Ha començat el compte rera esperant l'arribada del 2000. Considerat com a un moment especial, se'l vol rebre amb celebracions. Al llarg de la història, certes xifres han estat remarcables pel que han representat quan ja han passat, no abans d'arribar-hi. Si ho pensem bé, el 2000 no té en sí mateix cap valor definit, fins i tot podem posar en dubte la seva autenticitat. És contingent. Per consegüent, arribar o passar aquesta fita no serà res especial; això no treu que sigui rebut amb il·lusió com el segle dels avenços i conquestes, el futur per excel·lència, ni tampoc evita que se'l vegi, com a límit, amb una certa aprehensió supersticiosa.
 Al temps li donem certa trascendència sense pensar que les nostres vides estan definides per un temps lògic i un altre cronològic determinat pel primer. Quan dic determinat, vull dir que juga amb ell i decideix en definitiva. Penso en el temps lògic com el moment de concloure una activitat que teníem engegada i el cronològic com la influència que el rellotge té sobre el primer. Observeu que la primavera té una data estacional fixada, però aquest any ha arribat un mes abans. Seria bo i alguns ho practiquen, el fet de plegar de la feina, quan un pensa que ha acabat el que devia fer, no quan l'hora laboral ho fixa. Qui no ha experimentat quan visitem un especialista, que aquest conclogui la revisió en deu minuts -temps lògic, el saber no en necessita més- i que per aquesta pràctica paguem la minuta que representa tot un dia de feina -temps cronològic-?. El pas del temps podem valorar-ho de manera ben diferent i la societat arbitràriament ha decidit que certes dades siguin significatives. A aquestes les hem posades nombres concrets que marquen el seu inici, però que no s'ajusten a la realitat.
 Són unes referències imaginàries  que van decidint i marcant la nostra arribada a fets puntuals: els divuit, els quaranta, la jubilació, la mort, el 2000...  Els divuit com la consagració del pas de nen a adult, la posada de llarg o l'edat d'exercir el dret de vot com manifestava algun vice-president; el moment de la responsabilitat. De vegades, no arribem mai. El temps lògic ens diu que mai acabem de ser nens quan el cronològic ens deixa arrugues.
 Si hi ha una data que destaca entre d'altres són els quaranta. És la més significativa fins al punt de que vulguem o no restem suggestionats pels seus efectes. No arribem als quaranta en relació a la nostra data de naixement, sinó quan es donen una sèrie de situacions diferentment valorades per a cadascun.  Podem arribar als quaranta el dia en el qual una persona més jove de l'altre sexe o del mateix, ens tracta de vostè. Una salutació que pot sumar cinc anys cronològics a la nostra existència i tenir-ne quaranta lògics. Arribem quan les empremtes que deixa el temps es reflexen en l'alopècia; malgrat que realment, la caiguda del cabell és preocupant quan és des d'un cinquè pis i un va rera d'ell. Quan els pits perden en la seva lluita contra la llei de la gravetat, o quan mantenim viu el desig però no la funció. Aquest moment coincideix amb aquell en el qual s'espera de nosaltres allò que es diu seny. Una edat decideix una manera de viure i actuar.
En definitiva que el temps i els seus fantasmes no venen marcats pel calendari, sinó per la intervenció de l'altre i l'efecte que produeix en mi.
Comptem els dies que manquen per a que arribi  aquell  fet tan esperat, tan preocupant i mentre que l'esperem el temps no passa i quan arriba, passa massa ràpid. Morim una miqueta cada vegada que comptem els dies que vivim; emperò és amb la mort quan el temps lògic i el cronològic convergeixen.
Som absurds quan decidim deixar de fumar a partir del primer dia de l'any nou, quan dediquem un dia a la infància, un a la salut, un altre a l'ecologia, un altre a l'amor, la cultura...  de fet són actes a recordar cada segon.
És sempre que s'acosta una data mil·lenària que la societat revisa la seva consciència i se sent culpable, ja que de seguit pensa en desastres naturals, en interpretacions bíbliques apocalíptiques.  A l'arribada de l'any 1000, quan les catedrals necessitaven per a construir-se més d'un segle i més d'un arquitecte, la societat globalment no tenia coneixement del temps en què vivien -no crec que fos de molta importància-, alguns optaren per tallar-se la llengua o penjar-se, tot abans que patir la fi del món que suposadament esperaven.
Ens deixem subjugar pel temps i els astres. Seguim l'horòscop com si la meva personalitat la decidís una constel·lació -Tauro, Verge...- de la qual rebo la llum que en va enviar fa més o menys cinc mil anys i per si de cas no té aquesta forma. Això no és  lògic ni cronològic.
Per no ser menys el 2000 també ve precedit de supersticions i unes exegesis molt sui generis dels llibres sagrats. Alguns sectaris il·luminats aprofiten la passada del Hale-Bopp i pugen a la seva cua deixant la pesada càrrega dels seus testicles aquí a la Terra.
No és una data cronològica la causant. L'any 2000 té com a sortida el naixement de Crist, fet el qual continua essent imprecís. Més encara, ni els xinesos ni els musulmans la comparteixen. Efectivament, les dates són simbòliques. Podem restar aturats al 1714, al 39, o al maig del 60, al 23-F, al 92... i des d'aquesta data històrica actuem en consciència.
En qualsevol cas necessitem viure envoltats de mites on guardem els nostres fantasmes. Basar-nos en ells és pura imagineria, desfer-nos del seu sentit no sembla interessar, funcionen com a paracaigudes. És la funció mítica de les dades. Aquestes unifiquen les masses. Després de tot no som tan ingenus, tothom sap quin és el moment de la seva vida en el qual va començar a viure i quan va començar lentament a morir. Guanyar al temps en el temps és una vella lluita que mantenim els humans en busca de la felicitat, de la immortalitat.
Ara mirem de prop el 2000 i resulta que les velles aspiracions de la societat continuen sense resoldre. Serà perquè en necessitem més temps lògic. Donem-li la benvinguda; per què no ? i,  aprofitem el fet de que al ser de traspàs vindrà amb el regal, sempre agradable, d'un dia més al febrer.