La nostra clínica per les seves característiques subjectives està envoltada
de referències imaginàries quan no d'un cert misticisme, que es giren contra
nosaltres més del que voldrien i que tergiversen el seu sentit.
Quan del que
es tracta és de la seva salut, la gent del carrer disposa d'unes pàgines grogues
particulars, i en aquestes pàgines, de vegades no ens situen, malgrat que fem
esforços. Qualsevol de nosaltres ha estat qüestionat, se'ns ha preguntat sobre
la psicologia com a carrera, com a professió i en especial el seu no gaire
conegut àmbit d'actuació.
Al voler donar compte d'alguns d'aquests
interrogants és fàcil observar grans prejudicis que en el fons estan íntimament
connectats. Per una banda el considerar la psicologia com a espectadora de
segona fila en tot el que fa referència a les ciències que tracten la salut.
Aspecte aquest que ha estat propiciat pel seu tractament universitari, el qual
ha derivat en el fet de considerar-la com a carrera de fàcil digestió. No podem
negar-ho, hi ha una certa desconfiança quan paradoxalment és la salut mental -
tema de dificultat manifesta - la que està en joc. Es a dir, que una
especialitat molt jove ha d'enfrontar-se a l'ésser humà i el seus enigmes:
difícil papereta que cadascú resol a la seva manera, no sense dificultat.
Efectivament, per una banda tenim la formació, per l'altra el seu camp
d'actuació. Tots dos aspectes van conjugats. Per regla general, malgrat que no
necessàriament, d'una formació sòlida es deriva un reconeixement social. Les
referències de la gent del carrer són aquestes i avui per avui no estem en
situació.
Però a què ens dediquem?. Comencem per aquest punt. Què té de
sinistre la salut psíquica?. És a dir: Allò que podem oferir al gran públic de
manera individual o col·lectiva per què topa amb una sèrie d'arbitrarietats que
qualsevol lector reconeixerà en un primera reflexió ?.
- Sembla que està en
tractament! . Tothom ha escoltat aquesta lapidària frase que es comenta
privadament quan ens referim a algú conegut, la conducta del qual està sota
sospita. No cal mencionar la reserva i el sigil quan el tractament ens afecta a
nosaltres mateixos.
Les afeccions, el patiments, els símptomes, com a
moments particulars de la nostra vida, reben una atenció prou particular. No
estalviem paraules si el que volem comunicar té a veure amb situacions que ens
projecten positivament. Així, cap objecció en comentar la compra d'un cotxe, un
pis o qualsevol objecte que ampliï imaginàriament el nostre nivell personal, la
nostra imatge en definitiva.
Tanmateix, de vegades ens fem els màrtirs
i afegim els mínims detalls a l'hora de comentar que patim del fetge, del
menisc, del colesterol o de qualsevol desajustament orgànic. Acte seguit, els
interlocutors es preocupen i fins i tot es situen histriònicament del nostre
costat i de forma gairebé maternal, diuen comprendre el nostre patiment.
Semblant a la vella catarsi grega.
Però, curiosament mostrem el més absolut
mutisme a l'hora de comunicar que per motius de salut - d'altre tipus - estem en
tractament psíquic. Som sospitosament cautes i recelosos quan el que està en joc
és el judici sobre la nostra salut mental. No és gaire comú escoltar que avui
tinc hora amb el terapeuta, vaig a la psicòloga amb el meu fill, o demà tinc
hora amb "el divan" Això seria "stigmata diaboli"; a partir d'ara la nostra
imatge podria degradar-se.
No calibrem per igual el fet de que a la família
hi hagi un anorèxic, un depressiu, un esquizofrènic o que pel contrari, el
problema del nostre familiar sigui d'ordre orgànic. Tenim celeritat en posar
lents correctores al nen miop, ortopèdia al peus, ortodòncia a les dents...,
però quan la visita a l'especialista és per motius de caire psíquic, quelcom ens
far ser prudents respecte a la seva publicitat.
Això no evita que en
d'altres cultures es vanaglorien de prendre el nou medicament del mercat, o
d'anar al psicoterapeuta, o que comentin els consells que han rebut del seu
psiquiatra i en una postura "esnob" es reconeguin certes dependències, per cert
no gaires saludables, que no fan res mes que situar la salut com a un
aspecte més a consumir.
Però això no passa a la nostra. No estimem amb el
mateix rasant les malalties psíquiques que les orgàniques. Les primeres tenen
quelcom de dionisíac, fins el punt de que és més gran la por social que la
malaltia en sí mateixa.
