment del nord –la
Lombardía i el Piemont- van ocupar les fàbriques durant quatre setmanes amb la
intenció de autogestionar-les. També es
van fer diverses vagues i s’havia convocat una vaga general.
La por a la revolució va alarmar als
industrials, terratinents i part de les classes mitjanes. Benito Mussolini es
va aprofitar d’aquest fet per a iniciar el moviment feixista. Va tenir com a
plataforma el diari Il Popolo d’Italia, i utilitzava tàctiques similars
a les dels socialistes, les quals coneixia perquè havia estat membre del partit
socialista, segurament per oportunisme. Va fundar el “fascio” a Milan l’any
1919, amb un grup de soldats descontents. Se’ls anomenava “camises negres” perquè
duien una camisa negra i una gorra militar com a part del seu uniforme. Eren
esquadrons armats que anaven contra socialistes, comunistes i altres i que es
van transformar en una milícia nacional l’any 1923. Els esquadrons sembraven el
terror. Només l’any 1921, 500 persones van ser assassinades per ells. Tenien
els seus precedents en el esquadrons armats sicilians que es van formar durant
el segle XIX contra els treballadors. El 1920, els feixistes van presentar-se a
les eleccions però no van obtenir cap escó, malgrat la propaganda recorrent a
algunes reivindicacions típiques de l’esquerra, com el sufragi universal
–incloent el vot femení, la millora de les condicions laborals dels
treballadors i terres pels pagesos- per després oblidar-se’n i defendre just el
contrari. El programa de Mussolini era ambigu i demagògic, amb falta de
coherència. Tanmateix, la inestabilitat política i la seva pròpia predisposició
contra la classe treballadora va fer que els industrials i els terratinents
donessin recolzament al feixisme. Amb aquest suport, el 1921 es va formar el
Partit Nacional Feixista, liderat per Mussolini. En les eleccions del mateix
any, amb la coalició de liberals i nacionalistes, va obtenir 35 escons de 535,
d’entre ells Mussolini. Aquest fet es va considerar un èxit malgrat el reduït
nombre de diputats.
De 1919 a 1922 van haver cinc governs a Itàlia. Malgrat tenir primers
ministres molt competents, com Francesco Saverio Nitti –aquest era economista i
hagués pogut treure a Itàlia de la crisi econòmica- no van poder respondre als
feixistes. Els esquadrons van constituir el sistema de debilitar l’autoritat de
l’estat. Sense adonar-se’n del perill, els polítics liberals en el govern, com
el primer ministre Giolitti, successor de Nitti, o l’historiador i ministre
d’educació Benedetto Croce, van permetre als feixistes controlar els governs
locals, on aquests estaven orgullosos de dur a terme “depuracions” locals.
Al
setembre de 1919, l’escriptor Gabrielle d’Annunzio va ocupar la ciutat croata
de Fiume durant 15 mesos, amb 200 soldats i ex-combatents, proclamant-se a si
mateix dictador i desafiant els tractats de pau. Aquest fet va causar una
commoció nacional i va ser obligat a anar-se’n. Per a molts, aquest fet va
demostrar la debilitat del primer ministre, bé cap a d’Annunzio o bé cap als
aliats. Mussolini va considerar d’Annunzio un heroi i li va donar un funeral
d’estat a la seva mort. Alguna de la parafernàlia típicament feixista va
començar amb ell, com, per exemple, la salutació romana, els crits rituals i
els uniformes.
Logo del Partit Nacional Feixista Italià (fasces)
http://commons.wikimedia.org/wiki/Image:Italian_National_Fascist_Party_logo.jpg
Gaudint
en aquell moment d’un bon finançament, l’afiliació va créixer de 20.000 membres
al 1920 a 300.000 al 1922. Quan el 31 de juliol i el 8 d’agost de 1922, el
principal sindicat italià va convocar una vaga general contra la violència
feixista, els esquadrons feixistes, més que la policia, va aixafar la vaga
causant decenes de morts. Els esquadrons van actuar com si fossin l’exèrcit. Ja
havien desafiat al govern amenaçant que si no aturava la vaga ells sustituïrien
el govern. A partir d’aquí la seva pressió sobre el govern va ser cada cop més
gran. El 12 d’Octubre Mussolini va anunciar la “Marxa sobre Roma” per finals de
mes, una mobilització militaritzada de totes les forces feixistes de diferent
ciutats italianes que havien de confluir a Roma amb l’objectiu de fer-se amb el
poder.
