Quan Filípides va fer famosa la cursa superant els 42 quilòmetres que
separaven Marató d’Atenes, poc s’imaginava que crearia el significant per a
definir l’esforç inefable de l’ésser humà per superar límits. La bogeria
és semblant a la soledat del corredor de fons. El boig viu el drama de la seva
alienació, de la seva incomprensió, de la qual tan sols ell és testimoni. Ha
estat la mateixa societat en la que viu la causant de la segregació, la
constructora de murs i parets fetes amb totxanes de moral correccionista; ella,
emparant-se en una suposada perillositat, posa distància a la vesània.
Michel Foucault, artista de la denúncia, ens explica com eren embarcats en
naus “Narrenschiff”, comdemnats a l’atzar del curs del riu, el qual els
allunyava de la ciutat, per a posteriorment passar de la “Stultifera navis” a
l’ingrés en hospitals on no van tenir millor sort. El guillat, confós amb
l’indigent, amb l’inútil, amb el no productiu era aïllat, encadenat i separat de
la circulació, quan no exposat a la mirada d’aquells que s’apropaven als asils
parissin a observar les manifestacions de la bogeria com a espectacle públic.
Van ser les pressions de la societat i no qüestions filosòfiques i de
llibertat les artífes del canvi. Pinel, que considerava la bogeria com
anormalitat espiritual, en 1793 en l’Hospital de La Bicêtre, els allibera de les
cadenes i proposa l’aïllament terapèutic i el tractament moral. Els hi
lliura a la vigilància de la medicina, aliada de la llei, la qual delega
la seva responsabilitat a la psiquiatria i al seu arsenal terapèutic. En el
que és essencial, salvant distàncies, res no ha canviat. La por al malalt
no és res més que la por a la nostra pròpia bogeria, com reflexionava Pascal:
“Els homes són tan necessàriament bojos, que seria estar boig, d’alguna
manera el no estar boig”. Tres temes estan sobre la taula: La reforma
psiquiàtrica, les formes d’abordar la clínica i l’alienat. En quant a la
reforma, la societat ha demanat solucions i alguns com l’antipsiquiatria amb
Basaglia inicien la denúncia. Vint anys desprès s’aconsegueix que a Itàlia es
tanquin els psiquiàtrics, quan als Estats Units fa temps que els alienats han
sortit i ara pul·lulen per les famoses avingudes, tal i com en l’època clàssica
denunciava Foucault, formant part dels indigents. A Espanya, amb una massa
propera a 400000 malalts, es parla de la reforma de la reforma, que juga amb el
dins-fora com a solució. Del tancament dels manicomis a l’hospital de dia, del
pas de l’asil a la medicina de sector; inclòs, possiblement por esgotament, no
per criteris clínics o de llibertat, es lliura el malalt a la família. Sóc
conscient que és fàcil caure en la frivolitat de la crítica i la denúncia.
Cal preguntar-se que fer amb els crònics, els gran oblidats, què s’ha de
fer amb els violents (estigma falç estadísticament demostrable), per què
es col·lapsen els serveis. Qüestions d’una política de l’Administració que ha
d’anar més enllà de l’estètica en edificacions. Al César el que és del César…
Com podem abordar la clínica?. Parlem-ne d’una atenció preventiva que eviti
la cronicitat i que sigui capaç d’estabilitzar els deliris. Remarco que no parlo
de cura de la psicosi; de fet alguns psicoanalistes pots-freudians afirmen haver
curat la psicosis en tots aquells casos en que no es tractava d’una psicosis. La
bogeria ha estat el cavall de batalla de la clínica i els clínics, els quals
observen, diagnostiquen, classifiquen, pronostiquen i promouen tractaments de
manera ben allunyada. Existeix una falsa lluita entre organogènesi i
psicogènesi, entre la química (que com l’internament pot ser eficient en un
moment) i el prestar l’oïde a la bogeria, que fins ara es resisteix a la seva
localització orgànica. La convivència dintre del mateix recinte d’autistes,
esquizofrènics, maníac-depressius paranoics que es manifesten de manera diferent
en el temps d’aparició del patiment i en la simptomatologia, unit al ritme
esgotador de la medicació han fet la resta. No podem caure en l’errada de pensar
que els rius curiosament sempre passen per les ciutats. Els diagnòstics es
compliquen. Ja Freud avisava que es confonia histèria o neurosi obsessiva amb
esquizofrènia. Hi ha fenòmens elementals en qualsevol psicosi. No hi ha prou amb
la despersonalització o el pànic obsessiu; cal l’automatisme mental, els
neologismes, la intuïció delirant. O s’escolta o es medica, aquesta és la
qüestió. Ni l’excusa biològica, ni el recurs hereditari, eviten que el
pacient parli, i quan ho fa el que abans era biològic ara és paraula i aquesta
produeix efectes sobre l’emocional. Si alguns parlen de secreció neuronal,
nosaltres ho fem de significació de la malaltia. Si el medicament produeix una
reacció química, no fa res més que el que fa la paraula. Però així com la
biologia va al cos, la paraula es dirigeix al ser del subjecte per a donar-li
oportunitat d’escoltar el seu patiment. Això en una primera crisi és
essencial. Poden estabilitzar el deliri i sobre tot que el que és agut no és
transformi en crònic i aquest últim en residu cridaner, molest i preocupant per
la seva perillositat.. Quan parlem del boig, ho fem de la persona que ha
perdut el nord, o que mai l’ha tingut, que apareix en la natura sense límit i
que fa servir el seu deliri, les seves veus o per què no, les seves
manifestacions artístiques per a fer de mitjancer entre lo real i el que és
simbolitzable. Ha perdut un significant essencial i quan en la carretera manca
l’indicador principal comencen les veus, el brunzit de l’al·lucinat els ecos de
pensament. El boig des d’algun punt intern observa la seva bogeria, tan sols
cal pensar en construir un lloc, no per a observar-lo, sinó per que hi hagi un
discurs que no ens faci retrocedir davant la psicosi.