NEUROCIÈNCIES vs. LOGOCIÈNCIES
Cap el mes d'Octubre està previst que es celebri a Platja d'Aro el III
Congrés Nacional de Psiquiatria organitzat per la Societat Espanyola de
Psiquiatria i la Societat Espanyola de Psiquiatria Biològica. Aprofito el
moment, dintre de les limitacions del context, per a respondre a la pregunta que
sovint me formulen a fi efecte de que diferenciï la clínica, la manera de pensar
i de tractar la malaltia mental per part de la psiquiatria i la psicoanàlisi.
La Psiquiatria neix cap el 1800 com a mètode de tractament de la bogeria per
la medicina. El boig incapacitat per a administrar la seva raó i els seus bens
representava un problema social. És per això que és lliurat a la medicina,
la qual, en base al seu criteri científic, fa que el boig passi de ser un
"alienat de l'esperit" a un "malalt mental". Ja en els seus orígens dos estils
clínics, dues maneres d'entendre la malaltia es disputaven la raó: L'un a
França capitanejat per Ph. Pinel i que defensava la etiologia psíquica,
mental, les causes morals i l'altre a Alemanya encapçalat per Griessinger, el
qual argumentava que era una alteració, un mal funcionament cerebral el causant
de les pertorbacions. Gran part de la Psiquiatria actual (però no tots els
psiquiatres) decanta la seva opció per l'etiologia orgànica de les malalties
psíquiques i per a tractar-les fa servi un arsenal terapèutic farmacològic.
Algunes qüestions han afavorit aquesta elecció:
Per una banda el
descobriment de nous fàrmacs i per una altra la unió de la psiquiatria a la
neurologia, l'avenç de les neurociències emparades en els psicofàrmacs. Així, si
el que provoca la malaltia és una deficiència en la connexió sinàptica en una
zona determinada, serà de gran ajut l'estudi dels neurotransmissors.
D'aquesta manera ha decidit abandonar el discurs del pacient i anar
directament a trobar els criteris objectius de la desviació mental. Per a
aquesta Psiquiatria tot deu situar-se en el model de la física i les
interaccions moleculars. Si que hi ha una Psiquiatria Institucional que heretà
els conceptes Pinelians, sí que hi ha una Psiquiatria que s'anomena dinàmica que
fa servir el que Freud inventà, però sense fer psicoanàlisi. Tot l'exposat ha
anat en detriment de la tradició clínica. Els grans clínics d'Europa des de
Pinel, Esquirol, Falret, Kraepelin, Bleuler, Freud i tants altres, fins arribar
a De Clérambault o J. Lacan, els vells odres del vi ranci, han estat desbancats
per la teorització diagnòstica i l'asèpsia del DSM- i les seves versions, que
han fet desaparèixer al subjecte de la paraula gràcies a un llistat de símptomes
i signes on s'agrupen malalties.
Així, el model teòric ha de ser positivista
i s'afanen en buscar el substrat anatòmic del qual deriva l'afecció: la psicosis
maníac-depressiva, l'esquizofrènia, la depressió, l'angoixa (tot al mateix
paquet), serien un grup de neurones que disfuncionen, o un problema de secreció
enzimàtica. Amb un neurotransmissor específic s'activarà el grup neuronal.
Un model semblant al de la diabetis - insulina. Entendre la malaltia com a
lesió funcional reversible en la neurosi, no en la psicosis. És clar que es
poden fer servir psicofàrmacs per a reduir la simptomatologia, però no per a
guarir-los. Es pot suprimir momentàniament l'angoixa gràcies a ansiolítics que
no tracten però que produeixen alleugeriment o si més no amaguen el símptoma.
Mentre que es fan scanners cerebrals a esquizofrènics en busca d'una
frenologia cerebral, seria bo plantejar-se si és l'emoció la qual provoca la
disfunció neuronal, si és l'angoixa la causant de la fallida sinàptica o
viceversa. Ploro perquè estic trist o estic trist perquè ploro. La medicina
segueix sense dirigir-se a les causes.
De fet comença a parlar-se més de
"neuro" que de Psiquiatria com a especialitat autònoma dins la medicina. No és
estranyar que resti estrangulada per la química.
La psicoanàlisi està més
propera a les logociències, no és experimental però es basa en l'experiència i
busca el recolzament de la lògica, la lingüística, l'antropologia, la topologia
a fi efecte de matematizar el seu discurs i donar raó del que és el subjecte.
Intenta que aquest subjecte, l'home demens (inconscient) inventi el seu
camí, el seu sentit o sense sentit més íntim.
El fenomen de la bogeria, com
a de qualsevol trastorn psíquic no és separable del llenguatge, del ser en
definitiva, com manifestés Lacan. Això vol dir que pot haver-hi bogeria sense
que impliqui una disfunció neurològica. En qualsevol cas qui està implicat en la
seva malaltia és el subjecte de la paraula. No és igual dir "sóc" depressiu, que
"tinc" una depressió. No és igual "sóc" anorèxica que "tinc" anorèxia.
És a
dir, que mentre que uns parlem del subjecte de l'inconscient, la
significació abans que la secreció, els altres ho fan de
canvis moleculars als cervell. La psicoanàlisi té un mitjà que és la paraula i
és gràcies a ella que podem apropar-nos a la veritat del pacient. Això sí, una
paraula que no implica el consell, la suggestió ni l'adoctrinament.
L'èxit
de la psicoanàlisi va coincidir amb un tipus de societat més humanista, alguns
prefereixen dir més d'esquerres, amb una altre tipus de compromís cultural; ara
l'atur, les psicoteràpies corporals, la farmacologia ràpida i barata han fet que
alguns com Jacques Derrida manifesti: "pot ser útil [la psicoanàlisi] en
cas d'emergència o d'escassetat, però hem avançat des de llavors". Seria bo ens
expliqués cap a on.
Les malalties es mimetitzen amb l'època històrica.
L'imaginari, la cultura, les creences, filosofia, religions, determinen les
relacions, les idees i en suma a la persona. Les mentalitats, les
malalties són l'anàlisi de les formes discursives de l'Altre en una època
determinada i les maneres de com això configura al subjecte i el subjecte es fa
a partir del que rep d'aquells que estan als seu voltant. El pacient dels 90
està afectat de depressió, solitud, inestabilitat emocional, pèrdua d'identitat,
símptomes narcisistes, fenòmens psicosomàtics i això vol dir que el subjecte
està implicat en la seva existència, el seu desig; dimensions
clíniques aquestes impossibles de quantificar científicament. Per tant, malgrat
que ell ho vulgui no podem optar per tractaments essencialment químics per
a teories essencialment psicogenètiques. Lacan manifestava: "Millor que renunciï
qui no pugui unir al seu horitzó la subjectivitat de la seva època".
Però,
curiosament el que es podia pensar com a un triomf de la ciència i que aquesta
desplacés a la màgia i la religió, ha rebut resposta social simptomàtica
amb un avenç de la màntica (art d'endevinar, presagiar, profetitzar) o les
teràpies anímiques. Un retorn a lo màgic. No es confia en la ciència.
Richard Feynman, físic, Nobel al 1965 digué: "la ciència és la creença en la
ignorància dels experts."
Difícil tasca la nostra, la d'aquells
que ens dediquem a les ciències "Psi" a l'hora de donar llum i aclarir els
conceptes. Sembla que l'ésser humà té en exclusiva la construcció de torres de
Babel.