Malgrat
el fet que la “marxa” no va ser un èxit, doncs només 26.000 camises negres es
van concentrar a Roma, i que la ciutat estava suficientment protegida per
l’exèrcit, el primer ministre, de caire liberal, va dimitir, i el rei, Víctor
Manuel, va cridar Mussolini per formar govern el 30 d’octubre. D’aquesta
manera, la monarquia i l’exèrcit van donar a Mussolini la darrera empenta que
necessitava per aconseguir el poder. Prèviament, el govern legítim havia
demanat al rei declarar l’estat d’emergència per les amenaces de Mussolini,
però el rei es va negar a signar. A més, l’havien aconsellat a favor dels
feixistes i tampoc era un partidari de la democràcia. Hi havia 28.000 soldats a
Roma, però el general al càrrec, al.legant obeir només al rei, implícitament va
recolzar els feixistes, que, d’altra banda, en arribar a Roma no disposaven
d’armes pesades i estaven sense menjar, però van ser atesos i acomodats per
l’exèrcit.
Mussolini, amb una ràpida maniobra política, va
formar el seu gabinet amb quatre ministres feixistes, però incloent també
nacionalistes, catòlics i liberals conservadors. De cara a preparar el seu
ascens com a dictador, va utilitzar propaganda, censura i mesures policials
perquè l’estat es convertís en un estat feixista. Els “fascios” es van
convertir en una milícia voluntària al servei del govern feixista (Milícia
Voluntària per a la Seguretat Nacional). El Gran Consell Feixista es va
convertir en part de l’estat. Es va començar a desmantellar l’oposició i es va
passar una llei electoral que afavoria a Mussolini (llei Acerbo, segons la
qual, el partit amb el 25% o més de vots tindria el 66% dels escons).
En els
primers mesos de 1924 es van posar en marxa la ceka*, amb l’objectiu de atemorir la població
perquè així votessin els feixistes. Quan el 1924, es van convocar noves
eleccions, amb la llei Acerbo i la intimidació per part esquadrons feixistes,
que van utilitzar una violència extrema, la coalició de l’anomenada “llista
Nacional” que recolzaven els feixistes va obtenir el 60% dels escons, la
majoria ocupats per feixistes. En nombre de vots la coalició va obtenir quatre
milions mentre que l’oposició va obtenir tres milions.
Itàlia es dirigia cap a una dictadura. Quan el parlament es va reunir, el
diputat i líder socialista Giacomo Matteoti va pronunciar un discurs que
contenia severes crítiques al feixisme, incloent les tàctiques intimidaries i
el frau per guanyar les eleccions. Aquest discurs va tenir ressò a tota Itàlia
i poc després, Matteoti va ser segrestat i assassinat per membres de la policia
secreta (ceka) feixista.
L’assassinat va ocasionar protestes a Itàlia i va desacreditar
internacionalment el govern de Mussolini. Alguns diputats no feixistes que
estaven col.laborant amb Mussolini s’hi van allunyar. També com a protesta, la
major part dels partits d’oposició van abandonar el parlament -Secessió
Aventina, pensant que així farien pressió contra Mussolini dins la legalitat
vigent, preveient que d’aquesta manera el rei Víctor Manuel es veuria forçat a
apartar Mussolini del govern, però va ser una errada perquè Mussolini va
aprofitar per avançar en el camí de la dictadura i els diputats no van poder
tornar als seus escons. El parlament va estar paralitzat durant mesos, però el
rei va recolzar Mussolini i l’oposició va ser incapaç d’unir-se. Els esquadrons
feixistes van tornar al carrer i van promoure més explosions de violència,
terroritzant i estenent el terror, refermant-se encara més després que un
diputat feixista va aparèixer assassinat.
El 3 de gener de 1925, Mussolini va fer un discurs a la cambra en la qual
assumia la responsabilitat dels actes dels esquadrons i s’atribuïa poders
dictatorials, que serien reforçats a finals d’any a través d’una llei especial.
