ANORÈXIA, LLENGUATGE DEL COS.
Article publicat al Diari de Girona de data
07-07-1996
Els mitjans informatius quan tracten el tema basen aquest símptoma en
problemes relacionats amb el "culte al cos", és a dir, conseqüència de
dietes extremes, d'estètica corporal; presenten vàries anorèxiques i fan
les preguntes de rigor, sempre sota l'òptica de l'aprimament extrem. Això està
contribuint a la desinformació recolzada, de vegades, per especialistes de la
medicina. Basar-se únicament en la imatge que projecten no és centrar el
problema.
Sàpiguen que hi ha símptomes tant preocupants com aquest
però que passen desapercebuts fora de les consultes, degut a que es manifesten
en forma d'idees obsessives, d'angoixa..., no tan evidents com un cos
esquelètic, i que estan patint persones del nostre entorn. Per a ser
fidels a la clínica i ajudar a qui calgui, no podem limitar-nos a pensar
en el cos com a organisme biològic, com a carn i ossos exclusivament. Tothom,
fins i tot els invidents, tenen una idea de cos, seguim més o menys, és cert,
patrons estètics dictats per les modes; però, igualment sabem on és el límit més
enllà del qual la vida està en perill. Qualsevol noia sap quin és el punt exacte
de la seva silueta, a partir del qual és i es sent atractiva. És absurd pensar
que s'aprimen per estar més maques. Cal que ampliem la idea del cos i entendre
que de vegades ens parla, vol manifestar un missatge.
No és menys cert que
certes addicions tiranitzen el cos, drogues, alcohol..., àlgies sense base
orgànica, somatitzacions. És a dir, quelcom en nosaltres ens invita a patir i ni
els consells, ni les bones paraules ens fan canviar certs hàbits perniciosos.
Quina és la raó de pes per a castigar el cos d'aquesta manera?. Què hi ha rera
d'aquest desig de maltractar-nos?. Diem que hi ha un cos que gaudeix la malaltia
i al que anomenem "cos real" i que ho fa per qualsevol motiu difícil d'esbrinar.
Aquest és un cos anorèxic, el quid de la qüestió.
Hi ha un altre cos que
direm "cos imaginari", pura façana externa, el qual ens porta de bòlit: fem
esport, l'arrodonim menjant com sibarites, busquem perllongacions del mateix
conduint un cotxe luxós, amb una bona companyia, amb roba de marca o amb una
segona residència. Aquest és el cos del que tant es parla quan es tracta
l'anorèxia: el cos com a imatge anatòmica. Com que el veiem tan prim,
alguns pensen que la persona que el porta té un problema de distorsió, de
deformació de la imatge corporal, ja que se'n surt del canon. Si les coses
fossin tan fàcils es podria corregir amb ulleres.
Però hem de
fer referència al "cos simbòlic", el cos que parla, que no és el cos de
carn i ossos, sinó el que s'expressa amb la mirada, el rostre que gesticula, que
vol manifestar-nos quelcom, que crida l'atenció i de manera anormal, atípica,
alarmant. Aquest també és el cos de l'anorèxica. Un cos que anul.la les corbes
com a reclam sexual, un cos sense menstruació; cos que posa en guàrdia la
família, que la reactiva, perquè d'això es tracta, de cridar l'atenció, de
despertar, de posar-la a treballar al voltant seu.
Fer-ne cas exclusiu del
cos imatge és caure en l'errada, en la trampa que ens prepara l'anorèxica,
com a bona histèrica (no despectivament) sempre atenta en espera que la
invitem a menjar per a negar-se insistint en el seu aprimament: L'anorèxia és
"un hueso duro de roer". La histèria s'adapta a la moda i despista amb el cos,
és cridanera, espectacular. Al ser una estructura, una manera d'emmalaltir, es
dóna tant en mascles com en femelles.
És del "cos simbòlic" i el seu
missatge que hem d'estar vigilants i a partir d'aquí esbrinar el perquè gaudir
d'un "cos real" tan prim. Del "cos imaginari" i de la recuperació de pes que
s'encarregui la medicina, ja que està la vida en joc. Dels altres dos, el que ha
elegit aquesta manera de patir i el que vol fer una denúncia, ens encarreguem
aquells que defensem la paraula com a mitjà de guariment i us oferim a vosaltres
anorexics la possibilitat d'interpretar el vostre jeroglífic.