Cal, a partir d'aquí preguntar-se quina és la raó de
tales prejudicis i fins a quin punt es poden desmitificar. Si la malaltia o
patiment és orgànic, motivada per alguna disfunció biològica, som aliens a les
nostres possibilitats per a controlar-les, és el cos qui emmalalteix, és la
maquinària qui necessita del mecànic especialista de la part
afectada, són els anys de funcionament, el seu ús incontrolat, els excessos als
quals ha estat sotmès el cos. Ara cal una reparació.
Pel contrari, quan el
trastorn és mental, desconeixem les raons , la meva lògica racional resta
sorpresa, impotent davant les seves manifestacions en forma d'idees,
rituals, pors, angoixa, abatiment extrem... Ara no és la màquina sinó el
maquinista. Ni l'anàlisi de fluïts, ni els scanners detecten anormalitats
funcionals: serà la ideologia, la debilitat del jo, l'educació, influències
estranyes, càstig diví ?. La persona es presenta a sí mateixa com el paradigma
del desequilibri, la derrota, el fracàs com a pare, mare o individu
en general.
Les seves reflexions no donen raons més enllà de plantejaments
ètics, existencials, mites, principis morals o religiosos. Tot és vàlid en
l'intent de il·luminar el que li passa i que la ciència positiva no detecta amb
les seves màquines.
La malaltia psíquica és tan antiga com la
corporal, més encara cal qüestionar-se si alguna vegada han caminat separades.
La nostra cultura s'ha anat formant a base de mites, de relacions, d'afectes.
Els nostres fantasmes són intangibles, les nostres pors ancestrals, la nostra
angoixa té el do de la ubiqüitat. És per això que qualsevol trastorn desperta
els nostres ancestres i ens fa tremolar davant l'enigma, de la incertesa.
El no voler reconèixer la nostra debilitat racional fa que el prejudici no
vulgui fer-ne públic que pateixo, que sóc un subjecte que desconeix el que li
passa. El no saber i la por al desconegut, fa que no donem la mateixa
consideració a l'orgànic del que és psíquic.
Fins aquí alguns dels
determinants del silenci, però no tots. En l'altra banda està la ciència, el
saber... La mateixa psicologia en el seu intent de donar resposta als
interrogants del subjecte que pateix, ha oblidat el seu llinatge, la seva
autonomia, en benefici d'una medicina més consolidada que s'executa des de la
biologia i especialment des de la farmacologia. Tot el que pugui avançar la
psicologia autònomament, és devorat, fagocitat per la medecina que ha
relegat la psicologia com a germaneta pobre al servei de la Psiquiatria, quan no
enfarinada en una lluita aferrissada de corrents clíniques que no fa res més que
despistar al personal, a la gent que així ho detecta i pregunta constantment
quina és la diferència d'uns amb els altres respecte la manera de guarir.
Allò que s'escapa a la clínica del medicament és la nostra clínica, van ser
els nostres orígens i és la nostra finalitat. I la raó malgrat es denunciï
continua essent difícil d'acceptar.
Quan fem una divisió, generalment ens
queda un residu. Quan les persones es relacionen entre elles, el quocient no és
exacte, sempre queda un ròssec que se'ns escapa, que no sabem què fer-ne
d'ell. És aquest residu el que fa que la malaltia mental sigui tan lliscadissa i
d'ell s'ha d'ocupar una psicologia amb autonomia, que sàpiga escoltar sense
referències a la química del medicament i del camí sinàptic per una banda i per
l'altra lluny de la suggestió, del mite, de la cartomància, de la bola de vidre,
del xamanisme o l'hermenèutica.
Aquest distanciament que es reclama és
conegut per la ciència. No és per tant d'estranyar que el metge derivi al
psicòleg tot allò que el fonendo o el microscopi no detecten, justament per
indetectable. És una manera de reconèixer la realitat psíquica del subjecte. I
quan això passi, que passa, hem de ser-hi presents, amb fermesa, oferint una
alternativa a la salut.
La universitat que de la nostra formació se'n ocupa,
ha de possibilitar un nou discurs que orienti al personal per a l'exercici d'una
de les tasques que més dificultats presenten justament pel seu objecte
d'estudi. Acte seguit l'autonomia de la disciplina ha de ser la feina bàsica. No
dependre més que de sí mateixa i no deixar de consultar o contactar amb la resta
de disciplines des d'un mateix nivell clínic marcant el que ens uneix i el que
ens distancia.
Però sembla que la denúncia incrementa el discurs denunciat.
Si el problema no és nou, tampoc es divisen sortides a curt termini. Una
societat distanciada de l'humanisme fa d'impediment. Un saber impermeable a
noves idees per part dels formadors fa de torre de guaita per a procurar que res
es mogui. En aquesta espera el públic en general continuarà estant reacci
a les ciències "Psi" i la psicologia restarà en segon terme sempre conspícua,
criticada i observada en els seus dèbils intents d'independitzar-se.