Els partits polítics i els sindicats van ser prohibits, la premsa es va posar
sota el control del govern i els diaris van anar a mans de propietaris
feixistes. Molts llibres van ser prohibits i es van fer fogueres públiques de
llibres prohibits. Els enemics del règim, és a dir, qualsevol que no mostrés
suport al feixisme, era maltractat, torturat i assassinat. Més de 10.000
persones van ser arrestades entre 1925 i 1926. El 1926 altres lleis van
reforçar la dictadura, com la “Llei de Defensa de l’Estat” i les lleis
“fascistissime” (que significa “molt feixistes”). Per aquestes lleis,
l’oposició quedava definitivament fora de la llei, es va crear una nova policia
secreta, anomenada OVRA, més sofisticada, amb més recursos i més policies, a
més d’un Tribunal de Crims Polítics i una policia política. Himmler va agafar
l’OVRA com a model per a la Gestapo, afegint-li capacitat destructiva.
Es va restaurar la pena de mort. També durant aquest any, Mussolini es va
desfer dels ajuntaments escollits en eleccions i els va substituir per
prefectes i caps locals del partit feixista, que van passar a governar
ajuntaments i administracions provincials.
L’any 1928 una llei va restringir les eleccions parlamentàries a una llista
feta pel Gran Consell Feixista, i l’electorat només podia acceptar o rebutjar
la llista. Tanmateix, això només era sobre el paper, en la realitat les
eleccions eren una farsa. Els resultats sempre donaven gairebé tots els vots
als feixistes. Les funcions del parlament van ser pràcticament nul.les,
limitant-se a aclamar les propostes legals de Mussolini. Després de les
eleccions de 1929, va governar per decret i es va transferir a si mateix a
total autoritat legislativa, a més d’anomenar i destituir ministres. L’any 1938
el Gran Consell Feixista va abolir el parlament i el va reemplaçar per la
Cambra dels Fasci i de les Corporacions.
Com a resultat, la obsessió de Mussolini pel poder construeix un pesat
aparell estatal sota el seu control, tenint sota ell sicaris sense voluntat per
qüestionar les seves decisions.
L’expansionisme de Mussolini s’inspirava en l’Antic Imperi Romà. Volia
reconstruir un nou imperi romà de la Mediterrània i ser el seu César. La seva
política internacional era agressiva, encaminant-lo cap a la guerra. L’any
1923, quan una comissió internacional estava determinant les fronteres entre
Grècia i Albània, Mussolini va provocar el que s’ha anomenat “l’incident de
Corfu”, Mussolini va bombardejar i ocupar l’illa grega de Corfu després que un
general italià i quatre soldats van ser trobats morts prop de la frontera
albanesa. Després de la pressió internacional, els italians es van retirar però
van haver de fer front a les exigències de Mussolini. L’any 1924 va obtenir el
port de Fiume a través d’un tractat amb Iugoslàvia. L’any 1935 l’exèrcit italià
va envair Etiòpia –llavors, Abissínia- i l’any 1939 va ocupar Albània. També va
intervenir a la guerra civil espanyola al costat de Franco, donant-li suport
il.limitat des del 1936. El mateix any va formar l’Eix Roma-Berlin amb Adolf
Hitler i el 1939, el Pacte d’Acer, una aliança entre Alemanya i Itàlia per
ajuda militar en cas de guerra.
Va haver almenys 300.000 exiliats, molts d’ells refugiats a França.
Opositors van ser condemnats a morts i molts van morir a les presons, com per
exemple el líder comunista Antonio Gramsci, que va ser empresonat el 1926 i va
morir el 1937. Malgrat el terror i exceptuant les accions dels esquadrons,
alguns historiadors diuen que el nombre de gent “legalment” arrestada i
executada va ser menor que a Alemanya i altres dictadures. Tot i així, segons
diferents fonts, durant el seu mandat, Mussolini va ser responsable de la mort
del voltant de 1.000.000 de persones.
Activitats:
1.
Us recomano
que veieu la pel.lícula Novecento, dirigida per Bernardo Bertolucci
l’any 1976.
2.
Feu els
exercicis 8 i 9 de la p. 165 i el 10 i 11 de la p. 167.