“Un amigo es uno mismo con otro
cuero” Ataualpa
Yupanki
La història és el testimoni silenciós del que ha estat el progrés de la
humanitat i quan ens emmirallem en ella a fi efecte de valorar el nostre aspecte
racional, no ens podem sentir orgullosos. Sempre s'ha intentat el convèncer
a l’home de forma insistent, que l’amor havia d’estar el protagonista i motor de
les nostres relacions, possiblement perquè coneixem on podem arribar en la
nostra irracionalitat quan actua l'odi, el seu antagonista. De vegades el
resultat d’aquesta lluita d’oposats dóna peu a un oblit sistemàtic o una
hipocresia manifesta: Ningú és racista, però el racisme existeix, ningú segrega,
però tothom busca les diferències que em separen de la resta. L’arribada a
un imaginari segle XXI deixa constància de la nostra paràlisi, de que quelcom
recòndit, profund, retorna en cadascú quan sentim no sabem quina amenaça. Cal
així preguntar-se per la fera que dormita en nosaltres, ja que quan es donen les
circumstàncies idònies els nostres dimonis es desperten. Efectivament, no
hem aconseguit fer una societat més justa, malgrat insistir en la moralitat, en
l’ètica de la igualtat, en les no diferenciacions. El fet és que no hem
aconseguit superar certs atavismes i a aquestes alçades l’ésser humà, quan actua
i interacciona amb els seus ens resulta estrany, aliè i perillós. No és
fàcil arribar a l’origen d’aquestes divisions socials, degut a que és la mateixa
persona per la seva estructura la generadora de separacions. Des de la més
tendra infància el subjecte percebeix com a hostil tot el que l’és estrany;
així, la presència d’un altre subjecte poc provocar inseguretat i busca refugi
en els seus progenitors. El jo considera perillós tot allò del món exterior
que no pot incorporar, que no pot integrar en sí mateix, que no pot fer-ne seu;
pel contrari incorpora el que per les seves característiques narcisístiques
contribueixi al seu benestar, al seu gaudi. Així l’arribada d’un germà
significa repartir, compartir, quan no la pèrdua de la mare. Pel contrari
tenir un germà m’integra respecte a la meva família i em diferencia de la
família del costat, dels altres germans. Quelcom semblant ens passa a
nivell social, fins al punt de poder afirmar que la mateixa estructura de la
societat es basa en la segregació. Ser d’un país, ser germans, ser d’una
orientació política significa estar separats, junts però separats de la resta.
Quan algú ve a molestar o amenaça el que m'és proper, el que m'integra,
l'imaginari que em protegeix, l'agressió en les seves variades formes, sol ser
la resposta. Les persones que integren aquesta societat són els
nostres col·laboradors en matèria d’amor, de sexe, treball... però també estan
per a satisfer la nostra agressivitat i no és difícil donar compte dels seus
efectes. L’esclavitud separava als individus de les seves famílies i els
portava lluny de les seves terres per a oferir-los un treball i un amo al qual
odiaven i al qual paradoxalment també estimaven com a “pater putativo”. La
segregació femenina ha estat per a moltes dones l'efecte d'un exercici de poder
per part del mascle dominant. La sexualitat i la seva satisfacció amb les seves
variades modalitats ha estat punt de rebuig social. La bogeria per les seves
manifestacions i la seva pròpia lògica causava problemes a la societat i es va
relegar a viure primer encadenada, més tard entre les parets dels frenopàtics.
Més actual és observar el treball sense retribució, l'explotació, l'abús sexual,
l'agressió... tot sense el consentiment de l'afligit. Evidentment sempre
s’han donat raons que justifiquessin aquestes segregacions. Recordem si no que a
favor de la suposada igualtat hem fet veritables barbaritats. Així hem lluitat
per terres allunyades, hem matat per aconseguir la unitat de l’església, perquè
la meva idea, al ser meva era més justa. L’amor fraternal que sempre imperà al
cristianisme era cruelment intolerant amb els no conversos, el que originava que
els déus d’un poble eren els dimonis de l’altre. En definitiva que el poble
més culte, més solidari només necessita d’una idea, d’un líder, d’una ideologia
política que faci embogir les masses amb lemes com a pàtria, església, estat,
llegua, raça, color...per a que els seus fantasmes adormits despertin i llenci
la seva ira contra el veí. Quan ens arrosseguem en la massa baixem molts graus
respecte de la nostra civilització. La crueltat humana davant de la qual fins i
tot els animals donen un pas enrera, necessita de la humanitat, del semblant,
del agredit per a justificar la seva pròpia incongruència. La moderna
societat i la seva distribució de riqueses ha afavorit un tipus de segregació
cap a aquell que tan sol vol la repartició, l’accés d’un individu a allò que té
l’altre, més ben dit, del que li sobra a l’altre i això passa en un moment on
impera la idea de l’aldea global, de la universalitat. No podem justificar
la segregació com a producte del progrés de la ciència i de l'estructura
social. És sarcàstic comentar-ho, però el que és cert és que el capitalisme de
mercat no és segregacionista, ja que té com a filosofia el promoure el consum,
la universalitat del consum. És a dir, fer-nos a tots per igual, respecte
als bens materials de tots coneguts: vivenda, transport..., també cultura i
informació, malgrat que sigui sesgada. Quan la societat intenta
unificar els subjectes, ja sigui en forma d'educació, ja sigui en objectes de
consum, televisió, tecnologia... fa que la singularitat de l'individu es perdi i
provoqui una resposta en forma de nacionalismes, de sectarismes, de fanatismes.
Això és motivat pel fet de que s'esborra la meva individualitat, allò que em
diferencia de la resta, el narcisisme de les petites diferències. Per què ser
universals?. No volem una manera de gaudir uniformada. Quan l'emigrant
arriba aconsegueix igualar-me: accés a l'escola, a la cultura, casa, cotxe,
botigues, treballs, feina. Els fantasmes desperten i sembla en perill els meus
mites culturals, socials, de treball, religiosos, sexuals. Quelcom que era la
meva referència integradora està acosat. Tots aquest imaginaris que
formen una part de la unitat del subjecte ara està a l'abast de l'estranger que
accedint a aquests bens s'iguala. La resposta està encara fresca en les nostres
memòries. S'ha de desposseir a l'intrús dels seus bens; per això es cremen
les seves botigues, els seus cotxes, les seves mesquites... Anul·lar les
seves identitats en definitiva. Els nazis en sabien molt del tema, per a
diferenciar-se del jueu li segregaven de la seva família, dels seus bens, roba,
objectes personals. Acte seguit del seu nom, assignant-li un nombre gravat a la
seva pell. Desfer al subjecte dels seus afectes. Ara entendrem més bé el
terme segregar: Separar la grava de la sorra. Mesura higiènica dels països
tropicals de separar, aïllar els immigrants dels indígenes. Separació dels
components heterogenis durant la solidificació del aliatge. En resum,
lleis naturals que separen als individus. Lleis humanes que deshumanitzen però
que ens recorden l'estopa de la qual estem fets.
