Com del temps, però més transcendental, la manca de valors és tema molt sovintejat, com ho és el posar en la picota a les generacions que ens precedeixen. Si parlem de pèrdua de valors és perquè considerem que abans hi eren consolidats. Però, tanmateix confonem valors amb control. Individualment patíem i gaudíem de mecanismes culturals que ens refrenaven: El respecte, sinònim d'autoritat parental, la religió paradigma de control pulsional, l'Estat aglutinant del control social. Aquestes barreres culturals (generades per l'ésser humà, sapiens-sapiens) i la seva sinèrgia, produïen un moviment reactiu per a superar-les, doncs eren restriccions a la llibertat, el sexe, la ideologia, la política, la llengua, l'educació. Reacció la qual es constituïa en ideal i ens mobilitzava, ens animava a desitjar: teníem valors.
Però hi ha un cert malestar, una insatisfacció permanent que ens du a destruir l'establert per a tornar a aixecar el mateix edifici de valors:  Es tracta d'un reciclatge continu, donar nova forma, re-formar.
La religió cada vegada més distant i inadaptada al que l'existència reclama, més llunyana del subjecte desitjant. De l'Estat demòcrata, les referències, poques però sonores, a l'ètica del benestar d'uns pocs en detriment de la resta.
A l'ensenyament, hem passat d'un extrem a l'altre. De l'autoritat (no autoritarisme) només resta la permisivitat, manca absoluta de referència. El fet de que a l'aula la diversitat és la norma es pot confondre amb el culte al Si! (el No!, estructura). Es vulgui o no, tant ensenyar com a instruir són processos forçats, són imperatius culturals. L'estudiant,   tard o  d'hora al llarg de la seva vida s'ha d'enfrontar amb certes exigències de la realitat i allò comporta l'esforç. Però ara vivim la cultura de satisfer la necessitat abans de la demanda, el proteccionisme als fills en bombolles asèptiques. Imatges eloqüents veiem en l'escola, on els "deures" -no faig servir eufemismes-, l'invitació al treball, contrasta amb una imatge degradada dels docents -a vegades guanyada a pols-, una Re-forma paternalista, o maternalista (evitem el sexisme), que de manera gratuïta, seguint les línies de la psicopedagogia (refregit) assimila esforç a trauma. Que no avalua senzillament perquè no volem avaluar-nos. Es a dir, no avaluar és ètic, per tant: S'in-forma. Re-forma que no sabem a quina forma vol remetre'ns.
De què és símptoma tot això?. Deixem que la manca de valors parli, es manifesti com ho fa. Quan manquen orientacions, valors formals al subjecte, apareix l'angoixa com a buit existencial, manca orientació i apareix una certa pulsió de mort: Si una de les primeres manifestacions de l'angoixa ha estat el crit, que la mare codifica com que el nen té necessitat del "xumet", no ens hem de sorprendre el veure calmar l'angoixa amb tabac, litrones, drogues, anorexies...  Sí. L'ésser humà té necessitat d'identificar-se, malgrat sigui gregàriament; si no disposem d'horitzons idealistes, ens aferrem a aquells que una altra època van unificar les masses: grups marginals, nazis, grups violents. Tot abans que el no res, la manca, el forat estructural: Sóc agradi o no, però sóc.
A l'escola ens inviten a agafar la patata calenta d'encarregada de transmetre l'ètica (ara, a l'igual que la filosofia desapareixent), justament aquells que desconeixen que l'escola per sí sola és incapaç d'ensenyar a sumar, a llegir... no per manca de professionalitat, sinó perquè considera que són tasques solidàries amb els pares. Qüestiono si pot ser l'ètica una assignatura, si es pot ensenyar a ser persones justes, equilibrades, des-materialitzades, formals, comprensives, solidàries...
Què pot oferir l'escola com a encarregada de transmetre els valors ètics?. No es pot ensenyar, no es pot educar, es pot instruir, però la instrucció és artificial, podem ser mestres d'ètica, però no en ètica. Tristament els discursos moralistes no han fet a la societat més justa.
Sí es pot actuar, reflectir la nostra particular forma de viure: Quan passen els anys, qui ens recorda, qui ens compensa per haver estat de vegades intransigents són aquells sobre els quals hem actuat  en coherència amb els nostres ideals, lluny d'esnobismes, representant-nos tal com som amb les nostres limitacions i imperfeccions.
Quina ha d'estar la nostra referència?. Hi ha ètiques objectives, subjectives, eudemonistes, hedonistes, intervencionistes, utilitaristes, sadianas (no sàdiques)... Per l'ocasió és digne tornar a l'imperatiu categòric de Kant, a la seva ètica formal i a ell us invito: "Obra d'una tal manera que la màxima que regeixi el teu acte pugui valer com un principi de llei universal", es a dir per mi i per tots. Màxima que va al fons no a la forma.