En una pel·lícula d'en Woody Allen  un psiquiatra incapaç de resoldre la transferència amb la seva pacient -una ovella armènia- s'enamorava d'ella. Qui es resisteix a la mirada interrogant que "Dolly" ens ofereix als diaris?.  Avui quan m'afaitava i el mirall  retornava la meva imatge simètrica i inversa allà dins, m'ha vingut al cap la idea de com és possible que l'ésser humà que s'estima tant a si mateix hagi estat capaç d'inventar un artifici com aquest que ens reflexa la nostra realitat. Decididament no veig cap motiu per a clonar-me.
La pluja de notícies relatives al tema m'han fet pensar en la quantitat de metàfores significatives que es deriven del fet de la clonació. Sense cap frivolitat pensava que Déu, i així ho manifesta el llibre del Gènesi, va crear primer a l'home a la seva imatge i semblança i posteriorment la dona per a que no estigués sol i els situà al paradís. Ian Wilmut, un embriòleg, varia els fets, doncs en comptes d'un Adam dóna prioritat a una femella "Dolly" i no en base a la seva imatge i semblança, sinó d'una raça especial "Funn Dorset" i en lloc del paradís ho fa a l'Institut Roslin d'Edimburg (Escòcia). Si el Creador ho va fer del no res, Wilmut, d'una cèl.lula de la mamella (l'inconscient) i serà per això que a  la seva creació li ha posat el nom de Dolly, en referència a Dolly Parton, cantant de country que en té dues (no cèl·lules, sinó mamelles) voluptuoses.
La polèmica ètica està servida.  Alguns pensen que més que un creador, és un científic inspirat per les males idees d'en Mefistofels. La qüestió sibilina està en el fet de l'experimentació en humans; però amb unes referències curioses. Pensin si no que s'ha començat amb rates, granotes... i s'ha aconseguit amb xais, animals als quals pels seus costums gregaris en assemblen molt. Tal vegada per a arribar a la clonació humana s'ha de practicar amb aquells animals als quals recorrim per a insultar-nos. En base a aquesta aventurada hipòtesi, de segur que continuaran després de les ovelles amb porcs, hienes i llops.
La qüestió, seguint amb la sàtira, no és tan nova. Penso que hi ha dues formes de clonar. Una és aquesta de la noticia, la clonació genètica, repetició d'individus de forma asexual, sense fecundació; que considero aberrant pel fet de que ens treuen el  mecanisme. Mitjançant aquest mètode podem demanar una Claudia Shiffer (tothom ho ha pensat ja), un Einstein, un Freud, onze Ronaldos... Per tant podrem crear genis, però no oblidem que la característica que els defineix és la seva individualitat, no la còpia. Evidentment la qüestió del copyright s'hauria de resoldre amb els seus familiars. Ja m'imagino la Patronal i els Sindicats negociant el nombre de treballadors clonats, submisos i sense dret de vaga que haurien de formar part de l'empresa. Els polítics clonant en massa els votants... També, per què no, podrien clonar metges sense fronteres, O.N.G., Tereses de Calcuta, Mahatma Gandhis...
Hi ha una altra manera de repetir individus no tan genètica però si més cultural que és tan vella com la humanitat. Repetir-nos és el que més sabem fer. Ens clonem política, socialment... Tan aviat ens agrada la mateixa música i com a rates seguim al flautista d'Hamelin o a Motzar, com eduquem als fill qual còpies, essent nosaltres els originals. Ens repetim en les guerres, l'agressivitat, l'amor, la violència, els vicis... per això som tan semblants a les rates, llops, porcs i xais com a la "Dolly".
Però mira per on, ara ens dóna por el futur, com si el present fos més esperançador. Penso que en aquest final de mil·lenni assistirem a conquestes que aproparan a Adam i a "Dolly". Clonar és un repte gairebé diví, cada vegada més a prop del somni d'Ícar. Com Cèsar acabem de passar el Rubicó: "Alea jacta est". La qüestió resta ara en mans dels homes i dones i l'experiència ens diu que ni la paraula, ni el ferro, ni l'àtom han estat creats per a fer-ne mal i malgrat això, l'insult, l'espasa, i la fusió i fissió han estat aprofitaments erronis. De la "Dolly" ja hem aconseguit que no sàpiga qui és la seva mare (o seves mares ), la seva edat i si serà fèrtil.
Cada vegada que ens apropem a la creació, que variem el curs de la natura, que abandonem la nostra condició d'humans i ens apropem a la divinitat comencem a tremolar. El límit entre lo diví i l'humà és perillós i els científics ens ajuden a desmitificar-nos, però no estem preparats i el que aportem com a novetat se'ns escapa del control.
Mentre tant pensin en el condemnat a mort que davant del patíbul i expressant la seva última voluntat afirma: - Que em clònin !. O l'enamorat i gelós Otelo veient a la seva estimada clonada, amb un altre.
 "Dolly" pasturarà pels verds camps d'Escòcia i aturant-se davant una font d'aigua nítida contemplarà la seva imatge i pensarà: - Et sembles a la meva mare ! , i la imatge respondrà:  - Voldràs dir a la teva filla!